Sobtada, elèctrica i violenta, com la mateixa tempesta. Són les tres primeres paraules que em venen al cap quan penso en "Galerna", la novel·la debut de Peru Cámara (Portugalete, 1978). Té 347 pàgines i està publicada per Duomo Ediciones. Tot passa en tretze hores nocturnes desesperades, a la ciutat de Sant Sebastià, pràcticament deserta. La galerna, amb fortes ràfegues de vent, és habitual en algunes zones del mar Cantàbric i en el golf de Biscaia.
Tot comença amb un cadàver al Peine del Viento. L'inspector que està a càrrec del cas, voldria tancar-lo ràpid. Plou de manera torrencial i vol anar a dormir a casa. La mort ha sigut accidental. No cal donar-li més voltes. Ningú pensava que el forense que estava de guàrdia a l'Institut Anatòmic, Aitor Intxaurraga, un principiant, no faria cas de les recomanacions de l'Ertzaintza i descobriria que el suposat ofegat ha estat assassinat. Des d'aquest mateix moment, l'Aitor comença una apassionada cursa contrarellotge, amb un sector de la policia en contra. Volen apartar-lo del cas. L'Aitor té el suport de l'agent Otamendi, caigut en desgràcia dins del cos, i de la jove biòloga Eva San Pedro. Els tres formen un gran equip. Cauen simpàtics des del primer moment.
Un assassí implacable es mou impunement per Sant Sebastià -que es transforma en un personatge més- i urgeix detenir-lo, a qualsevol preu. Cámara ens ho explica tot d'una manera original. L'atmosfera de la novel·la és molt enganxosa i res és el que sembla. Darrere de les morts (que són més d'una) hi ha un munt de coses amagades: corrupció policial, interessos polítics i econòmics, abusos, periodisme de baix nivell, venjança i fins i tot alta cuina, amb xef top inclòs. La novel·la, negra com el carbó, té un ritme vertiginós. Està plena d'acció -sempre passen coses- i tothom sembla estar en perill. Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra. Recomanada per Carmen Mola i Santiago Díaz, entre altres autors. Un cop has començat a llegir, ja és impossible deixar-la de costat.
"Aitor Intxaurraga, forense en prácticas con apenas seis meses de residencia, entró en el apartamento sin encender la luz. Solo necesitó dar un paso para dejar caer su metro ochenta y cinco y setenta y cinco kilos de peso sobre el sofá. En ese breve intervalo le dio tiempo a desprenderse de su mochila, quitarse las deportivas con el pie contrario y arrojar las llaves al cuenco de la balda de la entrada sin acertar. Allí, boca abajo y aspirando la cantidad justa de oxígeno contra el asiento, se sintió como un piloto de Fórmula 1 cuyo coche, en llamas y envuelto en humo, iba cayéndose a pedazos, ignorando si cogía las curvas o las trazaba rectas. Tan solo recordar que era viernes por la noche le levantaba el ánimo. Sus tripas rugieron y decidió incorporarse antes de quedarse dormido. Olía a sudor. Necesitaba una ducha, un bocadillo y una cerveza..."Buena semana a todas y a todos.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada