El colibrí (Sandro Veronesi)

Hi ha amors de joventut que no s’obliden mai, per molts anys que passin, per moltes voltes que doni la vida. Ho sap perfectament en Marco Carrera, oftalmòleg italià. Amb la Luisa mai no hi va tenir res durador, més enllà d’algunes trobades fugisseres, però el seu record l’acompanyarà per sempre més. No es veuen des de fa força temps, però continuen escrivint-se per carta. La seva relació epistolar persisteix i marca les seves vides.

Les cartes entre en Marco i la Luisa es converteixen en un dels ingredients d’”El colibrí”, l’última novel·la de Sandro Veronesi (Florencia, 1959). També són el desencadenant del trencament del matrimoni d’en Marco amb la Marina. El psicoanalista d’ella, en Daniele Carradori –que s’acaba convertint en un personatge clau-, va a visitar-lo un dia a la seva consulta i li diu que la seva dona sap que s’escriu amb la Luisa, en secret. Ell mai no s’hauria imaginat que n'estava al cas... Quan era jove, al Marco el van batejar amb el sobrenom de “colibrí” perquè era molt baixet. Després, va créixer de cop, però l’àlies ja no el va perdre. Amb la Marina va tenir una filla, l’Adele. Ell llibre, traduït al català per Pau Vidal i publicat per Edicions del Periscopi, comença l’any 1999. Retrocedeix fins al 1960 i s’allarga fins al 2030.

En Marco, que no és massa amant dels canvis, està tocat per la tragèdia. Perd moltes persones que estima, algunes massa aviat i de manera inesperada. El llibre, amb un final molt poètic, inclou e-mails que l’oftalmòleg envia al seu germà Giacomo. Sap que no els contestarà. Fa molts anys que no es parlen. També ens acosta les aventures de l’oftalmòleg amb un amic de joventut, l’Innombrable, que se suposa que porta mala sort a tots els qui l’envolten. Al seu costat, ell es va fer un fart de jugar a les cartes, amb guanys importants. Quan ho deixa amb la seva dona, recupera l’addicció al joc. A les partides sempre s’emporta a la Miraijin, de qui fa de pare. És una nena que s’ha de convertir en l’home que ha de salvar el món. Així de fàcil i de complicat. “El colibrí”, que té 338 pàgines, és el Premi Strega 2020 i retrata els Carrera al llarg de quatre generacions. Deliciós.

“La cosa realment impressionant d’aquesta criatura és que sempre fa allò que toca. Sempre, d’ençà que duia bolquers i plorava només quan havia de plorar, dormia quan havia de dormir i aprenia el que havia d’aprendre, de seguida, de manera que ocupar-se d’ella era molt fàcil. I a mesura que creixia, igual, les coses sempre com s’havien de fer, al moment que tocava, amb la rara sorpresa d’algun comportament fora de la norma de tant en tant, sí, però just perquè la seva mare, o ell, o el pediatre, o els mestres, o els professors, ho consideressin una millora de la norma”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy