L'anomalia (Hervé Le Tellier)

No estem preparats per afrontar tot allò que ens és desconegut. Sempre volem explicacions. Com més, millor. Res pot quedar en dubte. I, de vegades, la lògica s’acaba fonent amb l’impossible. Sense poder-ho evitar. Arriba un moment en què ni la religió (o religions) és capaç de trobar respostes, més enllà de repetir aquell mantra arxiconegut: Déu (sigui quin sigui) és el creador de tot. I no cal fer-hi més voltes. Les coses passen perquè han de passar...

“L’anomalia”, d’Hervé Le Tellier (París, 1957) arrenca de manera espectacular, amb un assassí a sou complint el seu primer encàrrec. Que sembli un accident! Ell és un dels passatgers d’un vol que va de París a Nova York, com l’escriptor Victor Miesel, la muntadora de cinema Lucie Bogaert, l’arquitecte André Vanier, l’advocada Joanna Vasserman o el cantant de 'hip hop' Slimboy. També hi ha un home que encara no sap que pateix un càncer de pàncrees. L’avió, amb 243 persones a bord, aterra el 10 de març de 2021, després de travessar una terrible tempesta. Més d’un i de dos van pensar que estaven a punt de morir i que no veurien mai més als seus sers estimats. Però van arribar a casa i van seguir fent vida normal, com si res. No sabien que la seva vida estava a punt de fer un gir de 180 graus.

Tres mesos després, un avió idèntic, amb els mateixos passatgers, i el mateix equip de vol, torna a aparèixer al cel de Nova York, també després d’una gran tempesta. Com que la situació és surrealista, s’encenen tots els llums d’alarma, provocant una crisi política, mediàtica i científica sense precedents. Tots els passatgers, retinguts a la seva arribada per les autoritats, són la còpia exacta dels que van aterrar tres mesos abans. Són les mateixes persones. L’única diferència és que no han viscut els últims tres mesos... Estan a punt d’enfrontar-se als seus ‘dobles’, cadascú a la seva manera. I no puc explicar més. En aquesta faula Le Tellier podria estar reflexionant sobre la crisi de la Covid-19. Com som i com érem fa només uns mesos i com hem afrontat, uns i altres, tot allò que ens era misteriós. El llibre té 337 pàgines, està publicat per Edicions 62 i està traduït per Jordi Boixadós. És el premi Goncourt 2020. Un llibre àgil i molt interessant. Dona per moltes reflexions.

“Matar algú no és gran cosa. Es tracta d’observar, vigilar, rumiar, molt, i, arribat el moment, travessar el buit. És això. Travessar el buit. Espavilar-te perquè l’univers s’encongeixi, s’encongeixi fins a condensar-se en el canó del fusell o la punta del ganivet. I prou. No fer-te preguntes, no deixar-te endur per la ira, triar el procediment, actuar amb mètode. En Blake ho sap fer, i des de fa tant de temps que ja no sap ni quan va començar a saber-ne. Després, la resta ve sola.
En Blake viu de la mort dels altres. Sisplau, res de lliçons de moral. Si algú vol parlar d’ètica, està disposat a contestar amb estadístiques. Perquè —i en Blake es disculpa— quan un ministre de Sanitat retalla el pressupost, quan suprimeix un escàner aquí, un metge allà, un servei de reanimació en una altra banda, sap perfectament que escurça força l’existència de milers de desconeguts. Responsable, no pas culpable, sap de què parla. Per a en Blake, és tot el contrari. I de tota manera, no té per què justificar-se, tant se li’n fot”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy