Coneixem en Rinnan quan era un nen i tenia un gran complex d’inferioritat, potser pel fet de ser baixet i no tenir amics. Li costa relacionar-se amb la gent i se’n surt mínimament gràcies al seu tiet, que li dona feina a la botiga que treballa. Allà comença la seva carrera delictiva, robant petites quantitats del calaix. La seva vida canvia quan els nazis el contracten. Coneixia molta gent –en aquell moment ell feia de repartidor- i els seus nous caps li demanen que els informi de tot allò que sap i ha acumulat al llarg dels anys, que és moltíssim. Fa la feina tan a gust que deixa mig abandonada a la seva dona i als seus fills. És cruel, mala persona i sense ni la més mínima empatia. Un criminal en lletres majúscules. Una mala persona. Per desgràcia, es tracta d’un personatge real.
D’un costat en Rinnan, fill d’un sabater de la zona de Trondheim. I, de l’altre, la història de la família que, sorprenentment, se’n va a viure a la casa on el nazi havia tingut el seu quarter general. Després de la guerra, estava a bon preu i no van dubtar de comprar-la. A la dona no li va explicar la veritat i va descobrir-ho quan ja estava instal·lada. Va estar a punt de perdre el seny, pensant que les seves filles jugaven en el mateix escenari on havien matat tanta gent. Fins i tot hi va trobar bales, els primers dies. Volia marxar d’allà com fos, però el seu home tenia la intenció clara de quedar-s’hi i d’oblidar el passat, com més abans millor. Segons la tradició jueva tothom mor dues vegades. La primera és la física; la segona quan el nom de la persona és mencionat, llegit o pensat per darrera vegada, al cap de cinquanta o cent o quatre-cents anys.
Cada capítol està titulat amb una lletra de l’abecedari i moltes de les paraules emprades, plenes de llum i de foscor, comencen per aquesta mateixa lletra. “Els seus noms per sempre” està publicat per Empúries Narrativa i té 318 pàgines. La traducció al català és a quatre mans, d’Imma Estany i Laura Segarra. És una història colpidora, escrita amb molta sensibilitat. Els noms de totes les víctimes del nazisme, com el del familiar del narrador, seran recordats per sempre. És el mínim exigible.
“Després aixeca els ulls cap en Rinnan i li pregunta d’on els ha tret, i en Rinnan li explica tota la història. Com s’ho ha fet per clissar l’home adient en un cafè del centre i com s’ha guanyat la seva confiança fent veure que el germà d’un comunista de la zona molt conegut. Parla a l’Stübs del petit local, de la impremta i de la xarxa de gent que reparteixen el diari pels pobles del voltant. Li comenta que el material que tenen està desfasat i que és provisional, però tot i així poden fer molt mal. En Gerhard Stübs deixa les ulleres sobre l’escriptori. Llavors dona uns copets a l’espatlla d’en Rinnan, i el felicita per la feina, li diu que el que ha fet és “realment increïble”, que ha fet un “esforç impressionant”, i que ell ja sabia que feien bé contractant-lo”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada