En la seva major part, l'acció passa a la Barcelona de la postguerra, l'any 1949. Pobresa, cartilles de racionament, pocs llocs de treball, amistats condicionades i la por de ser delatat davant de la Brigada Politicosocial i d'acabar a la temible comissaria de la Via Laietana. No calia un motiu consistent. N'hi havia prou amb caure malament a la persona equivocada, com a l'ínclit Laureano, un curt bidell amb aires de grandesa. I sinó que li preguntin a l'Albert a qui, en un tancar i obrir d'ulls, ja estan apallissant sense miraments. El seu pecat? Imprimir uns fulls volants a uns estudiants universitaris. L'Albert és el germà de la Dora, que treballa al Govern Civil. Fa anys que es va quedar vídua i s'ha tornat a casar. La relació amb els seus pares no està massa ben encaminada.
En Bonaventura Puig (el segon marit de la Dora) i l'Eliseo Pérez (el seu gran amor de joventut) es van conèixer al camp d'Argelers, al Rosselló, a la Catalunya Nord. Aquests són els noms que fan servir ara, però cap dels dos es diu així. Han usurpat la identitat d'altres. Fa molts anys que no es veien i potser hauria estat millor que la casualitat no els hagués tornat a ajuntar. Saben un de l'altre uns dies abans que Franco visiti Barcelona (el 31 de maig de 1949) i que corri un rumor que un 'llop solitari' intentarà assassinar-lo. A qualsevol preu. Jugant-s'hi la vida. Completen el tauler d'escacs d'aquesta partida de perdedors el comissari Fuentes (corrupte, addicte, però també amb un petit bocí de cor) i en Paco, exvedet de La Criolla, llibreter i traficant de tot allò que faci falta. Tot un 'aconseguidor'.
"Els impostors" és una novel·la força visual, amb uns personatges que pateixen i continuaran patint. Facin el que facin, ho tindran molt difícil per enganyar al destí. Estan condemnats d'antuvi. El llibre, publicat per Columna, l'he llegit en un parell de dies. Està escrit amb un estil àgil molt planer, sense frases sobreres ni recursos innecessaris. Al gra. Entre les diferents parts, Romera hi posa fragments de diàlegs de la pel·lícula "Casablanca", dirigida per Michael Curtiz i estrenada l'any 1942. Des de llavors ha plogut molt, oi, Rick?
"El so del telèfon va aturar-se abruptament i va sentir la veu de Laureano, un «¡Diga!» amb prou feines xiuxiuejat. Va esperar inquiet, com sempre que sonava el telèfon a deshores, pregant perquè la trucada no fos la que ell no voldria haver de contestar mai. Laureano va esbufegar un «Espere un momento», mentre Bonaventura sentia el fregadís de les sabatilles apropant-se a la seva porta. Va contenir l’alè, com si aquest fet pogués d’alguna manera influir en els esdeveniments. Malgrat el fred, va començar a suar. Notava com les gotes s’anaven acumulant a les celles, que esdevenien, així, un absurd assut que pretenia contenir una riuada. Va restar immòbil, intentant evitar el desbordament, en va. Les gotes van començar a caure-li galta avall".
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada