Formentera Blues (Xavier Moret)

Els seus amics de la Plaça Reial diuen que en Max Riera és un detectiu 'alternatiu'. Treballa més aviat poc i no vol que l'emprenyin gaire. En Marsans, un nou-ric, li acaba d'encarregar un cas, seguint la recomanació d'en Roc, un periodista amb qui en Max s'entén força bé. Ells dos són els grans protagonistes de "Formentera Blues", de Xavier Moret (Barcelona, 1952). El llibre està publicat per Empúries Narrativa i té 298 pàgines.

Fa uns mesos, els Marsans es van comprar una casa a Formentera. Quan s'estaven fent la piscina, van trobar-hi uns ossos humans. La dona no vol tornar-hi més, fins que se sàpiga de qui són i per què estaven enterrats allà. Intentarà esbrinar-ho en Max, acompanyat d'en Roc, a qui acaben de fer fora del diari on treballava des de fa anys. Està indignadíssim. Es dona la circumstància que, quaranta anys enrere, tots dos ja van viure un temps a l'illa. Ara s'adonaran que no sempre és bo tornar als llocs on has estat feliç. Encara més, si tothom se't gira d'esquena, com és el cas. S'adonaran ben aviat que remoure el passat pot tenir conseqüències devastadores. Les persones que saben alguna cosa de tot plegat van desapareixent una darrere de l'altra.

Sol. Platja. Alcohol. I molts cabells blancs. Quaranta anys després, els cabells dels hippies peluts han perdut el seu color original; o s'han quedat calbs. Segueixen vivint una mica a la seva, però la situació ha canviat molt. "Formentera Blues" és una novel·la negra molt propera, amb personatges reals com la vida mateixa, igual que el cas que s'investiga. Cap al final del llibre, Moret fa referència al gran Henning Mankell. A més a més, el cognom d'una de les protagonistes és Blomqvist. No sé si podria ser un homenatge (tot i que canvia una lletra) al periodista de la nissaga "Millennium". La història, que passa francament bé, està embolcallad de mencions musicals, amb Pau Riba al capdavant. També tenen cert pes, però menys, Bob Dylan i Jimy Hendrix. Molt recomanable.

"El camí entre l'aeroport i el port d'Eivissa el vam fer en un autobús que avança per un paisatge que tenia poc a veure amb el de més de quaranta anys enrere. L'antiga carretera ara era una autopista plena de cotxes, els hotels i els blocs d'apartaments s'havien reproduït com bolets i a la ciutat d'Eivissa s'havia crescut fins a fer-se massa gran. El toc rural que t'embolicava abans quan arribaves a l'illa havia quedat esborrat, tot i que uns quants ametllers, oliveres i garrofers, i un parell de molins de vent mig esgavellats, sobrevivien per recordar com era allò no tant de temps enrere".

Bona setmana (de confinament) a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy