L'Octavi es va fer a ell mateix. Sense mare. Sobrevivint a la porteria amb olor de resclosit que regentava el seu pare. Amargat. Malgrat tot, va aconseguir convertir-se en un escriptor d'èxit, en la veu de tota una generació. Sol. Sense ajudes externes. Però tot el que puja acaba baixant i ara és al fons del pou. El salvavides li arriba de mans del seu editor, que li fa una proposta temptadora. Li ofereix publicar amb el seu nom el manuscrit d'un altre autor, amb premi literari inclòs. Li assegura que el secret quedarà entre tots dos i que mai ningú no en sabrà res. Ha de renunciar a tots els seus principis i acceptar-ho? O és millor seguir esperant una inspiració que se li està fent esquiva de manera indefinida? Aquesta és una pregunta que, lògicament, també es fa el lector... De nou l'èxit i els diners, o seguir el camí d'un més que possible oblit?
Però el llibre no és l'únic tema que amoïna a l'Octavi. La tornada a escena de la seva mare, que es va empassar una pedra abans de morir, també el treu de polleguera. Aquesta maleïda pedra amaga secrets d'una vida que creia oblidada i que, aquest cop sí, intentarà desentrellar. Mai no és massa tard. "L'abisme", publicada per Univers -248 pàgines-, ens parla de la fina línia que separa l'èxit del fracàs, de les relacions personals difícils i de la capacitat d'alguns per aconseguir allò que volen a qualsevol preu, sense preocupar-se dels danys col·laterals. És una novel·la que també fa una interessant critica del món editorial. Rep una mica
tothom: escriptors, editors, premis
i també una crítica literària vinculada al nostre protagonista des de petita. La nena
rica i el pobre fill del porter. Una narració àgil i visual que t'atrapa des d'un primer moment. Recomanable.
"La seva mare havia arribat a ocupar tant espai a la seva vida que ara, mentre trepitja l'asfalt del carrer cap a l'hotel, mentre es posa a lloc la corbata i es tanca una mica l'abric perquè fa fred de tardor, sent que ha recuperat un espai propi, conquerit amb valentia. Es diu que ha fet bé, que ha donat la seva herència i l'ha invertit. Té les mans buides i no sent passos darrere seu, ningú el busca ni el persegueix. Per un moment es pregunta com havia pogut viure la seva mare amagada, entre secrets. Se li fa estrany pensar que aquella dona dels ulls verds va morir per una pedra, per la tossuderia de mentir al seu amant, a tothom".
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada