Els dos principals protagonistes són la comissaria Teresa Battaglia i un dels seus ajudants, Massimo Marini. Battaglia, que té uns seixanta anys, pateix una malaltia que li està fent perdre la memòria, a marxes forçades. Ho ha ocultat al seu equip i als seus superiors. Per tenir una idea de qui és i què fa, s’ho apunta tot en un petit diari que mai no deixa enlloc. En un dels canells, porta una polsera amb el seu nom, per si se n’oblida. En Massimo té un difícil món interior, sobretot per culpa dels maltractaments del seu pare. L’apallissava a ell i també a la seva mare, quan era petit. Els dos policies fan una gran parella. Completament diferents, però units per un fil invisible impossible de trencar. El seu últim cas és el de “La ninfa durmiente”, un quadre de l’any 1945 pintat amb sang humana. El seu autor, l’aclamat Alessio Andrian, no ha tornat a parlar des de llavors. És un mort en vida.
El quadre de “La ninfa durmiente” el troba un parent de l’Alessio, que és la persona que té cura de l’home des de fa temps. La peça no està firmada. És per això que el porta a un galerista, per confirmar-ne l’autenticitat. Després d’estudiar-lo detingudament, arriben a la conclusió que, per pintar-lo, el seu autor va sucar els dits en el cor d’una dona que encara bategava. Va assassinar-la l’Alessio? El cas acaba sobre la taula de la comissaria Battaglia, que farà tot el que està a les seves mans per resoldre’l com abans millor. Té un sisè sentit que la fa única i irrepetible. Setanta anys després, caldrà remoure consciències; i obrir ferides que semblaven tancades per sempre més. Una bona part de la investigació se centra a Val de Resia, a la frontera entre Itàlia i Iugoslàvia. Un poble, dominat per un fort matriarcat, que lluita per la seva supervivència. Amagant un munt de secrets. Fred, boira, boscos espessos i una pregunta clau: existeix el gen del mal?
“Teresa observaba el mundo sin sentirse ya parte de él, pero lo miraba desde una ventana diferente, sus ojos estaban clavados en otro patio y la luz era la de un día recién horneado.
También el miedo que sentia era nuevo: se había pasado toda la noche preguntándose si su sospecha de estar siendo seguida no sería en realidad un efecto de la enfermedad que la estaba transformando en una persona desconocida para sí misma”. Fobias, paranoias, manías: ¿era eso lo que quedava de su futuro antes de que el alzhéimer borrase toda emoción y todo recuerdo?
No había sido capaz de darse una respuesta y, mientras tanto, el miedo parecía haberse convertido en un bolo de carne: presionaba en su interior, deformando la percepción que tenía de ella misma”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada