“Km 123”, de l’italià Andrea Camilleri (1925 – 2019), és una novel·la negra amb un ritme vertiginós. També es pot llegir com una comèdia angoixant, amb tot un seguit d’aventures extramatrimonials creuades, situacions confoses i un parell d’assassinats premeditats. El llibre està traduït al català per Pau Vidal, és curt –només 140 pàgines- i es pot llegir perfectament d’una tirada. Forma part de la col·lecció “El balancí”, de l'editorial Edicions 62.
El protagonista principal d’aquesta esbojarrada història és el promotor urbanístic romà Giulio Davoli. Una nit, quan circulava amb el seu cotxe pel quilòmetre 123 de la Via Aurelia un vehicle l’envesteix per darrere i es fa fonedís. A conseqüència de la topada, l’han d’hospitalitzar. Un temps que la Giuditta, la seva dona, aprofita per regirar tots els seus papers i planificar la més cruel de les venjances. No paeix que el seu marit l’estigui enganyant amb l’Ester, casada amb un advocat, l’Stefano. I se’n vol divorciar, com abans millor. Completen el rusc en Francesco i la Maria –amiga de l’Ester. El matrimoni viu a Milà. També té un paper determinant l’inspector de policia Attilio Bongioanni, a qui el seu cap, que és tot un talòs, no li fa massa cas. I és una llàstima...
Per donar ritme al llibre, Camilleri ens ofereix tota mena de recursos narratius: missatges sms entre els protagonistes, e-mails, notes, cartes, notícies publicades als diaris i tot un seguit de diàlegs àgils, expeditius i divertits. És quasi impossible apartar la vista del llibre, perquè sempre hi passen coses. Tens ganes de saber qui hi ha darrere dels fets luctuosos i quins motius han tingut per perpetrar-los. Llegint “Km 123” m’ho he passat pipa. El llibre acaba amb “Defensa d’un color”, un text en què Andrea Camilleri reflexiona obertament sobre la novel·la negra, sobretot la d'autors italians. Negra, però podria ser ‘groga’, que és el color que Arnoldo Mondadori va escollir per la portada de les primeres obres d’aquest gènere. Amb ganes de recuperar més títols del geni italià!
“-Com es troba en Giulio?
-Va millorant, es veu. Tu, en canvi, sí que estàs en plena forma! T’ho dic de veres, no em pensava pas que et trobaria tan bé. Està feta una sílfide! Ja es veu que l’aire de Milà et prova.
-No, ja t’ho vaig dir, més aviat ha estat aquest canvi tan inesperat d’en Francesco, que...
-I com ha anat això?
-Noia, no ho sé pas. Potser és la feina nova, que el fa estar content... L’última temporada de ser aquí a Roma no passava dia que no discutíssim. Te’n recordes que un cop me’n vaig anar a dormir a un hotel i tot?
-Oi tant, que me’n recordo!!”.
Bona setmana a totes i a tot.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada