Joan Rendé, que es diu Masdéu de segon cognom, ens explica la història del seu oncle, a qui no va arribar a conèixer. Ha fet un gran treball d’investigació per intentar apropar-se al màxim a la seva vida. Els Masdéu són catalanistes moderats. Ja els està bé la dictadura de Primo de Rivera. Hi ha pau, ordre i no necessiten canviar res. Els seus pares sempre li demanen que no es mulli en res; que la política és pels polítics, no pels ciutadans de peu. Els fa cas i es dedica a l’atletisme, a cuidar-se i a ballar el black bottom un modern ball tradicional, relacionat amb el jazz. Acaba d’arribar a Barcelona i està fent furor. El ballen a casa seva, escoltant l’únic disc que tenen amb el gramòfon que ha comprat recentment el pare i que és la joguina de la colla. Com tants altres, en Joan té un comportament tou i permeable, allunyant-se de qualsevol polèmica. Viu i deixa viure; i no es fa massa preguntes.
Malgrat tot, hi ha un parell de cops que en Joan s’adona que se sent quan es forma part d’un grup; en una manifestació de Solidaritat Catalana –que es troba per casualitat quan va cap a la feina i l’arrossega- i quan estan a punt de disputar-se les olimpíades populars del 36, poc abans que comenci la Guerra Civil. Ell hi està inscrit. Malgrat no buscar-se enemics, algú li acaba posant l’ull a sobre i els seus pares intentaran salvar-li la vida, a qualsevol preu. La gran il·lusió del noi era ingressar a la marina militar, però no va ser possible. Entre altres coses, Rendé critica l’equidistància de molts catalans, que no van fer res per canviar l’ordre establert, i fa un bon retrat d’una ciutat que s’agita per moments i que camina amb pas ferm cap al caos. Hi ha persones que, per diners, són capaces de qualsevol cosa, fins i tot de llevar-te la vida.
“Una tardor dramàticament esfullada. En Joan havia passat totes les proves d’aptitud per a la marina amb una suficiència pròpia de l’atleta i remador ben dotat i entrenat que era. Havia esperat, amb confiança, durant les setmanes que havien de transcórrer entre les proves militars i la crida per a incorporar-se al servei.
Però el que li va arribar no va ser la crida, sinó una notificació d’excedent de quota. Era rar que així es donés entre els voluntaris, però no impossible. El noi va caure en un estat de frustració i de desgana immediat”.
”Els anys de la serp”
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada