Viladot ens explica històries properes, moltes vinculades amb la mort, que forma part de la mateixa vida. És el cas, per exemple, de “La gelosia dels nassos” (amb un home que embogeix per les imaginàries infidelitats de la seva dona), de “Ni compassió ni res que s’hi assembli” (amb dues amigues planificant un assassinat, relat basat en fets reals) o de “La fúria de Fandango”, que dona títol al llibre, amb la guerra de Bòsnia molt present. Hi ha morts violentes, i d’altres de naturals. A “La por fa estralls” una dona se sincera amb la seva amiga de l’ànima just abans de traspassar; i ho fa sense miraments ni delicadesa. Ho deixa anar tot a raig. Sense aturador. A “El temps és un gran guaridor” l’esposa retreu al marit mort que l’hagi deixat sola i desemparada. Una situació similar es viu a “Això és el que vol dir 'mai més'”, amb una altra dona trobant a faltar a un familiar proper, el seu fill Joan.
De la mateixa manera, hi ha relats més optimistes, més positius i fins i tot de molt divertits, com “Veure’n tres en un gat” (amb una dona gran que no vol posar-se les ulleres graduades per anar a comprar al mercat) o “L’antídot de la solitud”, amb gigoló platònic inclòs. També tenen cabuda en aquest llibre la misogínia (tractat a “La fragilitat moral”, amb sorpresa final inclosa); el maltractament (a “La venjança imaginària també serveix”); els records d’infantesa (a “L’intrús que es va fer amic”) i les discussions per amor, a “Fogueres d’amor a Chicago”. Tots es llegeixen molt bé. Viladot ho explica tot amb molta tranquil·litat, de manera àgil i visual. Pas a pas. L’autora té un gran poder descriptiu, de llocs i també de personatges. A excepció d’un parell, tots són força curts. N’hi ha 21. Un bon descobriment, sens dubte.
“No devia ser la primera ni la segona vegada que, tafanejant per les meves prestatgeries, descobria alguna cosa que atiava el meu interès. Vaig trobar la fotografia del Manuel a la caixa de llauna, on en guardo moltes altres. Se’l veia assegut a la vora d’un estany. Instintivament, la vaig girar. Potser el meu cos recordava millor que jo. I vaig llegir al revers, amb una lletra i ortografia infernals, la dedicatòria: “No t’oblidaré mai”. A sota hi havia un dibuix una mica maldestre d’un sender que partia des d’una X. Aleshores, amb una nitidesa impossible, tot just feia uns minuts, vaig tornar a veure el que, sens dubte, indicava la X: el racó del jardí d’aquella casa d’estiueig on solia anar a resguardar-me durant els llargs matins d’estiu”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada