Tim Burton surt de les ombres... tenebroses?

Mai llegeixo una crítica abans de veure una pel·lícula. I mai faig crítiques; només comento. Doncs bé, després de passar-m’ho pipa veient ‘Sombras tenebrosas’, m'he adonat que l’última aposta de Tim Burton agrada molt o gens. Jo formo part del primer grup. Després d’avorrir-me com una ostra amb 'Alicia', penso que recupera credibilitat. Vaig a cotracorrent, però m'és igual.

Vull deixar-ho clar: ‘Sombras tenebrosas’ és una gran història d’amor. Les coses que passen, les bones i les dolentes, i les que ni són massa bones ni massa dolentes, es construeixen a partir d’aquest bonic i únic sentiment. Un cop més, Burton s’ha envoltat dels seus: el gran Johnny Depp interpreta Barnabas Collins -un home ric a qui converteixen en vampir-, i l'Helena Bonham Carter (parella de Burton a la vida real) que fa de doctora Julia Hoffman, que viu a casa dels Collins, deteriorada amb el pas dels anys... com el prestigi de la familia.

Al triangle que formen Burton, Depp (set vegades a les ordres d'aquest director) i Bonham Carter (cinc) aquest cop s’hi han afegit dos actrius que m’agraden molt. La ja veterana Michelle Pfeiffer (Elizabeth Collins Stoddard) i Chloë Grace Moretz, que interpreta la filla de l'Elizabeth. Crec que la Chloë té molt futur per davant. Darrerament, ja l’hem vista a 'La invención de Hugo’ (2011) i a 'Kick-Ass' (2010). D’aquesta pel·lícula s'està rodant la segona part que, si tot va bé, s’estrenarà al llarg del 2013.

Entre d'altres, també tenen papers força interesants l'Eva Green i la Bella Heathcote, d'una bellesa angelical, aprofitant el seu nom de pila. La primera fa d'Angelique Bouchard, la dona de la qual en Barnabas s'hauria d'haver enamorat! D'aquesta manera no hauria patit eternament! La segona és Victoria Winters, de qui sí que s'enamora... dues vegades? Per acabar-ho d'adobar tot, divertida actuació musical d'Alice Cooper a la mansió dels Collins!

UN ALTRE CONTE GÒTIC

Com ja és habitual, Burton ens regala un altre conte gòtic, boig, inversem-blant i divertit alhora. Visual-ment, 'Sombras tenebrosas' és cent per cent Burton. En algun moment em va recordar coses de 'La muerte nos sienta tan bien' (1992), sobre tot en la lluita final i en la descomposició de l'Angelique. És una pel·lícula amb moltíssima acció, bona música i algunes interpretacions de mèrit. Em quedo amb Bonham Carter -que està guapíssima- i amb el cameo de Christopher Lee, merescut homenatge a un dels millors vampirs la història del cinema.

Per cert, no he pogut descobrir qui fa el paper de la senyora vella que, suposadament, neteja la casa dels Collins, amb dues-centes habitacions! És tan vella, i tan lenta, que en un dia potser només pot fregar un parell de copes o fer un llit! És un running gag, perquè Burton la fa servir unes quantes vegades, amb moltíssima gràcia. Una persona 'normal' en una casa de bojos.

L'argument és aquest: L'Angelique embruixa la promesa d'en Barnabas per amor i a ell l'enterra viu, un cop l'ha convertit en vampir. Després de dos-cents anys sota terra, Barnabas aconsegueix escapar i torna a la casa on va créixer. Allà, amb el suport de les noves generacions de Collins, intenta restablir l'honor perdut, malmès per tot un seguit de rumors... alguns certs i alguns malintencionats. La pel·lícula, amb un doble final sensacional, m'ha agradat moltíssim. Burton ha adaptat una vella sèrie de televisió, creada per Dan Curtis, l'any 1966, que ell no es cansava de veure.

'LA NIT DELCAÇADOR' (DAVIS GRUBB)

No l'havia llegit en el seu dia i tinc la sort que l'Enric Viladot, de Viena Editorial, me'l va fer arribar. Em refereixo a 'La nit del caçador', un llibre que es va publicar l'any 1953 i que va ser tot un èxit de vendes. Uns anys més tard, al 55, se'n va fer la pel·lícula, amb Robert Mitchum de protagonista. Ara ha sortit, per primer cop, en català, traduït per Marta Pera Cucurell i té 290 pàgines. El va escriure el nordamericà Davis Grubb (1919-1980).

Feia temps que no em trobava amb un personatge tan inquietant com el del Predicador, que duu tatuada en una mà la paraula "amor" i "odi" en l'altra. Terrorífic. És un home amb dues cares. Assegura que tot ho fa en nom de Déu, però res més lluny de la realitat. I, si no, que li preguntin a les persones que, volent o no, es creuen en el seu camí. Ell va com un boig darrera de deu mil dòlars tacats de sang i farà tot allò que cregui convenient per trobar-los. Entre ell i els diners, hi ha una dona i els seus dos fills. En John no se'n refia d'ell. La Willa i sobre tot la nena, que es diu Pearl, cauen ràpidament en el seus encants. I no explico més.

'La nit del caçador' és un llibre sensacional, d'aquells que mantenen l'acció fins a l'últim moment i que vols acabar com abans millor. Ja que parlem de predicadors, deixar-lo una estona es converteix en un pecat mortal. Pateixes amb els seus protagonistes perquè la incògnita de saber qui guanyarà aquesta partida d'escacs sense regles ni límits es fa cada cop més gran. El llibre, ambientat en els anys difícils de la Gran Depressió americana, està escrit amb un estil molt sobri i directe, donant una força il·limitada a l'acció. Alguns personatges no acaben de parlar bé i l'autor ho reflacteix, adeqüant-ne les paraules.

"En John es va regirar a la vall del seu coixí i va obrir els ulls. Alguna cosa s'havia mogut en el món fosc i secret de la nit: alguna cosa com la irrupció ràpida i ofegada del bleix d'una flamarada sobtada al carbó d'una llar de foc en la profunda quietud d'una nit d'hivern. I quan escoltava, la casa es bellugava. Perquè les cases velles es mouen quan dormen, com els membres de la gent molt gran quan somien i recorden".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.