“Dues nevades”, el primer poema del llibre, ja és tota una declaració d’intencions, sobretot quan fa referència al “limfoma i la quimio que no em cura”. Margarit agraeix que, quan s’acosta el final, la seva dona segueixi fent-li costat, “amb el mateix somriure”. De fet, a “Animal de bosc” hi ha un munt de records de joventut, de músiques escoltades, de poesies llegides, de vivències compartides i d'adéus irreparables: “Quan començàvem a sentir a prop la senectut, vam patir una pèrdua que ens va deixar per sempre un desconsol”. Hi ha dolor, molt dolor, d’aquell que tenalla per dins i no deixa ni respirar: “Passen els anys inútilment si es tracta d’apaivagar la pena per haver-te perdut”. La mort de la seva filla Joana va trencar-li tots els esquemes vitals.
Hi ha diversos poemes dedicats a persones conegudes, com l’escriptor i educador algerià Rachid Boudjedra, l’escultor Josep Maria Subirachs o el pintor Vincent van Gogh, i també a companys i amics. Margarit fa diverses referències a la Guerra Civil i a la ”Ilíada”, el poema èpic grec atribuït a Homer. La maduresa i la tranquil·litat que transmet l’autor és envejable, amb reflexions com aquesta. “Deshauciat pels metges, he escoltat el concert de piano de Txaikovski, on vaig poder intuir per primera vegada, de molt jove, la força de la música”. No soc lector habitual de poesia, però Margarit sempre m’ha cridat l’atenció, encara més després de gaudir de "Per tenir casa s’ha de guanyar la guerra", l'autobiografia que Proa va publicar l’any 2018. Segur que recuperaré alguns dels seus llibres anteriors.
La casa
"Ens protegeix i guarda el que hem sigut.
Allò que mai no trobarà ningú:
Sostres on hem deixat mirades de dolor,
veus que han quedat, callades, en els murs.
La casa organitza el seu futur oblit.
De sobte, un corrent d'aire i una porta
que es tanca amb un cop sec com un avís.
Cadascú és casa seva, la que s'ha construït.
I que, al final, es buida”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada