Resistir intentant viure la vida d'un altre

“Foxcatcher” m’ha deixat més aviat indiferent. Té cinc candidatures als Oscar (director, guió, maquillatge, actor principal i actor de repartiment), però no ho acabo d’entendre. Vaig a contracorrent, perquè la crítica l’està deixant francament bé. Està dirigida per Benett Miller, de qui destacaria “Truman Capote” (2005) i “Moneyball” (2011), i dura dues hores i quart.

La història que ens explica Miller està basada en fets reals. El seu protagonista és el lluitador nord-americà Mark Schultz, que va guanyar la medalla d’or en els Jocs Olímpics de Los Angeles, l’any 1984, en la categoria de menys de 82 quilos. A Schultz l’interpreta un sec Channing Tatum (“Magic Mike”, 2012). L’entrenava el seu germà Dave (Mark Ruffalo), que va conquerir l’or en les mateixes Olimpíades en (menys de 74). Ha convençut a l’Acadèmia, que l’ha nominat en la categoria de millor actor de repartiment. És un actor que m’encanta, però li he vist millors papers. Podríem dir que els dos lluitadors són feliços, tot i que a en Mark potser li pesa massa créixer al costat del seu germà gran, més segur i exitós que ell.

Tot canvia, o no, quan el riquíssim John du Pont li demana a en Mark que s’instal·li en la seva mansió, on no li faltarà de res. Vol que guanyi per a ell, i mai millor dit, la medalla d’or als Jocs Olímpics de Seül 88. A més a més, li demana que prepari a la resta de l’equip que competirà pels Estats Units, sota la denominació de Foxcatcher. A Du Pont li dóna vida Steve Carrell, a qui estem acostumats a veure en papers còmics. No m’ha convençut, tot i estar nominat a l’Oscar com a millor actor principal. Es nota moltíssim que porta un nas postís (tot i la candidatura al millor maquillatge) i l’he vist un pèl sobreactuat. Si fos per mi, no el guanyaria ni de conya; encara menys en un any amb actuacions estel·lars, com les de Benedict Cumberbatch, Eddie Redmayne i Michael Keaton.

Du Pont sempe ha viscut a l’ombra de la seva mare, un genet amb un munt de medalles. Se suposa que a la seva progenitora mai li ha fet massa gràcia l’interès del seu fill per la lluita, de la qual n’és un competidor fracassat. És per això que contracta a en Mark Schultz, per viure la vida que ell ha estat incapaç de viure... tot i estar podrit de diners. Es defineix com a filantrop, però quan fa les coses només pensa en ell mateix. El millor de la pel·lícula, que ho arreglen tot una mica, són els últims cinc minuts. Els últims cinc minuts i l’escena en què li explica al bo d’en Mark -mentre es desplacen en un helicòpter- com l’ha de presentar en l’acte en què han de participar uns minuts després.

"TUSK"

Si em diuen que algú ha rodat una pel·lícula amb l’argument de “Tusk” no m’ho acabo de creure. I si em diuen que qui l’ha dirigida és Kevin Smith... encara menys. No recordo una paranoia semblant des de “Moebius” (2013), de Kim Ki Duk. Estem davant d’una història d’horror. No pel que es veu; sinó per com li fan passar al protagonista principal. No deixeu que us expliquin res més. Què està basada en fets reals???

En Wallace Bryton és un locutor de ràdio graciós, d’aquests que se n’enriuen de tot i tothom. Un estil a l’AuronPlay, el nou ídol dels adolescents. L’interpreta un divertit Justin Long. L’actor que fa del seu company de programa és Haley Joel Osment, que era el nen d’”El sexto sentido” (1999). Sembla que se l’hagi menjat, perquè està molt i molt gras. La xicota d’en Justin, amb qui no s’acaba d’entendre del tot, és la guapíssima Genesis Rodríguez, a qui recordo pel seu paper a “El último desafío” (2013). Tots tres estan correctes; i poc més. Qui està realment espectacular, i al meu entendre era mereixedor d’una candidatura a l’Oscar, és el veterà Michael Parks, que ja havia encapçalat la darrera pel·lícula d’Smith, “Red State” (2011).

Parks dóna vida al sàdic que rapta a en Wallace quan viatja al Canadà per fer una entrevista a un boig que ha penjat un vídeo a la xarxa fent diversos moviments amb una catana. Es va tallar una cama, emulant Kill Bill, i va rebre més de trenta milions de visites. Qui hi va, en Wallace no el troba, no explicaré per res, i acaba a casa d’un misteriós vell... amb moltes coses per explicar. Al graciós se li acabaran ben aviat les ganes de viure. L’argument és tan estrany i extrem que no sé ni com valorar-lo. Cal reconèixer, però, el gran canvi de registre d’Smith, pare de pel·lícules de culte com “Clerks” (1994) o “Persiguiendo a Amy” (1997). Atenció al paper de Johnny Depp, molt difícil de reconèixer com a detectiu Guy Lapointe.

"FRÍO EN JULIO"

Me l’havien recomanat i encara no havia tingut temps de veure-la. Va caure dissabte a la nit. Em refereixo a “Frío en julio”, dirigida per Jim Mickle. Són 109 minuts de cinema sòrdid, emmarcats en el Texas dels anys vuitanta. Fins i tot podríem parlar de western violent, retorçat; al més pur estil de John Carpenter. S’estrena en DVD el 18 de març. Els tres actors principals estan força encertats.

El gran protagonista d’aquesta història de perdedors és en Richard Dane. Està casat, té un fill petit i és el propietari d’una botiga de marcs. L’interpreta Michael C. Hall, conegut pels seus papers en sèries com “Dexter” o “A dos metros bajo tierra”. Transmet perfectament l’ansietat que li provoca matar a un lladre que havia entrat a casa seva. Al poble on viu, tothom el tracta com un heroi, però ell no està gens satisfet. Li encantaria fer marxa enrere! Per si fos, en Richard i la seva família comencen a ser assetjats per un home que podria ser (insisteixo, podria ser) el pare del noi a qui va disparar quasi per accident. Es diu Russel i li dóna vida un secundari de luxe, Sam Shepard, a qui vam veure no fa massa a “Agosto” (2013).

No diré perquè però en Richard i en Rusell acaben en el mateix bàndol, intentant desmuntar la trama de corrupció de la policia local. Ho faran acompanyats d’un detectiu d’una altra contrada, en Jim Bob, de qui fa... Don Johnson! Al conegut James Crockett de “Corrupción en Miami” ja l’havia ‘recuperat’ Quentin Tarantino per “Django desencadenado” (2012). De fet, la part final de “Frío en julio” té tocs del director de Tennessee, amb bales xiulant per tot arreu. La pel·lícula també explora, de manera indirecta, la gravació de les terribles snuffs movies, que tant em van trasbalsar a “Tesis” (1996). La vaig veure en família i ens ho vam passar pipa.

"EL IMPOSTOR" (JAVIER CERCAS)

La figura d’Enric Marco (Barcelona, 1921) mai m’ha cridat l’atenció. Ni quan era el president de l’Amical Mauthausen ni quan l’historiador Benito Bermejo va desemmascarar-lo, demostrant que mai havia estat en un camp nazi. Ell assegurava que havia estat pres a Flossenbürg (Baviera). Mentida i de les grosses. No hi tinc res a favor ni en contra, La història de Marco l’explica Javier Cercas a “El impostor”. I ho fa amb tot luxe de detalls.

Per què he llegit aquest llibre si no m’interessava massa Marco? Sobretot perquè m’agrada com treballa l’escriptor de Càceres i perquè, només començar-lo, vaig veure que aprofitava el llibre -425 pàgines, a Literatura Random House- per tornar a repassar la transició espanyola, com ja havia fet al seu exitós “Anatomía de un instante”. Hi podríem afegir també “Soldados de Salamina”. A través de la mirada intel·ligent de Cercas, som testimonis de la revifada i quasi la mort de la CNT (de la qual Marco en va ser secretari general) i de la feina de la FAPAC per intentar millorar l’escola pública catalana. Marco en va arribar a ser vicepresident. Tot, lògicament, després de la mort del general Franco. “El impostor” està dividit en quatre grans parts: “La piel de la cebolla”, “El novelista en sí mismo”, “El vuelo de Ícaro (o Icaro)” i “El punto ciego”.

Ja sé que n’és conscient, i que fins i tot és una part buscada del llibre, però no acabo d’entendre que Cercas es justifiqui constantment. Per escriure un llibre complicat, per intentar entendre a Marco, per perseguir la veritat veritable... es justifica per tot! També vol deixar clar, ja d'entrada, que no vol salvar al seu protagonista, ni restablir l’honor perdut. El seu objectiu, repeteixo, és entendre’l i desgranar què és veritat i què és mentida de la seva llarga i dilatada vida. Sovint, l’autor compara Enric Marco amb Don Quijote i Alonso Quijano. Totes les veritats contenen mentides; i també a l’inrevés. I, segons Cercas, seguint la dita popular, s’atrapa abans un mentider que un coix. Jo no ho tinc tan clar... Ell fins i tot arriba a plantejar-se si, com a novel·lista de ficció, no és també un impostor.

CRÍTIQUES A LA PREMSA

M’ha sorprès que Cercas aprofiti “El impostor” per criticar obertament a tots els periodistes, polítics i persones anònimes que van creure’s les mentides de Marco i que, sense voler-ho, el van acabar convertint en l’heroi de la memòria històrica. És el que sempre ha volgut Marco, sortir a la foto. Segur que en el fons té raó, però si quan algú prepara una entrevista ha de posar-ho en dubte tot, des de zero, potser no acabaria mai. Quan ell comença el llibre ja sap que Marco és un impostor i té anys –sí, anys i no dies o una setmana- per preparar-ho tot a consciència. El diàleg inventat de Marco amb Cercas frega el surrealisme. És en aquestes pàgines on el Marco inventat per Cercas li retreu a l'escriptor que ell també s’ha beneficiat de la 'indústria de la memòria històrica', amb la publicació de “Soldados de Salamina”.

També he trobat estrany que l’escriptor s'autociti constantment, posant com a referència els articles en què ja havia parlat de Marco, abans d’escriure el llibre. Malgrat tot, l’experiència és enriquidora. Llegir els llibres de Javier Cercas és quasi una obligació. Com a exemple, aquest extraordinari paràgraf:

“Marco tenia razón y no la tenía: tenia razón cuando, en sus conferencias y entrevistas, afirmaba que la democracia española se fundó sobre una gran mentira colectiva; no tenia razón cuando afirmaba que se fundó sobre un gran pacto de olvido. Es una verdad contradictoria, o lo parece, pero a menudo la verdad parece contradictoria, o lo es. La democracia española se fundó sobre una gran mentida colectiva, o más bien sobre una larga serie de pequeñas mentiras individuales, porque, como sabía mejor que nadie el propio Marco, en la transición de la dictadura a la democracia muchísima gente se construyó un pasado ficticio, mintiendo sobre el verdadero o maquillándolo o adornándolo, para encajar mejor en el presente y preparar el futuro, todos deseosos de probar que eran demócratas desde siempre, todos inventándose una biografía de opositores secretos, malditos oficiales, resistentes silenciosos o antifranquistas durmientes o activos, con el fin de ocultar un pasado de apáticos, pusilánimes o colaboracionistas (y de aquí que, en aquélla época de reinvenciones masivas, Marco no fuera una excepción sino la regla)”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy