Comentari: 'La maldición de la flor dorada' (***)

Traicions creuades

2006 / Xina / 114 minuts / Drama – Acció – Aventures / Director: Zhang Yimou / Intèrprets: Chow Yun-Fat, Gong Li, Jay Chou, Qin Junjie, Man Li, Ye Liu, Chen Jin, Ni Dahong / La Xina. ‘Dinastia Tang Posterior’. Segle X. Està a punt de celebrar-se la ‘Festa del Crisantem’. El Palau Imperial és ple de flors daurades. L’emperador torna amb el seu segon fill, el Príncep Yu, després d’uns quants anys a la guerra. La relació de l’emperador amb l’emperadriu és una farsa. Ell sap que la seva dona s’entén des de fa temps amb en Wan, el Príncep Hereu. En Wan ja no estima a la seva madrastra, però no sap com escapar-ne. Ell està enamorat de la filla del Metge Imperial, amb qui intenta fugir. L’altre fill, el Príncep Jai, és el més proper a la mare. Està preocupat per la seva delicada salut i per l’obsessió que, darrerament, té pels crisantems.

‘La maldición de la flor dorada’ és una obra sobria, molt més intimista que els seus dos últims grans èxits comercials del director xinès: ‘La casa de las dagas voladoras’ (2004) i ‘Hero’ (2002). Zhang Yimou és un director molt complert. Capaç de dirigir pel·lícules espectaculars i innovadores, com les dues anteriors, o d’aprofundir en temes més socials, com a ‘Happy Times’ (2001), ‘El camino a casa’ (1999) o ‘Ni uno menos’ (1999). Aquesta està a mig camí: espectacular i amb un argument sòlid alhora.

Visualment, ‘La maldición de la flor dorada’ és una obra d’art. Les imatges de la Ciutat Prohibida són espectaculars. Vaig tenir la sort d’anar-hi fa un parell d’anys i recordar-la m’ha fet molta il·lusió. Veure com era en el segle X és una passada. A la pel·lícula hi ha ha escenes maquíssimes, com la lluita entre l’Emperador i el seu fill Jai quan el cap de la família torna a casa. El xerricar de les espases quan xoquen amb les armadures, amb espurnes de foc incloses, són de gran bellesa plàstica. Com també ho són les grans extensions de crisantems col·locats acuradament pel Palau Imperial. Tot això està embolcallat amb bona música i un so tan real que, a voltes, t’acaba posant els pels de punta.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

En aquesta ‘lluita’ entre l’Emperador i el Príncep Jai (sense motiu, només per passar l’estona) hi ha una frase que marcarà la pel·lícula: “De tot el que hi ha al món, només el que jo et doni serà teu. Del que no et doni, no em pots prendre res’. El Príncep Jai no vol pendre-li res al seu pare, com a mínim en un primer moment. Qui sí que ho fa és el Príncep Wan, l’hereu del tro, que s’embolica amb la dona del seu pare. S’hi veu abocat. No pot fer-hi res. La seva madrastra és molt guapa i, per si fos poc, té un poder de convicció brutal. L’actuació de la grandíssima Gong Li fa la pel·lícula una mica més gran. I és que a la Xina ja és una actriu de culte, quasi sempre a les ordres de Zhang Yimou. S’ha posat sota la seva direcció vuit cops des que, l’any 1988, van rodar junts ‘Sorgo Rojo’. A Li també l’hem vista a ‘Memorias de una geisha’ (2005), sota la direcció de Rob Marshall, i a ‘2046’ (2004), de l’extraordinari Wong Kar-Wai.

En aquesta pel·lícula, Li comparteix cartell amb Chow Yun-Fat, el xinès ‘Piratas del Caribe 3: En el fin del mundo’ (2007). Yun-Fat també és un altre dels actors ‘clàssics’ de Zhang Yimou, que ja va comptar amb ell a ‘Tigre y dragón’ (2000). El paper que fa Yun-Fat a ‘La maldición de la flor dorada’ és digne d’Òscar: Sobri, inflexible, fort, distant... Amb molta més credibilitat que la resta dels protagonistes. Parlant d'Òscars hem de dir que 'La Maldición' va ser candidata a guanyar-lo en l'apartat de millor vestuari. A més va ser la pel·lícula escollida per Xina pels Òscars del 2006.

‘La maldición de la flor dorada’ és una pel·lícula de traicions creuades. L’emperadriu traeix l’emperador embolicant-se amb el Príncep hereu. L’emperador traeix l’emperadriu enverinant-la progressivament. El Príncep hereu traeix l’emperador prenent-li la seva dona i alhora traeix l’emperadriu embolicant-se amb la filla del Metge Imperial que, al final, resulta que és la seva germana. El príncep Jai traeix l’emperador per fer costat l’emperadriu. I, finalment, el Príncep Yu traeix a tothom, emperador, emperadriu i germans, per intentar assolir el poder.
Quin embolic... o no.

A més, cadascun d’ells té un exèrcit fidel. El de l’emperador està format per milers de ninjes, vestits de negre, amb la cara tapada; éssers que sempre llisquen des del sostre o des de punts elevats. Podríem dir que són ‘atacants voladors’, amb llargues cordes i falçs esmolades, lligades a la punta de la mateixa corda. Les escenes en la penombra són genials. L’exèrcit de la emperadriu i del Príncep Jai és el del ‘crisantem’, daurat, llança en mà, també molt nombrós i fidel. L’exèrcit més ‘normal’ és el del Príncep Yu, amb una armadura que cobreix tot el cos dels gerrers, àgils i rapidíssims.

D’on ha tret tanta gent Zhang Yimou? No ho sé, la veritat, però estic convençut que són extres, res de multiplicar els actors via ordinador. No és el seu estil. Les escenes de lluita són del millor que he vist mai, èpiques, diria jo. L’enfrontament entre els ninjes i els guerrers del crisantem haurien de marcar època, com ho van fer en el seu dia les de ‘Hero’ i ‘Tigre y dragón’. Tenen l’empremta Màtrix’, pe dir-ho d’alguna manera. L’estesa de morts és brutal, tot i que pels xinos els treuen del Palau Imperial en quüestió minuts. Eixuguen la sang com si fossin esponges. Un instant després d’acabar la batalla, que guanya l’emperador, com no, tot torna a estar net, ple de crisantems, com si res hagués passat.

El final és molt violent, però també necessari. El príncep Yu mata al Príncep Wan per gelosia, per accedir al tro. Immediatament després, l’emperador es carrega al Príncep Yu (tot i ser el seu fill) per venjança. En Wan no era culpable de res. Era una víctima colateral de la seva madrastra. Al final, el Príncep Jai se suïcida. Volia alliberar a la seva mare però, en no poder, prefereix treure’s la vida. L’escena final és brutal. L’emperadriu, que s’ha de veure la medecina obligatòriament cada dues hores (tot i que sap que l’enverinen), no pot soportar el suïcidi del seu fill i llença la tassa enlaire. No es veurà el verí mai més. La imatge alentida de la tassa volant, amb el líquid sortint de dins, és espectacular. El líquid, barrejat amb la sang del seu fill, cau al terra i ho crema tot, com s’està cremant ella per dins.

Per acabar una frase de l’Emperador al seu fill Wan, que es qui li pren la dona. Clara i contundent: Abans de fer-ho, Vas pensar en mí?