Lemaitre va escriure aquesta novel·la negra l’any 1985, però es va quedar en un calaix fins ara. Al pròleg n’explica els motius. No és massa llarga –només 256 pàgines- i m’ha semblat molt divertida. Està escrita amb un to irònic, ratllant l’humor negre, i té molt de ritme. La Mathilde era la millor assassina del món, però comença a cometre errades. No se’n recorda de coses i, en un moment donat, mata a una persona només per tenir el seu nom apuntat en un paper. Ningú li havia encarregat la feina. La pobra víctima no tenia culpa de res. És per això que el seu cap directe decideix retirar-la de la circulació. De la feina i de la vida, perquè sempre és millor tallar-ho tot d'arrel. El problema és que continua sent molt bona, encara que el seu cervell comença a no diferenciar realitat i ficció.
Sense tenir res a veure, m’ha recordat algunes novel·les de John La Carré. Tots els assassins intueixen que, quan deixin de matar, algú anirà per ells. Saben massa coses i no se’ls pot deixar amb vida. Feta la feina, valen més morts que vius. Un altre dels protagonistes destacats és en Vassilien, un policia que investiga les darreres malifetes de la Mathilde. Aquesta vella encantadora té un arsenal d’armes a casa. Després de cada feina, se n’hauria d'haver desfet, però les ha anat acumulant, sense mesura. Per si algun dia les necessitava. I ha arribat el moment. En Vassilien, trist i sense família, parella ni massa vida, sempre està en el pitjor lloc... en el pitjor moment. El gos que veiem a la portada és en Ludo, un dàlmata una mica tanoca. Després, la Mathilde el substituirà per un altre, que espera que sigui una mica més llest. Un cas com un cabàs!
"Mathilde obre la porta, s’agafa amb les dues mans a la carrosseria i surt del cotxe amb un gran esforç. S’hauria d’aprimar. La faldilla se li ha enfilat, li ha quedat arrugada al cul enorme que té. Se l’estira avall amb un gest que ja és habitual. Fa la volta al cotxe, obre la porta del copilot i agafa un impermeable lleuger, que es posa. Damunt seu, una lleugera onada de vent càlid sacseja mandrosament els grans arbres. A la seva esquerra, l’home del gos segueix avançant. És un gos salsitxa que ensuma les rodes mentre estira la corretja. Li agraden, els gossos salsitxa, són de bona pasta. L’home li somriu. Així és com es coneix una persona, a vegades, tots dos teniu un gos, parleu de gossos, us caieu bé. A més a més, l’home no està gens malament, uns cinquanta anys ben portats. Mathilde respon al somriure i treu la mà dreta de la butxaca. L’home s’atura en sec al veure la pistola Desert Eagle prolongada pel silenciador".
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada