El paradís no era això (Marta Batallé)

En els últims anys, ha fet fortuna l'expressió "reinventar-se". A mi, sempre m'ha fet molta ràbia. Sembla que, quan les coses van malament, tothom estigui obligat a renéixer de les seves pròpies cendres i arribar a l'excel·lència. I no és tan fàcil. Ho saben la Mai, l'Helena i en Santos, que viuen al mateix edifici del barri del Raval. Cap dels tres passa pel seu millor moment personal, però, per sortir del pou, es necessita alguna cosa més que capacitat de reinvenció.

A "El paradís no era això", Marta Batallé (Caldes de Malavella, 1978) reflexiona sobre la societat que ens ha tocat viure, on tot passa a velocitat de vertigen i no sovintegen les segones oportunitats. I ho fa amb una mirada plena d'humanitat. Els seus personatges, reals com la vida mateixa, s'ofeguen individualment. Qui sap si, com a grup, són capaços de trobar una petita taula de salvació. Per anar fent, com a mínim. La Mai és una noia jove amb feina i relacions precàries i una història familiar que la consum per dins. L'Helena, més gran, tenia la seva vida encaminada. Fins que va perdre la seva filla de quatre mesos i el seu món es va esmicolar en mil bocins. El seu matrimoni s'enfonsa per moments i l'estrès, per batejar el seu mal d'alguna manera, la deixa tancada a casa, amb molts dubtes, poques solucions i un fill amb un trastorn d'atenció.

El triangle de 'perdedors' que ens dibuixa l'autora el completa en Santos, un músic veterà que va ja només viu de records. Els seus dies de glòria fa temps que van quedar enrere i ara s'omple el pap donant classes de guitarra a quatre eixelebrats. Si tot va bé, quan vengui la marihuana que cultiva al soterrani -fent equip amb el propietari de l'edifici- podrà sortir de pobre i afrontar uns anys amb menys urgències de les habituals. El barri barceloní del Raval, mescla de races, cultures i de qualsevol cosa que es pugui barrejar, és un altre dels grans personatges d'aquesta novel·la carregada de tendresa, ironia i realitat a parts iguals. Té 277 pàgines i està publicada per l'editorial Empúries. Mai ningú ha dit que la vida sigui fàcil de viure, però tots volem allargar-la al màxim. 

"Milloraràs, li ha garantit el metge. Les dones us penseu que podeu amb tot, no demaneu ajuda. Has de saber que l’ansietat té un component biològic. No t’has d’imposar la càrrega de combatre-la tu sola. Hi ha bons tractaments amb efectes adversos tolerables. Sent botzines, la dringadissa del repartidor del butà i unes paraules que no és capaç d’entendre. El carrer és ple de vida i ella, encara a casa. S’ha convertit en una reincident. Fa temps, una contractura li va paralitzar l’esquena. El diagnòstic condemnava el ritme infernal del bufet. El cos té memòria, no pots treballar sense donar-li descans. Una feina exigent, un ritme de vida accelerat..."

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy