No deixis per demà allò que puguis fer avui’. És una frase de la cultura popular. Es tracta de viure al dia, de no deixar passar oportunitats. Moltes vegades el ser humà acaba refugiant-se en el passat, o fins i tot en la idea d’un futur millor; tot per no actuar amb determinació. Sovint ens costa prendre decisions i, normalment, s'intenta retardar-les ‘sine die’. Ja n’hi ha prou! Cal deixar enrere els temors, les pors personals i desterrar d’una vegada per totes les idees negatives, aquelles que ens impedeixen conquerir els nostres objectius. Arribat aquest punt, em ve al cap el llibre ‘El poder de l’Ara’, d’Ekhart Tolle. Se’ns presenta com la típica obra de ‘realització espiritual’, però és molt més.
L’Ekhart, que ara té 59 anys, ens explica que quan era jove vivia submergit en un estat d’ansietat absolut, acompanyat de tendències suïcides. Quin tema més alegre, no... em diria més d’un amb certa sorna. No tens res més interessant per llegir? Jo sóc dels que penso que sempre s’han de tenir els ulls oberts i que les experiències d’altres sempre ens poden servir d’alguna cosa. No cal agafar-les al peu de la lletra, és evident, però saber mai pot convertir-se en una problema; més aviat tot el contrari. Deixar les coses escrites negre sobre blanc pot servir-te per reflexionar i, alhora, per deixar constància d’allò que sents i penses.
Una nit, quan tenia 29 anys, l’Ekhart Tolle es va despertar de cop, completament aterroritzat. Estava fart de patir. No podia més. Va ser llavors quan es va fer una pregunta que seria decisiva per la resta de la seva vida: ‘No puc viure més en mi mateix’. I, a partir d’aquí, va arribar una reflexió més o menys lògica: ‘Què vol dir que no puc viure en mi mateix... sóc un persona o potser dos?’ Després de molt temps, l’escriptor alemany va entendre que la seva consciència s’havia de distanciar i desidentificar-se de la seva ment, de la qual n’havia estat un esclau involuntari. Era només una persona, això està clar, però la consciència i la ment caminaven en sentits oposats. Ja n’hi havia prou. A partir d’ara, viuria al dia, intentant esquivar qualsevol imatge preestablerta, qualsevol clixé treballat pel pas del temps.
El present és l’’Ara’ i cal disfrutar-lo al màxim. No cal perdre el temps pensant en l’’Ahir’, que en el seu dia també va ser una successió d’’Ara’. No podem obssessionar-nos en l’’Ahir’ ni en el ‘Demà’, que, lògicament, també estarà format per una llarga i desconeguda col·leció d’’Ara’. No caiguem en l’error de deixar escapar el present, l’’Ara’ (que és l’únic que tenim) per pensar en un futur que no sabem com serà. Gaudim del moment present, assaborim-lo al màxim, perquè mai més el tindrem a l’abast. És així de senzill, o de complicat. Pensar en unes vacances, en un canvi de feina o en qualsevol altra cosa pot ser positiu? Diuen que si és en la seva justa mesura; sempre que no et faci perdre l’’Avui’, l’Ara’, que és el nostre principal actiu. Me’n vaig a casa que tinc gana. Ara. No espero ni un moment més. Això de pensar, encara que sigui en coses inútils, m’obre l’apetit. Fins.... ara!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada