L’Olav reconeix obertament –el llibre està escrit en primera persona- que no sap conduir un vehicle de fugida, que no serveix per als atracaments i que no pot fer res relacionat amb la droga ni amb la prostitució. Només serveix per matar. Sense fer preguntes. Sense motius. A canvi de diners. Fins que el seu cap, en Daniel Hoffmann, el narcotraficant local, li demana que mati a la Corina, la seva pròpia dona. El que havia de ser un encàrrec més, un de tants, es converteix en un gran problema, ja que l’Olev la veu i s’enamora perdudament d’ella. Arribat a aquest punt, i després d’un 'incident' inesperat, ha de prendre una decisió: o se la carrega a ella o es desfà del seu cap, ben protegit per un parell de pistolers amb males puces. I se li acaba el temps. Haurà de prendre una decisió per compte seva, i no hi està acostumat.
El gran rival d’en Hoffmann és El Pescador. Tots dos lluiten aferrissadament per regnar a la localitat, debilitant a l’altre fins on sigui possible. L’Olav estudiarà la situació per saber si, amb el suport d’El Pescador, potser tot seria més fàcil. La novel·la ens regala algunes situacions kafkianes, amb una mescla de violència i humor a parts iguals. Podria haver-les signat perfectament Quentin Tarantino. Igual que Javier Cercas a "Terra Alta", Nesbo també fa referència a Jean Valjean, un dels protagonistes d’”Els miserables”, de Víctor Hugo. No m’ha semblat un dels millors llibres de l’escriptor noruec, però passa bé. Un curiós còctel de crims, venjances i traïcions; de vegades, de la persona que menys t’esperes. Una obra més casolana i menys efectista que les anteriors. Nesbø ha obert una nova via.
“L’endemà de bon matí vaig anar a la pensió. Les dues habitacions orientades al pis d’en Hoffmann estaven llogades. Em vaig plantar a fora, enmig de la foscor matutina, amagat darrere d’un camió aparcat, i vaig alçar els ulls cap a la sala d’estar. Vaig esperar. Estrenyia la pistola que duia a la butxaca de l’abric. Normalment, era l’hora en què en Hoffmann sortia de casa per anar a la feina. Però és que les coses no eren normals. Els llums estaven encesos, però era impossible veure si hi havia algú allà dalt. Jo comptava que no suposés que havia fugit amb la Corina i que ens estàvem en un hotel a Copenhaguen o a Amsterdam, o una cosa així”.
"El pit-roig"
"Headhunters"
"El lleopard"
"La set"
"Macbeth"
"L’hereu"
"Ganivet"
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada