'Kiseki': El miracle de la il·lusió

Hirozu Kore-eda continua en plena forma. Tres anys després d'arribar a les nostres plantalles amb 'Air doll', el director japonès ha tornat amb una pel·lícula molt més intimista i vital. Parlo de 'Kiseki', que aquí s'ha traduït com 'Miracle'. Molts dels actors que hi participen ja van treballar amb ell a 'Still Walking' (2009), un altre dels seus grans títols.

No és el cas dels dos germans, a la vida real i a la pel·lícula, que protagonitzen aquesta bonica faula sobre l'amor i la il·lusió. Són l'Ohshirô i en Koki Maeda que, tenint en compte l'edat que tenen, fan un grandíssim treball. De la resta d'actors només he reconegut a qui els fa de pare, Jô Odagiri, protagonista de 'Dream' (2008), de Kim Ki Duk. És un guitarrista a qui, com a mínim després de deixar-lo la dona, no li van massa bé les coses.

Un dels germans viu amb el pare. L'altre, amb la mare. A Fukuoka y a Kagoshima, separats per un munt de quilòmetres. Parlen habitualment per telèfon i somnien en el moment de tonar-se a veure en persona. Són nens independents, molt llestos i que ajuden als grans en tot allò que poden. Són més un suport que una càrrega. Incompresos? Potser. Feliços? També! Com sol passar en aquests casos, els avis fan el que poden, que mai és poc.

CINEMA FAMILIAR DE QUALITAT

'Kiseki' és d'aquelles pel·lícules per veure en família perquè, en ella, tot és positiu. El meu fill, que té 11 anys, la va seguir fil per randa; i això que la vàrem veure en versió original subtitulada. Té una part més o menys real, amb el desig del retrobament, i una altra més poètica, ja que un i altre es mouen perseguint un desig. Seguint la llegenda popular, arriben a la conclusió que si demanen un miracle en el punt exacte on es creuen dos trens bala aquests s'acabaran complint. Demanaran tornar a estar junts? Que es reconciliïn els seus pares? No explicaré més.

Kore-da ens presenta el desplaçament dels nens, acompanyats dels seus amics més fidels, com un viatge iniciàtic, com un pas més des de la infantesa més pura cap a una adolescència força més problemàtica. Potser els germans corren riscos que, per un motiu o un altre, els grans no estan disposats a afrontar. 'Kiseki' és natural, sensible i, sobretot, molt creïble, que sempre s'agraeix. Va passar força desapercebuda per les nostres cartelleres, però ja es pot veure online a Filmin.

'VAL MÉS MATAR UN HOME QUE PERDRE UN BON COSTUM'

'Val més matar un home que perdre un bon costum' és la segona novel·la del periodista Miquel Giménez (Barcelona, 1959), de qui fa un temps ja vaig llegir 'El dia que David Niven va venir a esmorzar al Paral·lel', que va ser molt ben rebut per la crítica i pel públic. Està publicat per Acontravent i, com l'anterior, és molt curtet, en aquest cas només 123 pàgines. Te'l pots acabar d'una tirada!

El personatge principal d'aquesta història de crims i misteris es la Senyora Dolors, a qui Giménez -tertulià habitual del programa 'Els Matins' de TV3-, defineix com una "Miss Marple del Berguedà", una terra, per cert, que agrada molt a l'autor. La Dolors, el seu nebot (que és un gran metge de poble), una veïna, el masover de la Masia d'Avià on viu la Dolors i un Mosso d'Esquadra amic de la família formen un equip d'investigació, com a mínim molt peculiar...

En aquest primer cas de la Senyora Dolors, perquè estic convençut que hi haurà més llibres sobre ella, ha de descobrir si una noia que apareix morta en un autocar ha estat assassinada o ha deixat aquest món de manera natural. I no dic res més de l'argument, que en Miquel se m'empipa! El llibre es amè i molt fàcil de llegir, amb un munt de frases fetes -la majoria dites catalanes-, i amb uns personatges molt tendres. Sobretot la Dolors, una cuinera jubilada que en sap tant de crims com d'estofats.

"La senyora Dolors va fer una xarrupada a la tassa de cafè, el deixà a la tauleta, ajuntà les mans i canvià l'expressió de la cara. Ara ja no semblava pas una àvia indulgent i dolça. Un munt d'anys vivint en cases on el crim era el pa nostre de cada dia, com deia, l'havien tranasformat en una mena de màquina de deduir. Ella, però, sempre havia sostingut que això li venia per haver nascut a Avià, on fins i tot hi ha gent que fa pianos de suro i sonen".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

La llegenda continua molt viva!

Vaig estar a punt d’aixecar-me i posar-me a aplaudir. El final de ‘El caballero oscuro: La leyenda renace’ és d’aquells que engrandeixen encara més la passió pel cinema. És tan rodó, tan treballat, que t’acabes emocionant, clavat a la butca del cinema, amb els pèls de punta i els ulls mullats. El millor de cinema de superherois en molt de temps. Qui ha vist aquest nou ‘Batman’ sap perquè.

Christopher Nolan, que ha havia dirigit els dos anteriors títols de la trilogia, torna a fer de mag, deixant el millor pels darrers minuts de la pel·lícula.... que dura quasi tres hores! És molt llarga, sí, però avança amb seguretat. No estic d’acord amb els que diuen que és densa i difícil de digerir. Res més lluny de la realitat. Jo vaig anar a veure-la amb ma meva dona i el meu fill, que té 11 anys, i ho va entendre tot. El desenvolupament és de llibre, sense res que, en cap moment, despisti l’espectador.

UNA CATWOMAN IMPRESSIONANT

Entre d’altres, repeteixen Christian Bale, Morgan Freeman, un grandíssim Michael Caine (quin gran majordom que té Batman) i Gary Oldman, a qui sempre recordaré pel seu paper de policia corrupte a ‘El profesional (León’), 1994. Però qui brilla amb llum pròpia, i de quina manera, és Anne Hathaway (‘La boda de Rachel’, 2008). La seva Cat-Woman és espectacular! Guapa, elegant, sensual... La veritat és que deixa el llistó molt alt.

Per completar el repartimentiment, Nolan també ha comptat amb una bona part dels actors amb qui va treballar a ‘Origen’ (2010): Tom Hardy (que dóna vida a un dolent dels de veritat), Joseph Gordon-Lewitt (el futur immediat de la saga), Cillian Murphy, el mateix Caine o Marion Cotillard, l’única decepció de la pel·lícula. El seu personatge no té credibilitat, però tampoc l'ajuda el doblatge que li han fet, mantenint un accent afrancesat que voreja el ridícul.

‘La leyenda renace’ comença vuit anys després que Batman desaparegués de Gotham, coincidint amb la mort de D.A. Harvey Dent, de la qual va assumir l’autoria. Però la pau que regnava a la ciutat s’acaba definitivament quan apareix un terrorista emmascarat que respon al nom de Bane. És el nou líder de la ‘lliga de les ombres’ i té dos objectius clars: acabar amb Batman (si decideix tornar del seu exili) i apoderar-se de la ciutat que, segons diu, vol ‘tornar’ als seus habitants, dirigits per un sistema corrupte.

Una pel·lícula argumentalment fosca, molt fosca, i plena de missatges morals. Cent per cent recomanable.

'THE AMAZING SPIDER-MAN'

Quan vaig acabar de veure 'The Amazing Spider-Man' vaig fer aquesta piulada a Twitter: "Impressionant. M'he quedat amb la boca oberta. Nota? El meu fill diu que 8'5. Les millors promeses són les que no es compleixen!". Ha passat quasi una setmana i segueixo pensant que Marc Webb, pare de '(500) días juntos', ha fet una gran adaptació del còmic de l'home-aranya. Passa francament bé; i això que dura dues hores i setze minuts!

La història no té cap secret; és la de sempre. El millor d'aquesta nova versió és la química que hi ha entre els personatges que interpreten Peter Parker i a la seva xicota. És brutal! A Parker i al seu alter ego, el gran Spider-Man, li dóna vida Andrew Garfield ('Nunca me abandones', 2010). Em costa reconèixer-ho, però aconsegueix fer oblidar Tobey Maguire. Ella és una guapíssima Emma Stone. No és la típica rossa-gerro de les pel·lícules americanes. Treballa realment bé. A l'Emma Stone la vaig descobrir a 'Bienvenidos a Zombieland' (2009), tot i que molta gent la recorda, més recentment, pel seu paper a 'Criadas y señoras' (2010).

Aquesta tòrrida relació entre en Peter i la Gwen és la columna vertebral d'aquest 'Spider-Man', amb un final molt maco, típic de comèdia romàntica. D'aquí la frase amb què vaig acabar la meva piulada: "Les millors promeses són les que no es compleixen". Per cert, gran elecció d'actors per interpretar als tiets de l'home-aranya, que s'ocupen d'ell quan desapareixen els seus pares; la Sally Field -sensacional- i en Martin Sheen.

En definitiva, una gran pel·lícula d'aventures, amb romanticisme i uns efectes especials espectaculars. Els vols del superheroi entre els edificis de New York semblen reals com la vida mateixa. Un 8'5, Pau? Una miqueta menys ;)

'DE QUÈ PARLO QUAN PARLO DE CÓRRER'

A l’espera que el mes de setembre surti a la venda ‘Balla, balla, balla’, aquesta setmana he apostat per ‘De què parlo quan parlo de córrer’, del japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949). És el sisè llibre seu que llegeixo. Està publicat per Empúries, en la col·lecció La Butxaca. Té 150 pàgines i està traduït per Albert Nolla. La reflexions de Murakami són molt interessants, encara que no siguis un corredor. Jo sempre dic que jo només corro si em persegueixen!

Murakami explica com va canviar la seva vida quan va complir trenta anys. Vivia de nit, regentant un local de jazz, fumant com un carreter. Es va presentar a un concurs literari, sense tenir res publicat i, quan ja ni se'nrecordava que hi competia, li van comunicar que l'havia guanyat. Diu que mai s'ho hauria pensat. Va ser llavors quan va decidir que intentaria ser novel·lista. I, com a conseqüència, el córrer apareix en la seva vida. Comença el seu canvi vital. Necessita fer esport per redreçar la seva vida, fer-la més ordenada.

Sense pràcticament adonar-se’n, Murakami es converteix en un ‘malalt’ del córrer, participant en un parell de maratons a l’any i, fins i tot, en algunes triatlons. A la del Llac Saroma, per exemple, va fer cent quilòmetres sense parar, amb un temps d’11 hores i 42 minuts. Va acabar extasiat. També explica, amb tot luxe de detalls, quan va fer, en solitari, la Marató d’Atenes, la mare de totes les maratons. Diu que en el seu epitafi lo agradaria que posés “almenys no va caminar mai”.

Murakami diu que córrer ha marcat la seva persona i, per tant, la seva obra. Si no hagués fet aquest esport, els seus llibres haurien estat completament diferents. N’està convençut. ‘De què parlo quan parlo de córrer’ és un llibre amè, molt ben escrit, com tota la seva obra, i que, potser sense voler-ho, es converteix en un testament vital. M’ha agradat moltíssim.

"Quan corro, corro i prou. Corro en un buit. O dit d'altra manera, corro per estar en un buit. I molt de tant en tant alguna idea entra en aquest buit. És normal. No podem pas tenir el cervell completament en blanc. El nostre cervell no és prou fort ni prou consistent per crear un buit total. Però, tot i així, les idees (o els pensaments) que em vénen al cap mentre corro sempre estan subordinats a aquest buit. Són idees sense contingut que s'estructuren al voltant d'aquest eix de buidor".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Qui no té res a perdre és molt perillós

Violència salvatge i lirisme alhora? Doncs sí. Combinades com mai, les trobem a la coreana 'Ajeossi', que aquí s'ha traduït com 'L'home sense passat'. Està dirigida per Lee Jeong-beom i dura dues hores clavades. Està al nivell de títols memorables, com 'Memories of murder' (2003), 'I saw the devil' o 'The yellow sea', aquestes dues del 2010.

Tot comença quan, una nit, una ballarina d'un club nocturn roba un paquet amb molta droga. S'avança a la policia, que estava a punt de requisar-la, en una operació especial. Ja estaven al local! Aquesta substància era propietat de la màfia coreana, que l'havia venuda als seus homòlegs xinesos. Lògicament, uns i altres voldran recuperar-la el més ràpidament possible, a qualsevol preu. Tot sembla indicar que la dona ha caigut en un pou sense sortida.

L'acció, desenfrenada en tot moment, comença amb el segrest de la ballarina i de la seva filla, a qui té pràcticament abandonada. La nena sort en té d'un veí del bloc, que està a càrrec d'una petita botiga d'empenyoraments. És molt sec amb ella però, d'amagat de la mare, que no aprova la relació, intenta fer-li la vida una miqueta més fàcil, si és possible. A la nena la interpreta fantàsticament Kim Sae-ron que, tot i que sembla més petita, està a punt de fer dotze anys. És una preciositat!

CHA TAE-SIK TÉ LES COSES CLARES

El 'botiguer', amb un passat molt dur, a nivell laboral i familiar, es pren el segrest de la nena com una cosa personal i mourà cel i terra -matant a qui faci falta- per intentar tornar a tenir-la al seu costat. Ell, que es diu Cha Tae-sik, ja ho té res a perdre. És un mort en vida i, abans de deixar aquest món, vol fer alguna cosa positiva. L'actor que fa de 'salvador' és Won Bin, a qui no tenia controlat. El seu personatge de matar persones, de mil i una manera possibles, se'n fa un fart.

Que fa d'Ajeossi' una pel·lícula diferent? La combinació de l'acció, frenètica i esbojarrada, amb l'enaltiment de valors com la justícia o l'amistat. A més, Lee Jeong-beom tracta temes molt actuals, com el tràfic d'òrgans. I és que la guerra per la droga al final queda en un segon pla, ja que la principal font d'ingressos d'aquesta màfia coreana és vendre rinyons, fetges, ulls i el que faci falta a qui pagui més. Dels millors títols que he vist darrerament. Molt recomanable.

'EL DICTADOR' (SACHA BARON COHEN)

He rigut moltíssim amb 'El dictador', dirigida per Larry Charles i interpretada pel polifacètic Sacha Baron Cohen. Tots dos ja van treballar plegats a 'Borat' (2006) i 'Brüno' (2009). Repeteixen esquema i se'n surten prou bé. El primer que haig de dir és que el General Almirall Haffaz Aladeen és un dictador... de pa sucat amb oli! Ell està convençut que mana moltíssim, però ningú se'l pren seriosament.

Qui realment talla el bacallà en aquest imaginari estat nord-africà de Wadiya és el seu tiet Tamir, interpretat per Ben Kingsley. Aladeen és el seu 'ninot' des que el va col·locar al poder, quan només tenia sis anys. El pare de Aladeen havia mort accidentalment en una cacera, quan va rebre l'impacte de 97 bales i d'una granada de mà. Sí, sí, casualment!

Tot és complica quan les Nacions Unides acusen Wadiya de tenir armes secretes i bloquejen el país comercialment. Tamir, propietari d'un munt de pous de petroli, se n'adona que per poder seguir-lo venent a l'estranger ha de posar fi a la dictadura d'Aladeen i firmar una nova Constitució... com a mínim de portes en fora. Però el seu nebot no hi està d'acord. I si el substitueix per un doble? 'El dictador' és una película molt divertida, d'un humor absurd, malparlada al màxim i molt escatològica.

Hi ha escenes realment bones, com la del seu doble sense saber què fer amb les dones que li proporciona Tamir, la que intenta posar-se un nom fals mirant els ròtuls penjats en les parets d'un resaturant o la del descobriment de la masturbació. Sensacional també el running gag del magnat xinès que li encanta que li mamin actors nord-americans famosos. Impagable el cameo d'Edward Norton. 'El dictador' és una pel·lícula perfecte per aquest calurós estiu.

'TU I JO' (NICCOLÒ AMMANITI)

Va arrasar a Itàlia i també s'està obrint forat a casa nostra. Parlo de 'Tu i jo', de Niccolò Ammaniti (Roma, 1966). En català l'ha publicat Angle Editorial. Té 130 pàgines i es llegeix ràpid. És d'aquells llibres que, a primera vista, poden semblar senzills, però que, quan t'hi submergeixes, et fan reflexionar molt. Tracta temes com l'automarginació, de les drogues, del pas de la infància a l'adolescència i de la relació entre germans de diferents mares, ara que no és estrany tenir fills amb més d'una dona.

El protagonista de la novel·la és en Lorenzo, de 14 anys. Està fart de passar desapercebut a tot arreu i, per aquest motiu, es rebel·la. El punt culminant és quan fingeix que marxa a esquiar am la família d'una amiga i es queda al soterrani de l'edifici on viu amb videojocs, còmics i menjar enllaunat. Això sí que seran unes bones vacances! No necessita més. Però la inesperada visuta de la seva germanastra, l'Olivia, de 23 anys, ho embolica tot fins a punts insospitats. 'Tu i jo' és una novel·la impactant i molt ben escrita; d'aquelles que no s'obliden amb facilitat.

"Jo no entenia perquè havíem d'anar a veure-la. La meva àvia tot just ens reconeixia.
-Li fem companyia. A tu també t'agradaria -em deia la meva mare.
No, no era veritat. Ens violenta que ens vegin quan estem malament. I quan ens morim, volem estar sols. No li trobava cap sentit en aquestes visites".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

'Carmina o revienta'... de riure!

Definitivament, aquest juliol és el mes del parlar groller. 'Carmina o revienta', de Paco León, supera tots els límits imaginables. Al seu costat, el bo de Kevin Smith, pare de 'Red State', es queda en un simple aprenent. La película, estrenada el mateix dia als cinemes, en DVD i online -a la plataforma Filmin-, m'ha sorprès positivament. Altament recomanable.

El debut cinematogràfic de l'actor Paco León és divertidíssim. El vaig veure en família, a casa, i ens ho vam passar de conya, tot i que és malparlat al màxim. Carmina Barrios, la mare de Paco a la vida real, i María León, la seva germana, estan fantàstiques. I això que aquesta és la primera pel·lícula de Barrios, que sembla tot una veterana del cinema. A la María ja l'havia vist a 'La voz dormida' (2011). Pedro Almodóvar l'ha escollida per 'Los amantes pasajeros', que s'estrenarà al 2013.

A nivell argumental, 'Carmina o revienta' és molt senzilla. León ens explica com la Carmina, propietària d'un bar, intenta sobreposar-se de tot un seguit de robatoris, l'últim de 80 pernils. Necessita un pla per treure als seus endavant, perquè està arruïnada. L'únic que té és barra i una llengua molt llarga. La història està rodada com un fals documental, amb la protagonista parlant, força estona, directament a la càmera. Té una gràcia innata.

I és aquesta gràcia, amb gags constants, tots barruers, la clau de la pel·lícula, que se'n va emportar tres premis al Festival de Màlaga: l'especial del jurat, el del públic i el de la millor actriu. L'escena en què Carmina va a l'hospital per una intoxicació medicamentosa, la del robatori i la patacada posterior del cotxe i la que es caga a sobre -i no puc ser més clar- són francament bones. 'Carmina o revienta' enalteix tot allò que és cutre, ordinari i maleducat. Potser podríem batejar-lo com cinema d'extrarradi. Espero que, en la vida real, la seva família no sigui així.

'MOONRISE KINGDOM'

Amb unes quantes setmanes de retard, he pogut veure 'Moonrise Kingdom', de Wes Anderson. Divendres van estrenar-la al cinema Arinco de Palamós. M'ha agradat força, però potser m'esperava una miqueta més. És d'aquelles pel·lícules que tenen un toc friki i molt personal, seguint les línies mestres dels títols d'aquest director, com 'Fantástico Mr. Fox' (2009) o 'Life aquatic' (2004).

Després de pensar-hi una miqueta, arribo a la conclusió que 'Moonrise Kingdom' és una faula sobre el primer amor i la innocència dels nens. Ells ho tenen tot molt clar o, com a mínim, ho pensen. Tot al contrari que els grans, que perdonen però no obliden. El matrimoni que formen els personatges interpretats per Frances McDormand i Bill Murray (m'encanten tots dos) o el policia a qui dóna vida Bruce Willis ho saben perfectament...

La pel·lícula cal emmarcar-la en els anys 60, quan un escolta i una nena molt especial i un pèl violenta s'escapen junts. Els pares d'ella, un policia i el responsable dels escoltes -bon paper d'Edward Norton- es posen en marxa amb un únic objectiu: trobar-los com més aviat millor. També té un paper testimonial el gran Harvey Keitel. Se'l veu dos cops en foto i, en la part final, fa la seva aparició estelar. Una bona pel·lícula, però sense exagerar.

'HISTÒRIES SENSE FUTBOL' (JOAN VALLS)

Aquesta setmana he apostat per 'Històries sense futbol', escrit pel periodista barceloní Joan Valls. És una bona proposta per aquest estiu. Està publicat per Angle Editorial i té 220 pàgines. En Joan, especialista en futbol internacional -com ho demostra en el programa 'Hat Trick Total' d'Esport3-, intenta apropar-nos la cara humana dels que anomena 'grans jugadors'. Aquest cop, el futbol queda una mica al marge, per variar.

Tres dels jugadors que més m'han cridat l'atenció són Walter Pandiani, Asier del Horno i Osvaldo. L'uruguaià Pandiani, davanter de l'Espanyol, col·lecciona vehicles relacionats amb pel·lícules o sèries de televisió: té l'anomenat Cotxe Fantàstic, el de General Lee i la furgoneta de l'Equipo A. Increïble. Del Horno, els afeccionats el recordaran per la puntada de peu que va donar a Leo Messi quan jugava amb el Chelsea, reconeix, entre d'altres coses, que pren molts cafès tot just abans de sortir al camp. Motivació extra! Dóna molt bones sensacions.

Osvaldo és un músic frustrat, romàntic i enamorat dels pirates i de les calaveres. Juga a la Roma, com Bojan Krkic, un altres dels futbolistes que surten al llibre, al costat d'Andrés Iniesta, David Villa, Leo Messi, Sergio Busquets i Xavi Hernández. N'hi ha més. 'Històries sense futbol' és el recull de les entrevistes que Joan Valls ha fet als jugadors, als que situa en un dia i un lloc concret. Quan va ser la trobada, quin va ser l'escenari escollit i quina impressió se'n va emportar del protagonista, més enllà del que li van acabar explicant... Amè i ben escrit a parts iguals.

Aquest compendi de les vivències dels qui són ídols de grans i petits va sortir a la venda uns mesos després que Valls publiqués un llibre completament diferent: 'Inhòspits', on descriu, sense fotos, tot i ser un gran fotògraf, llocs abandonats amb històries increïbles, publicat també per Angle Editorial. Felicitats per tots dos!

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Matar en nom de Déu no serveix d'excusa

Fotre un polvo pot sortir molt car. I parlo d'aquesta manera tan grollera perquè vull fer referència a 'Red State', la darrera pel·lícula de Kevin Smith. Quasi té 42 anys, però continua sent un nen! Després de dos fracassos -no em van agradar ni 'Vaya par de polis' (2010) ni '¿Hacemos una porno?' (2008)-, el de New Jersey torna amb moltíssima força.

Després de regalar-nos el seu humor més corrosiu -'Clerks' (1994) n'és el millor exemple-, aquest cop Smith s'ha decantat per un cinema seriós, tot i que amb un parell de pinzellades de l'humor que sempre l'han caracteritzat, sobretot cap al final. La primera part ÉS MOLT DURA. I ho poso en majúscules. Després lligo temes i explico perquè. La segona, plena de trets, és adrenalina pura, al més pur estil de Robert Rodríguez i Quentin Tarantino, a qui va encantar la pel·lícula. "Em torna boig", va dir després de veure-la.

El principal protagonista de 'Red State' és Abin Cooper, a qui dóna vida Michael Parks. Per cert, aquest actor sortia a les dues parts del projecte 'Grindhouse' (2007), dirigit per Tarantino i Rodríguez! Suposo que el fet que Smith l'hagi escollit per a aquesta pel·lícula no és una casualitat. Aquí dóna vida al líder d'un grup religiós extremista que té als homosexuals en el seu punt de mira... i mai millor dit. Segons sembla, aquest personatge està inspirat en Fred Phelps, líder de l'Església Baptista Westboro.

Per què fotre un polvo pot acabar sortint tan car, i no parlem de diners? Doncs perquè els tres adolescents que esperen tenir una nit de sexe boja amb una dona veterana (han quedat per Internet) les passaran ben putes. Mentre escric aquest post em ve al cap la pregunta que un d'ells deixa caure als altres dos mentre es desplacen en cotxe per l'Amèrica profunda: "I si es pensa que som homesexuals, els tres junts, en la mateixa habitació?" A priori, sembla no tenir lògica, però vaja si la tindrà... Premonitòria, sens dubte. I no explico més.

ODI TOTAL CAP ELS HOMOSEXUALS

Smith sap transmetre l'odi de Cooper i de la seva comunitat cap als homo-sexuals. També ajuda que Parks faci una gran paper, igual que Melissa Leo ('The Fighter', 2010), que s'encarrega d'interpretar Sara, la dona del predicador. Leo aconsegueix que odïis el seu personatge des d'un primer moment. Mai entendré que alguns matin en nom de Déu! Una de les filles la parella, interpretada per la guapíssima Kerry Bishe -és la que surt al cartell de la pel·lícula-, no ho té tan clar com els seus progenitors. És més humana. La resta de la seva església té un odi profund cap els homosexuals i matarà tots els que pugui.

La segona part de la pel·lícula és una lluita sense treva entre els seguidors de Cooper i un escamot de la policia, liderat per Joseph Keenan, a qui interpreta John Goodman. Els seus caps li demanen que dispari a matar! No ha de quedar ningú viu, ni nens, ni joves ni adults. Sobren les preguntes. A més, la televisió més propera està a cent milles. No hi ha testimonis. Si queda algun, ja el matarà l'Estat "amb amabilitat".

El gag de les trompetes celestials -se'ns està obrint el cel de Caleb!- i el de Cooper a la presó son francaments bons i, a més a més, serveixen per rebaixar la tensió, que arriba a nivells altíssims. Són dos escenes al més pur estil d'Smith que, lògicament, deixa el seu segell per allà on passa. Molt recomanable, de veritat.

'FAMÍLIA' (BA JIN)

Ha sortit per primer cop en català, tot i que és un llibre de l’any 1931. Se n’ha encarregat l’Editorial Viena, amb traducció d’Eulàlia Jardí. Em refereixo a ‘Família’, escrit pel xinès Ba Jin. Té 382 pàgines i ens explica, fil per randa, la desintegració d’una família tradicional. Es tracta dels Gao que, abans d’enfonsar-se, aconsegueixen un repte de molt prestigi en aquells temps: viure quatre generacions sota el mateix sostre.

Jin retrata, amb molt luxe de detalls, l’ambient asfixiant de la família Gao, amb un avi que no admet cap rèplica. Ell ho decideix tot; i la resta obeeix. Els tres principals personatges de la novel·la són tres germans: Juexin, Juemin i Juehui. La revolució familiar la lidera aquest últim, conegut també com Germà Tercer. El Segon (Juemin) encara no té clar si cal trencar amb les normes històricament establertes. Fins al moment, Juexin (o Germà Gran) ha fet tot allò que li ha demanat l’avi, fins i tot renunciar a casar-se amb la persona que estimava.

Els aires de canvi arriben des d’Occident, gràcies a l’escola de llengues estrangeres on estudien els dos germans petits. Això d’embenar els peus de les dones (perquè no els creixin) és part d’un passat que s’ha d’oblidar quan abans millor. Hi ha coses més interesants que el Mahjong, un joc de fitxes que ocupa la vida dels més grans hores i més hores. Les dones ja poden portar els cabells curts i, fins i tot, matricular-se escoles mixtes. La Quin, cosina dels tres germans, està emocionadíssima, tot i que els canvis potser li arriben massa aviat.

‘Família’ és un llibre costumista, molt ben escrit, que ens dibuixa la diferència de classes que hi havia en l’època. Els Gao tenen privilegis i més privilegis, mentre que els seus criats pateixen les seves ires. Van néixer en el pitjor lloc, en el pitjor moment. Juehui sembla estar enamorat d’una de les seves serventes, però sap que no podrà portar el seu amor a cap lloc. Hi ha senyors i criades i els camins d’uns i altres no poden acabar juntant-se.

En el Prefaci de la desena edició, dedicat a un cosí, Ba Jin (que reconeix moltes similituds amb Juehui) escrivia: “La vella família tradicional s’està extingint. He vist com dia rere dia s’encamina cap a l’esfrondament. És una tendència que no té aturador, decidida per les cinscumstàncies i l’evolució de la societat. Això és el que jo crec i em dóna força per reclamar la pena de mort per a una institució irracional. Vull proclamar el meu J’accuse contra el règim moribund. I no puc oblidar que, fins i tot en ple declivi, continua causant víctimes”.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Dur retrat de la pobresa extrema

‘The Turin horse’, de l'hongarès Béla Tarr, és d’aquelles pel·lícules inclassificables. T’agrada o no t’agrada. Crec que no hi ha terme mig. Els seus defensors diuen que és una de les grans joies d’aquest segle. Els detractors escriuen que és impossible fer alguna cosa més avorrida. Ni esforçant-se molt! Jo li valoro coses (potser sí que hi ha terme mig?), però estic més d'acord amb el segon grup.

Premiada ho ha estat; i molt. Entre d’altres guardons, va guanyar el Gran Premi del Jurat al Festival de Berlín. Si se’m permet l’expressió, és la típica pel·lícula que agrada als crítics, aquells que, sempre que poden, reburgen els títols que satisfan la majoria. Una dada que ho deixa tot més o menys clar: dura més de dues hores i mitja i només hi ha trenta plànols, en un enboirat blanc i negre, per suposat. Els seus protagonistes pràcticament no parlen i la música, desoladora, es repeteix, de manera monòtona, un i altre cop, un i altre cop...

Es repeteix la música, però també les mateixes escenes, perquè els dies dels protagonistes (interpretats per János Derzsi i Erika Bók) són exactaments iguals. El pare i la filla, que viuen en una granja aïllada, s’aixequen del llit, ella va a buscar aigua al pou, preparen el cavall per sortir (no ho acaben fent perquè fa molt vent), tornen a entrar a casa, ella cuina, mengen patates amb els dits, ell s’estira al llit... Tot exactament igual, cada dia! Crec que si Tarr ens hagués posat la mateixa escena dos o tres cops ni ho hauríem notat!

Diuen que el director volia demostrar que la vida dels protagonistes és pobra, miserable i avorridíssima. Si és així, la veritat és que aconsegueix reflactir-ho. La pel·lícula és avorrida fins el punt de fer perdre la paciència a l’espectador. Pot estar-se ben bé cinc minuts mostrant-nos com la filla ajuda a vestir-se o a despullar-se al seu vell pare, sempre amb les mateixes rutines, de la mateixa manera. Mai m’havia enfrontat a una títol d’aquestes característiques. Ho ben asseguro.

POBRESA SENSE LÍMITS

En la pel·lícula hi ha pobresa, desgràcia i una austeritat sense límits. I Tarr ho roda amb mestratge. Per això dic que també té coses bones. Aconsegueix desesperar-nos! I, per tant, suposo que escull el camí adequat. He llegit que ‘The Turin horse’ està lliurament inspirada en un episodi que va marcar el final de la carrera del filòsof Friedrich Nietzsche, el 3 de gener de 1889, a la Plaça Albert de Torí. Aquell dia es va abraçar a un cavall esgotat i maltractat pel seu amo i, posteriorment, es va deamaiar.

Com que la pel·lícula és més llarga que un dia sense pa, esperava que al final es veiés l'escena de Nietzsche. Era el meu motiu per seguir aguantant! Però s’acaba de qualsevol manera, igual que comença. La primera escena, la més llarga de totes, és la del cavall, mig mort de cansament, tornant cap a casa, enmig d’un gran temporal. M’imagino que la trobada casual amb Nietzche ja s’havia produït. I és una llàstima...

'FAGO' (CARLES PORTA)

Avui vull parlar de 'Fago', de Carles Porta (Vila-sana, 1963). Està publicat per La Campana i té 306 págines. M'ha agradat igual o més que 'Tor' (2005). Només m'ha durat dos dies! Encara que tingués una idea de com podia acabar el llibre -basat en una història real- m'ha estat impossible deixar de llegir. I és que, des del primer moment, he sentit simpatia per la família de Santiago Mainar, acusat de matar l'alcalde de Fago, un poblet de la província d'Osca.

D'una manera viva i molt propera, Porta ens explica com pot canviar la vida d'algú, per un fet aïllat, en un obrir i tancar els ulls. Ho viu en primera persona la Marisa Mainar, que un dia rep una trucada que li glaça la sang: han empresonat al seu germà per presumpte assassinat. Què ha de fer? A qui ha de recórrer? El seu germà li ha tret la vida a un home? És impossible. La mare li ha donat una bona educació. La Marisa no es creu -ni s'ho creurà mai- que en Santiago sigui el culpable dels fets de Fago, l'any 2007. Segur que no...

El llibre, molt ben escrit i documentat, addictiu des de la primera pàgina, ens explica la història de la Marisa, que defensarà al seu germà fins on sigui possible. I no ho tindrà fàcil perquè en Santiago, que creu en una espècie de justícia divina, inicialment s'autoinculpa. Creu que, d'aquesta manera, la Guàrdia Civil -que sembla que el pressiona- deixarà en pau a la resta d'habitants de Fago, una trentena. Després es retracta, però no serveix de res. Sembla ser que ja l'han escollit com a cap de turc. Ell entén que tot està podrit, i que ja no hi ha marxa enrere.

La història és real però es viu intensament, com si fos una novel·la. Si en Carles Porta és parcial? Jo diria que no. Si fem cas del què explica en Santiago i la seva germana Marisa, el que no està clar és el paper d'alguns policies, jutges, advocats i periodistes, que van opinar sense haver trepitjat el lloc dels fets. No és el cas de l'autor, que va allotjar-se a la casa rural d'en Santiago (ell i ningú més) quan el crim va saltar als mitjans de comunicació. Poc podia imaginar-se que seria aquell home -que no es portava bé amb l'alcalde, com tant d'altres-, qui acabaria entre reixes.

En Carles Porta, que abans de publicar el llibre va fer més de 60 visites a Santiago a la presó, ha intentat reconstruir els fets, des que es va cometre l'assassinat fins a l'actualitat. Quasi dos-cents periodistes van cobrir el cas, però només ell va tenir la possibilitat de viure-ho tot quasi en primera persona. Lògicament, no va participar del 'circ' que van muntar algunes televisions, més interessades en fer sang que en qualsevol altra cosa. Es allò de tot per l'audìència! Un llibre altament recomanable.

"La gente está pálida porque son seres vacios. Han cambiado libertad por seguridad. Tienen miedo a todo. Estamos en manos de políticos mediocres que nos dan falsa seguridad. Vivimos en un mundo donde todo huele a mentira, pero ese no debe hacernos creer que somos mentira. Yo me he girado de cara a la mentira", va dir Santiago en el seu dia. Més actual, impossible.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

'Men in black 3': Retorn al passat

Aquesta setmana volia veure 'Moonrise Kingdom', però no ha estat posible. DIVUIT pel·lícules als Ocine El Nord de Granollers i VUIT als cinemes Arinco i Kyton de Palamós... però no els ha passat pel cap programar aquesta comèdia de Wes Anderson, amb Bruce Willis, Edward Norton, Bill Murray, Frances McDormand, Tilda Swinton i Harvey Keitel entre els seus protagonistes. I després diuen que no anem al cinema...

Davant de la sequera d'aquesta setmana -ja tenim l'estiu a tocar dels dits- he optat per deixar escollir al meu fill, que ja tocava, i vam anar a veure 'Men in black 3', que ha arribat a les pantalles deu anys després de la segona part i quinze després de la primera. Està dirigida per Barry Sonnenfeld (com les anteriors) i està feta, únicament i exclusiva, per al lluiment de Will Smith que, per a mi, sempre serà el 'Príncep de Bel Air'. Treballa bé però, quan el veig, el cap se me'n en va directament cap aquesta sèrie dels 90. El paper de Tomy Lee Jones, que té 65 anys, és testimonial.

Amb Lee Jones força vell, i no sé si fins i tot desganat, el que se li ha ocurregut a Sonnenfeld és fer un petit salt endavant per anar-ne uns quants enrere, gràcies a un viatja de quaranta anys en el temps. Així el paper d'Agent K el pot interpretar Josh Brolin ('Valor de ley', 2010). I la veritat és que ho fa força bé. L'agent O del passat és Emma Thompson. Ara que si m'haig de quedar amb algú és amb el visionari Griffin (Michael Stuhlbarg) i amb la caracterització de Jemaine Clement, que fa de Boris The Animal, el dolent de la pel·lícula.

MILLOR QUE LA SEGONA PART

Com va dir el meu fill, que té onze anys, en sortir del cinema, "està bé per passar l'estona sense pensar massa". Doncs això. Molt millor que la segona i, més o menys, com la primera... amb una miqueta menys d'acció. L'argument? Doncs que en Boris s'escapa d'una presó d'alta seguretat que hi ha a la lluna i viatja al passat per impedir que l'Agent K li talli un braç i el detingui, que és el que va passar fa uns anys. L'Agent J (Smith) se n'assabenta i també fa un salt en el temps, fins als anys 60, per intentar protegir al seu company.

El millor de tot és el final, que dóna un tancament de classe, i molt emotiu, a la trilogia dels anomenats 'Homes de negre'. Per sort, o per desgràcia, no són els mateixos que fan tanta por a Mariano Rajoy i companyia.

'COME RAIN, COME SHINE'

Continua el 'I Festival Pirata de Cinema Asiàtic', organitzat per David Amorós (LOST HIGHWAY BLOG). Aquesta setmana he vist 'The front line' -que no m'ha agradat- i 'Come rain, come shine', dirigida per Lee Yoon-ki i interpretada per Hyun Bin i Su-jeong Lim en els papers principals. A ell el segueixo fa temps. Recordo haver-lo vist a 'The yellow sea' (2010), 'Aliento' (2007) i 'Time' (2006), les dues últimes de Kim Ki Duk.

Com diu la cultura popular, com a mínim la nostra, "val més que et deixin per berro que per tonto". Per què ho dic? Doncs perquè al protagonista la seva dona el deixa perquè, segons sembla, es porta massa bé amb ella. Tot sembla indicar que vol més acció i, després de pensar-s'ho molt, decideix que li donarà un altre. La pel·lícula ens mostra les que, suposadament, són les darreres hores de la parella junts. Ell es queda la casa on vivien plegats fins ara, d'on ella està recollint algunes de les seves pertinences.

A la dona li agradaria que el seu marit es prenés la situació amb ràbia. Potser d'aquesta manera, se sentiria menys culpable. Però la correcció que suposem que l'home sempre ha tingut amb la seva esposa continua fins i tot en aquesta difícil situació. Ell no l'esbronca, la mima i fins i tot cuina per a ella. És una situació irreal? La veritat és que no ho sé, però costa de creure que sigui tan pacífic i copmprensiu en un moment límit. Pel·licula interessant, lenta, i amb uns personatges una mica llunyans. Segur que pateixen molt, però no semblen transmetre-ho.

Aquesta setmana, el Festival ha escollit el títols següents: 'Zindagi Na Milegi Dobara' (Sólo se vive una vez), 'Bol', 'Hearat Shulayim' (Footnote), 'The green wave', 'Guilty of romance', 'Hara-kiri the death of samurai' i 'Night fishing'.

'LES PETJADES DELS HEROIS' (ARCADI ALIBÉS)

Aquesta setmana vull parlar de 'Les petjades dels herois', el segon llibre d'Arcadi Alibés, company de la redacció d'Esports de TV3. Està publicat per 'Ara Llibres' -igual que 'Córrer per ser feliç'- i té 212 pàgines. A mi m'ha agradat molt més que l'anterior, que potser anava més destinat a les persones que els agrada córrer a tota hora. Està molt ben documentat i escrit amb aquella gràcia personal que té el nostre Arcadi.

Podríem dir que el llibre té dues parts molt ben diferenciades: totes les maratons olímpiques i les seves anècdotes i les mateixes proves -menys la de Los Àngeles- fetes pel mateix Arcadi, que persegueix convertir-se en la primera persona del món en córrer totes les maratons de les ciutats olímpiques. Només n'hi falta una! En la part final fa una mica d'estadística i redacta una petita guia per facilitar la inscripció en les diferents maratons.

Els episodis que més m'han agradat, i no explicaré massa coses, que no se m'empipi l'autor, és amb la passió qie explica la victòria d'Abebe Bikila -descalç sobre les llambordes de Roma, l'any 196-, l'autoritat i tenacitat d'Emil Zapotek a Hèlsinki 1952 i l''aturada obligada' del desconegut atleta cubà Félix Carvajal, en el seu cas a Sant Louis 1904. Històries humanes, plenes d'emoció, que fan estimar una miqueta més la prova olímpica per excel·lència.

Felicitats per aquest bon llibre, Arcadi. Per quan el següent?

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Els xinesos n'obliden la massacre de Nankín

No està gens malament, però la veritat és que aporta poques coses noves. Em refereixo a 'The flowers of war', de Zhang Yimou, que tampoc em va convèncer amb 'Una mujer, una pistola y una tienda de fideos chinos' (2009). Malgrat tot, segueix sent un dels meus directors xinesos preferits. Títols com 'Hero' (2002) o 'El camino a casa' (1999) són inoblidables.

Per què aporta poques coses noves? Doncs perquè de la massacre de Nankín ja ens en va parlar Lu Chuan, de manera excel·lent, a 'City of light and dead' (2009). En aquesta ciutat xinesa, l'any 1937, l'Exèrcit Imperial Japonès va matar 250 mil persones. Tot i que no era el tema principal, en la pel·lícula de Chuan té molt de pes una cruel petició dels oficials nipons: volen cent dones xineses per satisfer els seus desitjos sexuals. Només així respectaran la zona de seguretat de Nankín, sota protectorat alemany.

'The flowers of war' és l'adaptació cinematogràfica de 'Las 13 mujeres de Nankín', una novel·la escrita per Yang Geling. El seu principal protagonista és John Miller que, coincidint amb la invasió japonesa, arriba a una església catòlica per preparar l'enterrament del seu sacerdot, mort recentment. És nord-americà i treballa en una empresa de serveis funeraris. L'interpreta, i ho fa francament bé, el polifacètic Christian Bale ('The fighter', 2010).

NENES I PROSTITUTES COMPARTINT SOSTRE

Quan veu que no hi ha ni el mort ni diners per pagar els seus serveis, en John vol marxar pel mateix lloc que ha arribat. Però no li ho posaran fàcil. Les alumnes del convent i les prostitutes d'un bordell proper -que també es refugien a l'esglèsia- volen que es faci càrrec d'elles i les salvi, a ser possible, dels horrors de l'exèrcit japonès. Un exèrcit, i no donaré cap detall, que persegueix les dones xineses pertot arreu... I aquí hi ha el lligam, directíssim, amb l'esmentada 'City of light and dead'.

La madame de les prostitutes, o com a mímim la que marca la pauta de totes les altres, és Yu Mo, interpretada per la guapíssima i sensual Ni Ni, amb qui Zimou també també va treballar a 'Una mujer, una pistola y una tienda de fideos chinos'. Ella serà l'encarregada de fer-li veure al John que ell, i només ell, és qui pot allunyar-les d'una mort segura. Els seus moviments, i alguns dels seus vestits, m'han recordat, molt de passada, la sensacional 'In the Mood for Love' (2000), de Wong Kar-Wai.

Visualment, la pel·lícula és fantàstica. Les escenes de lluita entre soldats japonesos i xinesos, quan la guerra ja està pràcticament acabada, són espectaculars. Hi ha imatges, a càmera lenta, que posen els pèls de punta. És una història molt dura, suposo que encara més per les dones, que s'emporten una bona part del protagonisme. A nivell argumental, tot és més dubtós. L'evolució d'en John, que arriba a l'església amb ganes de beure i poques coses més, no deixa de ser sorprenent. Com també ho és, i no explicaré perquè, la manca de vista dels soldats japonesos.

En definitiva, una història d'honor i de sacrifici que es recrea, potser massa, en una guerra que la Xina ni ha oblidat ni oblidarà mai.

PRIMER FESTIVAL PIRATA DE CINEMA ASIÀTIC.

'The flowers of war' és la pel·lícula que inaugura el 'Primer Festival Pirata de Cinema Asiàtic', organitzat per David Amorós (LOST HIGHWAY BLOG). Des d'avui, i fins el 15 de juliol, proposa veure una pel·lícula oriental cada dia. N'hi ha 50, totes en versió original, evidentment. En el seu bloc, explica com accedir a cadascuna d'elles. Un luxe, sens dubte! Gràcies David per tanta i tan bona feina. Veuré les que pugui!

Per aquesta setmana, a més de 'The flowers of war' estan programades: 'Rebirth', 'Children Who Chase Lost Voices From Deep Below', 'Come rain, come shine', 'The front line', 'Wu Xia' i 'The fourth portrait'. Gaudiu-ne!

JEZABEL (IRÈNE NÉMIROVSKY)

'Jezabel' és una inquietant novel·la sobre la bellesa, la vellesa i l'implacable pas del temps. Està escrita per Irène Némirovsky -llicenciada en Lletres per la Universitat de La Sorbona-, i l'acaba de publicar La Magrana. L'Irène, una jueva que va néixer a Kíev, va morir a Auschwitz l'any 1942, d'un tifus, just un mes després que la tanquessin. Als seus 39 anys ja tenia una desena de llibres al mercat. 'Jezabel' es va publicar per primer cop l'any 1936.

La principal i quasi única protagonista d'aquest bon llibre -que només té 190 pàgines-, és la Gladys Eysenach, una dona guapa i rica, a qui col·loquen, inicialment, a la França dels anys 30. Es egoista i només es preocupa per ella mateixa. Quan comença 'Jezabel' l'estan jutjant per haver matat a un noi jove, d'un tret. Potser un amant? La Gladys, que en el moment del judici té una relació amb el Comte Monti, creu més en la submissió dels homes que en el mateix amor.

L'únic que la Gladys vol a la vida és que tots els homes caiguin rendits als seus peus. Vol seguir sentint-se irresistible... tot i que el temps no passa en va. Quasi que prefereix morir a fer-se vella, que és la seva única obsessió. Per què tot és tan injust?, es pregunta. Quan ja té quasi 60 anys segueix intentant aparentar-ne només 30...

No li importen massa ni la seva filla ni els seus propis amants, que no són pocs. Ella vol viure, riure i sentir-se envejada. La resta no té importància. 'Jezabel' està molt ben escrita i convida a la reflexió. És allò de viure el dia i no preocupar-se pel que vindrà perquè, en el millor dels casos, acabarà arribant. Totalment recomanable.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Gestionar l’èxit... mai ha estat fàcil!

‘The Must Be the Place’, de l'italià Paolo Sorrentino, no m’ha convençut, tot i tenir coses bones. El millor és la interpretació de Frances McDormand (‘Fargo’, 1996), un punt d’alegria en aquesta història fosca i més aviat desagradable. Dona de Joel Coen a la vida real, aquí està casada amb Cheyenne, una exestrella del rock que resideix a Dublín. Viuen en una gran mansió gràcies als drets d’autor dels seus discs.

El primer que no m’acaba de fer el pes és que Cheyenne, interpretat per Sean Penn, sigui una caricatura de Robert Smith, líder indiscutible del grup The Cure. És més, en un moment de la pel·lícula deixen caure que ell es diu John Smith. Massa caualitats! Encara no tinc clar si Penn (‘Mystic River’, 2003), que sembla que vagi disfressat, es llueix o no. Té un caminar pesat, un filet de veu i moltes vegades sembla que no hi sigui tot... conseqüències d’un passat ple de drogues i alcohol.

‘The Must Be the Place’ (aquí s’ha traduït com ‘Un lugar donde quedarse’) reflexiona sobre com gestionar l’èxit, el fracàs o, fins i tot, el sentiment de culpa. En Cheyenne els acumula tots tres. La seva música ja forma part del passat, però ell se segueix vestint, pentinant i maquillant com si hagués d’anar a un concert. El pas del temps li ha fet molt mal, però segueix ancorat en l’ahir. No vol créixer i queda clar que, com molts d’altres, està afectat per la famosa síndrome de Peter Pan. La seva dona segueix tractant-lo com un nen... perquè ho necessita!

INCURSIÓ INNECESSÀRIA AL NAZISME

Cheyenne es nega a mirar endavant perquè encara no ha superat que alguns dels seus fans, molt joves, se suicidessin interpretant les seves cançons de manera errònia. Segueix visitant les seves tombes. Se sent culpable. La seva monòtona vida fa un tomb quan li comuniquen que ha mort el seu pare, amb qui feia 30 anys que no tenia contacte. Torna als Estats Units per anar a l’enterrament i li diuen que el seu pare, jueu, vivia obsessionat amb venjar-se d’un torturador nazi.

Crec que la incursió en el nazisme era completament innecessària. Hi havia temes suficients com per no embrutar l’argument passant de puntetes per aquest tema tan espinós. És en aquest punt on la pel·lícula es transforma en una descafeïnada ‘road movie’, en la qual Cheyenne intenta reconciliar-se amb el passat per afrontar, de la millor manera possible, el futur que encara li queda per davant. No calia, de veritat.

L’anècdota de la piscina, en què un noi li pregunta per què no s’hi banya és sensacional. Ell se’l mira i li contesta; “Perquè mai ningú hi ha posat aigua”.

‘UNA CASA AMB PISCINA’

I ja que parlem de piscines avui la meva recomanació litarària és ‘Una casa amb piscina’, de l’holandés Herman Koch ('El sopar'). Està publicat per Amsterdam. Per explicar-nos aquesta història, que no queda resolta fins l’últim moment, Koch torna a reunir a dues families burgeses amb fills. En lloc d’un restaurant, aquest cop la trobada és en una casa d’estiueig... amb piscina. L'autor insisteix en la falsedat de les relacions socials.

El marit del matrimoni Schlosser (Koch se centra més en les feines dels homes que en la de les dones) és un metge de capçalera que visita actors, pintors, escriptors i altra gent de la faràndula. Té la sensació que tots ells se senten superiors i no li fa gens de gràcia. Per això sorprèn, fins i tot la seva dona, quan comença a relacionar-se amb Ralph Meier, un actor que arriba a la seva consulta recomanat per un amic. Aquesta trobada casual, en principi sense importància, canviarà la vida de les dues famílies... Per sempre! Hi ha una tercera parella, amb una gran diferència d’edat, entre un director de cinema i una jove actriu.

Com explicava abans, en aquesta novel·la Koch reflexiona sobre les relacions interpersonals. Moltes ja neixen viciades des d’un principi. És allò de veure clarament les bogeries dels altres i no fixar-te en les teves. Com a exemple, només un detall: al metge li molesta que l’actor li miri la dona amb desig i, paral·lelament, ell intenta beneficiar-se a la seva. A ‘Una casa amb piscina’, Koch també es pregunta fins a quin punt és lícit jugar a ser Déu i prendre’s la justícia per mà pròpia. Té alguna justificació possible?

Es tracta d’un llibre amè, ben escrit i molt i molt cínic. Hi ha qui diu que el Dr. Schlosser té moltes similituds amb el televisiu Dr. House, però no puc estar-hi d’acord. Aquest és més despreocupat. El seu únic objectiu, com explica al començament de l'obra, és passar el temps i aconseguir, a qualsevol preu, que el pacient no arribi a mans de l’especialista. I és que en temps de crisi...

DESÈ ANIVERSARI DEL TANNAT DE PALAMÓS

Aquest any els amics del Restaurant Tannat de Palamós celebren el seu desè aniversari. Si algun dia passeu per aquesta bonica localitat de la Costa Brava no dubteu ni un moment en fer-los una visita. En Manel i la Concha us tractaran com si fóssiu de casa. Les últimes especialitats afegides a la carta són el 'carpaccio de corball marinat a l'estil cebiche', el 'rissoto de ceps al parmessano' i el 'ragut de bou amb arròs de remolatxa i confitura de tomàquet'. Us deixo l'enllaç del seu lloc web, per si voleu saber més coses de la carta o el local. Tot es prepara al moment i està per llepar-se els dit. També es molt important que els dinars i els sopars surtin per un preu molt raonable.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Si són salvatges, qui en té la culpa?

Continua el debat sobre l'educació. A 'Monsieur Lazhar' se centraven, principalment, en el paper dels mestres. A 'Els nens salvatges', de Patricia Ferreira, la crítica es fa extensiva als pares, que tenim l'última paraula. Els protagonistes principals, l'Àlex, en Gabi (Albert Baró) i la Oki, són realment salvatges? I, en cas que ho siguin, de qui és culpa? A vegades és massa fàcil tirar la pedra i amagar la mà.

Salvatges o no, el que sí són els tres adolescents, que es guanyen l'espectador des del primer minut, són incompresos i inadaptats. L'Àlex, interpretat sensacionalment pel 'Polseres vermelles' Àlex Monner, és un noi, amics dels seus amics, que mai ha tingut el suport de casa seva, encara que la seva mare (a qui dóna vida l'Ana Fernández) ens vulgui fer creure el contrari. A banda d'en Gabi i de la Oki, l'única que l'entén és una jove orientadora escolar. Per sort, ella encara no està corrompuda, com la resta del sistema. La Júlia -sensacional l'Aina Clotet- és l'única que s'adona que la passió de l'Àlex pels grafits és reconduïble.

Podríem dir que en Gabi està obsessionat amb el kick boxing... però mentiríem. Qui perd el cul per aquest esport de contacte és el seu pare, amo del gimnàs on el nano entrena sense mesura. Possiblement, el seu pare centra totes les seves frustracions en ell. Vol que aconsegueixi allò que, en el seu dia, potser se li va escapar de les mans, sense adonar-se'n. La Oki és de bona família. El seu pare tampoc sap on va. Es capaç d'esbroncar-la perquè no estudia i, al dia següent, regalar-li una moto. Sort en té de la seva mare, una gran Clara Segura, que sembla que fa tot el que pot.

ES MANTÉ L'EMOCIÓ FINS AL FINAL

'Els nens salvatges' és d'aquelles pel·lícules que porten a la reflexió. No n'hi ha prou amb asseure's davant de la pantalla del cinema, escoltar allò que ens expliquen i marxar. Cal pair-la, com un bon àpat, i en acabat treu-re'n conclusions. A més, la directora madrilenya Patricia Ferreira aconsegueix que l'emoció es mantingui fins al final. Queda clar que algú -no sabem qui- està interrogant l'Alex, en Gabi i la Oki. Queda clar que n'han fet alguna de grossa, però tampoc sabem què. Ni tan sols sabem si algun dels tres és mort...

La incògnita es manté gràcies a tot un seguit de flashbacks que serveixen per acabar de desorientar l'espectador. Per si fos poc, algunes de les escenes, com la de la baralla, les veiem des de diferents punts de vista. Per cert, a mi, que visc a Granollers, m'ha fet molta gràcia reconèixer la zona del camp de futbol de l'Atlètic del Vallès, que és on es van enregistrar totes les escenes de 'parc', on el trio protagonista es reuneix i l'Àlex pinta alguna de les seves obres d'art. La música, de Pablo Cervantes, també ajuda a donar-li cert aire de misteri en aquest recomanable drama urbà.

No m'oblido de la Marina Comas, que fa molt creïble a la Oki. Com ha crescut aquesta noia des que la vàrem veure a 'Pa negre' (2010)! Crec que ho té tot per triomfar en el món del cinema. En definitiva, 'Els nens salvatges' és una altra gran pel·lícula catalana. Ja us asseguro que si s'hagués fet en un altre país els elogis serien constants. Com que és de casa, molts no la valoraran prou. Greu errada, des del meu modest punt de vista. Està ben feta, ben interpretada i fa pensar una miqueta. Què més li podem demanar?

'DUES VIDES' (JOAN PIQUÉ)

És molt fàcil parlar d'un llibre sense haver-lo llegit. Jo no ho faria mai! Per aquest motiu aquesta setmana he escollit 'Dues vides', de Joan Piqué, pare del jugador de futbol del Barça i, qui sap, si futur sogre de la Shakira. Se n'han dit moltes coses. La presentació, ara fa uns mesos, va ser multitudinària, amb la presència del central blaugrana i de la cantant colombiana inclosos. Està publicat per Edicions 62 i té 336 pàgines.

El primer que puc dir és crea addicció. Pot semblar un tòpic, però l'agafes i ja no el pots deixar anar fins que te l'acabes. És un llibre molt visual, vertiginós, amb un protagonista principal, en Marc Serra, que et cau bé des d'un primer moment. Un consell: és important llegir la novel·la sense saber massa cosa més. D'aquesta manera, l'impacte encara és més gran. Només diré que és fàcil posar-se en la pell del protagonista i patir amb al seu costat. Fins i tot preguntar-nos què faríem en un cas similar...

No només en Marc et roba el cor. També l'infermera que es creua en la seva vida i el germà d'aquesta, un personatge espectacular. 'Dues vides' no és un llibre amb grans artificis literaris, però enganxa com pocs. El final, del qual no explicaré res, és francament bo. A mi me'l va recomanar l'Helena García Melero -amiga i companya als 'Matins' de TV3- i no m'ha decebut. Per cert, m'han explicat que hi haurà segona part i potser pel·lícula, ja que diverses productores nord-americanes ja li han mostrat el seu interès a l'autor. Felicitats!

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Units per la pèrdua i la desesperació

Sóc dels que penso que la professió de mestre ha de ser vocacional. M'imagino que les persones de la meva edat -vaig néixer al 68- vam tenir la sort d'estudiar amb mestres implicats i, sobretot, no engolits pel sistema. Tant podien donar-te una abraçada com un calbot, sense que fossin qüestionats per tot i per tothom. No se'ls mirava amb lupa, com es fa ara.

Amb això no vull dir que els mestres d'avui siguin pitjors, només faltaria! El que intento explicar és que l'engranatge educatiu se'ls menja. Aquesta reflexió la faig després de veure 'Monsieur Lazhar', de Philippe Falardeu. Va representar Canadà en la darrera edició dels Oscar. El seu protagonista és un mestre de primària, d'origen argelià, que troba feina en una escola francòfona del Canadà. Arriba en un moment complicat perquè la seva predecessora... No ho explicaré. L'interpreta, sensacionalment, Mohamed Fellag.

'Monsieur Lazhar' és una cinta sensible, que reflexiona sobre un sistema educatiu que acaba anul·lant als bons professors. Paperassa, normes, psicòlegs i, potser, poca 'humanitat'? No donaré dades que espatllin la pel·lícula als que encara no l'han vista, però és vital descobrir per què desapareix la professora i com viuen l'adéu els seus alumnes. Per sort de les nenes i nens, i és una opinió molt personal, qui s'encarrega de substituir-la és el professor Lazhar. En aquesta vida, s'ha de parlar, s'ha d'actuar amb naturalitat i no donar mai res per sabut.

EDUCACIÓ I EMIGRACIÓ

Per un costat el sistema educatiu i, de l'altre, l'emigració perquè Lazhar arriba d'Argèlia, on un grup d'inte-gristes ha matat a tota la seva família. Intentarà superar el seu dol, en un país estranger i sense papers, ajudant a uns nens que, desgraciadament, acaben de perdre un referent molt proper; una mestra que intentava donar-los l'amor que potser, i dic potser, no els l'oferien els seus propis pares.

Salvant les diferències, aquesta pel·lícula està en la línia del cinema de compromís educatiu aportat, per exemple, per 'Hoy empieza todo' (1999), de Bertrand Tavernier, 'La clase' (2008), de Laurent Cantet o, en l'extrem oposat, i també molt interessant, de 'La ola', (2008), de Dennis Gansel. Per a mi, 'Monsieur Lazhar' és un dels grans títols de la cartellera actual.

'LLIBERTAT' (JONATHAN FRANZEN)

Teòricament tots nosaltres som lliures. I dic teòricament perquè, per molt lliures que siguem, si tenim el cap clar, abans d'actuar, mesurem com poden afectar les nostres decisions sobre les persones o coses que tenim a prop. Són lliures la Patty, en Walter i en Richard, els protagonistes de 'Llibertat'? Doncs a la seva manera sí, potser en Richard més que als altres dos. 'Llibertat' està escrit per Jonathan Franzen (Chicago, 1959) i publicat per Columna.

En Walter i en Richard són amics des de l'institut. Tenen una relació viciada. S'estimen moltíssim, però rivalitzen i competeixen en tot. Fins i tot per la Patty. En Walter l'estima. És un caprici pel Richard? Sigui com sigui, ella, una bona jugadora de bàsquet, s'acaba casant amb en Walter, un advocat ecologista. El seu amic és un roquer egoista, immadur i faldiller. El llibre 812 pàgines i és un retrat perfecte d'una societat malalta i corrumpuda com la nostra.

Per sobre de tot, 'Llibertat' ens parla dels problemes del matrimoni, de les relacions entre pares i fills -sempre complicades-, de l'amistat i també de les depressions. És fàcil caure en una quan t'has passat la vida dedicada en cos i esperit als teus fills, creixen, et quedes sola a casa i te n'adones que l'únic que et queda es un forat molt gran a dins. Res més. La Patty és depressiva, però també en Richard. No tant, és veritat, però mai acaba d'assumir el seu èxit en el món del rock. Li agrada triomfar, però només en petits cercles. És allò de pensar que una cançó, un producte, és bona o bo mentre només la poden gaudir uns quants. Quan es popularitza la qualitat és la mateixa, però ja no mola tant.

I què dir d'en Walter que, en moltes fases de la vida, estima més als ocells que les persones. Tots tres, i un munt de personatges secundaris, com els fills de la Patty i en Walter, ens parlen de les seves temptacions i dels límits de la llibertat. En definitiva, es tracta d'un llibre profund -d'aquells que s'ha de llegir amb molta atenció- que ens parla de la societat nordamericana actual, tot i que podria ser vàlid a qualsevol dels nostres països. Una tragicomèdia que t'atrapa des del primer moment, amb uns personatges propers i molt ben construïts. Una delícia.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Tim Burton surt de les ombres... tenebroses?

Mai llegeixo una crítica abans de veure una pel·lícula. I mai faig crítiques; només comento. Doncs bé, després de passar-m’ho pipa veient ‘Sombras tenebrosas’, m'he adonat que l’última aposta de Tim Burton agrada molt o gens. Jo formo part del primer grup. Després d’avorrir-me com una ostra amb 'Alicia', penso que recupera credibilitat. Vaig a cotracorrent, però m'és igual.

Vull deixar-ho clar: ‘Sombras tenebrosas’ és una gran història d’amor. Les coses que passen, les bones i les dolentes, i les que ni són massa bones ni massa dolentes, es construeixen a partir d’aquest bonic i únic sentiment. Un cop més, Burton s’ha envoltat dels seus: el gran Johnny Depp interpreta Barnabas Collins -un home ric a qui converteixen en vampir-, i l'Helena Bonham Carter (parella de Burton a la vida real) que fa de doctora Julia Hoffman, que viu a casa dels Collins, deteriorada amb el pas dels anys... com el prestigi de la familia.

Al triangle que formen Burton, Depp (set vegades a les ordres d'aquest director) i Bonham Carter (cinc) aquest cop s’hi han afegit dos actrius que m’agraden molt. La ja veterana Michelle Pfeiffer (Elizabeth Collins Stoddard) i Chloë Grace Moretz, que interpreta la filla de l'Elizabeth. Crec que la Chloë té molt futur per davant. Darrerament, ja l’hem vista a 'La invención de Hugo’ (2011) i a 'Kick-Ass' (2010). D’aquesta pel·lícula s'està rodant la segona part que, si tot va bé, s’estrenarà al llarg del 2013.

Entre d'altres, també tenen papers força interesants l'Eva Green i la Bella Heathcote, d'una bellesa angelical, aprofitant el seu nom de pila. La primera fa d'Angelique Bouchard, la dona de la qual en Barnabas s'hauria d'haver enamorat! D'aquesta manera no hauria patit eternament! La segona és Victoria Winters, de qui sí que s'enamora... dues vegades? Per acabar-ho d'adobar tot, divertida actuació musical d'Alice Cooper a la mansió dels Collins!

UN ALTRE CONTE GÒTIC

Com ja és habitual, Burton ens regala un altre conte gòtic, boig, inversem-blant i divertit alhora. Visual-ment, 'Sombras tenebrosas' és cent per cent Burton. En algun moment em va recordar coses de 'La muerte nos sienta tan bien' (1992), sobre tot en la lluita final i en la descomposició de l'Angelique. És una pel·lícula amb moltíssima acció, bona música i algunes interpretacions de mèrit. Em quedo amb Bonham Carter -que està guapíssima- i amb el cameo de Christopher Lee, merescut homenatge a un dels millors vampirs la història del cinema.

Per cert, no he pogut descobrir qui fa el paper de la senyora vella que, suposadament, neteja la casa dels Collins, amb dues-centes habitacions! És tan vella, i tan lenta, que en un dia potser només pot fregar un parell de copes o fer un llit! És un running gag, perquè Burton la fa servir unes quantes vegades, amb moltíssima gràcia. Una persona 'normal' en una casa de bojos.

L'argument és aquest: L'Angelique embruixa la promesa d'en Barnabas per amor i a ell l'enterra viu, un cop l'ha convertit en vampir. Després de dos-cents anys sota terra, Barnabas aconsegueix escapar i torna a la casa on va créixer. Allà, amb el suport de les noves generacions de Collins, intenta restablir l'honor perdut, malmès per tot un seguit de rumors... alguns certs i alguns malintencionats. La pel·lícula, amb un doble final sensacional, m'ha agradat moltíssim. Burton ha adaptat una vella sèrie de televisió, creada per Dan Curtis, l'any 1966, que ell no es cansava de veure.

'LA NIT DELCAÇADOR' (DAVIS GRUBB)

No l'havia llegit en el seu dia i tinc la sort que l'Enric Viladot, de Viena Editorial, me'l va fer arribar. Em refereixo a 'La nit del caçador', un llibre que es va publicar l'any 1953 i que va ser tot un èxit de vendes. Uns anys més tard, al 55, se'n va fer la pel·lícula, amb Robert Mitchum de protagonista. Ara ha sortit, per primer cop, en català, traduït per Marta Pera Cucurell i té 290 pàgines. El va escriure el nordamericà Davis Grubb (1919-1980).

Feia temps que no em trobava amb un personatge tan inquietant com el del Predicador, que duu tatuada en una mà la paraula "amor" i "odi" en l'altra. Terrorífic. És un home amb dues cares. Assegura que tot ho fa en nom de Déu, però res més lluny de la realitat. I, si no, que li preguntin a les persones que, volent o no, es creuen en el seu camí. Ell va com un boig darrera de deu mil dòlars tacats de sang i farà tot allò que cregui convenient per trobar-los. Entre ell i els diners, hi ha una dona i els seus dos fills. En John no se'n refia d'ell. La Willa i sobre tot la nena, que es diu Pearl, cauen ràpidament en el seus encants. I no explico més.

'La nit del caçador' és un llibre sensacional, d'aquells que mantenen l'acció fins a l'últim moment i que vols acabar com abans millor. Ja que parlem de predicadors, deixar-lo una estona es converteix en un pecat mortal. Pateixes amb els seus protagonistes perquè la incògnita de saber qui guanyarà aquesta partida d'escacs sense regles ni límits es fa cada cop més gran. El llibre, ambientat en els anys difícils de la Gran Depressió americana, està escrit amb un estil molt sobri i directe, donant una força il·limitada a l'acció. Alguns personatges no acaben de parlar bé i l'autor ho reflacteix, adeqüant-ne les paraules.

"En John es va regirar a la vall del seu coixí i va obrir els ulls. Alguna cosa s'havia mogut en el món fosc i secret de la nit: alguna cosa com la irrupció ràpida i ofegada del bleix d'una flamarada sobtada al carbó d'una llar de foc en la profunda quietud d'una nit d'hivern. I quan escoltava, la casa es bellugava. Perquè les cases velles es mouen quan dormen, com els membres de la gent molt gran quan somien i recorden".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.