En Brunetti s'assabenta de l'incident llegint el diari i es pregunta per què els joves van fer omissió del deure de socors. Es van limitar a deixar a les noies a l'entrada de l'hospital i a fugir cames ajudeu-me. Què volien amagar? Per sort, localitzen ràpidament a en Filberto Duso i a en Marcello Vio, que és qui sembla amagar més secrets. Parlen amb ells uns quants cops. A la comissaria i també al carrer, amb més tranquil·litat. Aviat descobreixen que en Marcello té una relació de dependència molt forta amb el seu tiet, per a qui treballa des de fa uns quants anys. Té una empresa de transport que participa en activitats nocturnes sinistres. Fins i tot en el tràfic il·legal de persones? De dia, el que fan és aparentment normal. La policia posarà els seus cinc sentits per intentar treure'n l'entrellat.
En Brunetti és una persona normal que treballa en casos més o menys normals. Això és el que més m'agrada de les novel·les que ell protagonitza. No es força cap situació. Les coses passen amb naturalitat. Són reals com la vida mateixa. Res de grans complots ni de girs espectaculars per engalipar a un lector àvid de novetats. Les converses que té el comissari amb la seva dona Paula -divertidíssima- i amb els seus dos fills podrien produir-se en qualsevol casa. Parlen una mica de tot. Sense entendre's sempre, està clar. Ell és un home pacient, intuïtiu i sense por al ridícul. Ho demostra perfectament quan es disfressa per entrevistar-se amb algun sospitós. Aquest cop, els seus rivals són astuts i despietats. Per fer-hi front, necessitarà un munt de col·laboradors fidels.
"Abans de posar-se l’americana, va dubtar de combinar-hi una armilla, però només de pensar en la calor que havia fet el dia abans va decidir que no calia: confiaria en el bon temps de finals de tardor. A la cuina, va mirar si hi havia una nota de la Paola a sobre la taula, però no hi va
trobar res. Era dilluns, o sigui que no tornaria a casa fins a última hora de la tarda. Es passaria el dia al despatx de la universitat, teòricament per parlar amb els doctorands als quals supervisava la tesi. A la Paola li encantava que els estudiants l’anessin a veure tan poc sovint, d’aquesta manera podia estar tranquil·la i feliç al seu despatx, preparant classes o llegint. Així és la vida de l’erudit, va pensar en Brunetti".
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada