Les desgràcies mai no arriben soles

Carlos Vermut ha aconseguit molt en poc temps. Amb només dues pel·lícules, ja s’ha posat a la butxaca a un munt de cinèfils. El seu cinema potser mai acabarà de convèncer a tothom, però ningú dubte de la seva qualitat. El 2011 va sorprendre amb “Diamond flash” (que no es va estrenar als cinemes) i l’any passat la va encertar de ple amb “Magical Girl”, candidata als Goya.

La vaig veure dimarts de la setmana passada, dins del cicle que proposa l’Associació Cultural de Granollers. En la seva presentació, i en la línia expressada en l’anterior paràgraf, van explicar que van optar per programar-la a la secció “Dimarts singulars” (sessió única) perquè no creien que fos una pel·lícula per a tots els públics. Divendres i diumenge (entre els dos dies, tres sessions) van apostar per “La isla mínima”, molt més comercial. Els Goya no van tractar massa bé a “Magical girl”, que només se’n va emportar el premi a la millor actriu principal, per una magnífica Bárbara Lennie. Es dóna la circumstància que Lennie també estava nominada com a millor actriu de repartiment, en aquest cas pel seu paper de policia a “El niño”. Als Gaudí, els premis del cinema català, la van nominar per “Stella cadente”.

GRANDÍSSIMA BÁRBARA LENNIE

A més a més de la Bárbara (una dona amb trastorns mentals) hi ha quatre personatges principals més: L’Alícia, una nena de 12 anys amb càncer (la debutant Lucía Pollán); en Luis, que és el pare de la criatura (Luis Bermejo); i en Damián, interpretat per un sensacional José Sacristán. En Luis és un professor de literatura en atur. En Damián, de matemàtiques, ja retirat. Aquest últim a passat uns quants anys a la presó; no sabem ben bé per què. Vermut ens explica una història fosca i dura; amb persones que viuen al límit, moguts per la desgràcia, el passat i les pors interiors. Tot comença quan en Luis, que no té ni un euro, intenta reunir-ne set mil per comprar el vestit de la protagonista d’un còmic japonès, la Magical Girl. A la Lucía li queden pocs dies de vida i li encantaria veure-la morir feliç. I fins aquí puc explicar...

Només vull afegir que la Bárbara (el personatge i l’actriu que la interpreta es diuen igual) ha de fer un pas enrere, i recuperar el seu passat tortuós, per no enviar a dida el seu present i el seu futur. Està casada amb un dur psiquiatre que la té mig drogada de dia i de nit. És el seu salvador o el seu carceller? D’en Damián sabem ben poques coses: que era professor de la Bárbara quan era jove i que, directament o indirecte, s’ha passat uns quants anys a la presó per culpa d’ella. Tots cinc, comptant-hi la nena, viuen al límit, fent coses que segur que no haurien pensat fer mai. De vegades, diuen que la necessitat obliga; i cap d’ells està disposat a fer un pas enrere. El final és realment espectacular.

Estem davant d’una pel·lícula lenta, amb molt diàleg i poca música; i amb referències al cinema de David Cronemberg. Vermut també ret un homenatge al “Forrest Gump” de Robert Zemeckis (Sacristán emulant a Tom Hanks assegut en un banc amb una camisa de quadres); i suggeridora escena que t’obliga a pensar en l’”Eyes Wide Shut” de Stanley Kubrick. Una pel·lícula rodona. De les més complertes que he vist en els últims mesos.

"TANGERINES"

“Tangerines” és una de les cinc finalistes als Òscars, en la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa. És una coproducció entre Estònia i Geòrgia. Recordem que les altres quatre finalistes són “Relatos salvajes” (Argentina), “Ida” (Polònia), “Leviathan” (Rússia) i “Timbuktu” (Mauritània). Les cinc estan francament bé. Aquest any hi ha molt nivell.

L’acció està datada en els anys 90, a la província georgiana d’Abkhazia, que vol independitzar-se. El principal protagonista és l’Ivo, que viu sol i fa caixes de fusta. Tota la seva família i amics van marxar a Estònia per evitar el conflicte bèl·lic. Només es va quedar, i momentàniament, en Margus que, abans de canviar d’aires vol fer la collita de mandarines (tangerines) de la seva plantació. D’aquí el títol de la pel·lícula. Està dirigida per Zaza Urushadze (“The Guardian”, 2012) i és força curta. Només dura 86 minuts. Com diu un dels personatges en un moment determinat, estem davant de la “gerra dels cítrics”.

“Tangerines” és un títol cent per cent antibel·licista, amb un Ivo que es fa estimar per tothom. Està interpretat per un grandíssim Lembit Ulfsak. M’imagino que matar algú, enmig de la bogeria i la fredor d’una guerra, potser no és difícil del tot. És allò de l’anonimat... Per contra, si el coneixes, si comparteixes casa amb ell, si el tens assegut al davant, la situació es complica, per molt que l’hagis arribat a odiar. Que li preguntin al txetxè i al georgià acollits per l’Ivo. Són els únics supervivents d’una cruenta baralla que va passar just davant de casa seva. Va morir un txetxè i tres georgians. A ells dos els va curar, amb el suport d’en Margus i d’un metge, en habitacions separades. A poc a poc, i després de voler matar-se mútuament, un i mil cops, s’adonen que potser no són tan diferents. Una delícia.

"71"

“71” (el títol fa referència a l’any 1971) va estar nominada a la millor òpera prima en els Premis del Cinema Europeu; i als BAFTA com a millor pel·lícula britànica. Està dirigida per Yann Demange i interpretada per Jack O’Connell, que el 2014 també va participar a “Invencible”, dirigida per Angelina Jolie,  i “300: El origen del imperio”. No és dels meus actors preferits, però ho fa força bé.

La història que ens explica Demange és adrenalina pura. Tothom persegueix un soldat perdut i ferit pels deserts carrers de Belfast, en el mogudíssim 1971. Radicals, paramilitars i l’IRA, amb interessos contraposats, van darrere d’en Gary Hook, que no sap de qui pot refiar-se’n per sortir viu de l’infern. Quasi sense adonar-se’n descobrirà que els seus comandaments militars no són aigua clara. Tothom aprofita la guerra pels seus propis beneficis, fins i tot traint a qui té al costat. La pel·lícula és fosca, amb un ambient viciat, i molt real. És fàcil imaginar-se el patiment d’en Gary, completament sol, en un enfrontament que el supera. Els personatges secundaris estan estel·lars. M’ha recordat títols com “Bloody Sunday” (2002) o “En el nombre del padre” (2003).

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy