Mur fantasma (Sarah Moss)

“Mur fantasma”, de Sarah Moss (Glasgow, 1975), és un llibre molt inquietant. Des de la primera pàgina, en té 144, ja veus que s’està gestant una desgràcia i que, tard o d’hora, ho acabarà impregnant tot. Està cantat. Podríem parlar de calma tensa; d’un caminar decidit cap a un final capciós i ineludible. Sense que res ni ningú pugui impedir-ho. El llibre està traduït al català per Marc Rubió i publicat per Angle Editorial.

Tot comença amb una acampada en un bosc, al nord d’Anglaterra. Hi participen una família (pare, mare i filla), un professor d’arqueologia i tres dels seus alumnes. L’objectiu de la sortida és estudiar els Britans, els antics pobladors de la Gran Bretanya a l’Edat de Ferro. Es tracta d’intentar ficar-se a la seva pell, conviure amb la natura, buscar menjar i, fins i tot, imitar rituals i sacrificis. Ho fan vestits amb parracs, evitant plaers innecessaris. Qui porta la veu cantant, passant fins i tot per davant del professor, és el pare de la Silvie, un conductor d’autobús aficionat a l’arqueologia. Un home autodidacta. Té atemorides a la seva dona i a la seva filla, per motius que ara no venen al cas. És capaç de qualsevol cosa per apropar-se a la vida dels Britans, amb la màxima puresa i autenticitat.

Gràcies a les sortides que ha fet amb el seu pare, la Silvie sap més coses que les noies de la seva edat. De vegades, fins i tot se n’avergonyeix. Té la sensació de ser massa llesta. Això sí, el preu d’aquestes ‘lliçons privades’ ha estat massa alt. La submissió cap al seu progenitor no té límits. Com totes les persones maltractades, sempre pensa que, si rep un càstig, és perquè se’l mereix. Els dies d’acampada són mínimament passables gràcies al suport incondicional d’una de les alumnes d’aquesta boja acampada. “Mur fantasma” és una raresa literària amb una alta dosi de crítica social. Sarah Moss ens ho explica tot d’una manera subtil i amb molt de suspens. El personatge de la Silvie, amb un munt de capes, t’enamora des d’un primer moment. És molt difícil no estimar-la.

“Quan vaig tornar, la mare estava agenollada a la vora del foc, no pas invocant els déus sinó agafant blocs de torba verda d’una pila. Dona’m un cop de mà, Sil, em va dir, diu el pare que per fer-ho com déu mana es pot tapar de cara a la nit i demà al dematí retirar els blocs, diu que sempre ho feien aixins, ells. En els vells temps. Sí, vaig dir mentre m’agenollava al seu costat, i segurament no ha dit que hi havia algú que te n’ensenyava, en els vells temps, i que no es limitava a donar-te instruccions i fotre el camp. La mare va redreçar l’esquena. Home, va dir, però ja en devien saber aleshores, ¿no et sembla?, no devien pas necessitar que els hi expliquessin, en devien aprendre al costat de la mare i no parlis d’aquesta manera, et sentirà”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy