No tot val per l'audiència (o potser sí?)

Si la teva feina està relacionada amb els mitjans de comunicació, “Nightcrawler” és de visió obligada. Si no és així... també! Està dirigida pel debutant Dan Gilroy i magníficament interpretada per Jake Gyllenhaal, que es mereixia la candidatura als Oscar en la categoria de millor actor principal. El seu paper és molt inquietant. La pel·lícula només opta al premi de millor guió original. Injust, molt injust.

Gyllenhaal, amb una gran carrera cinematogràfica, va començar a ser conegut mundialment gràcies al seu paper de vaquer gai a “Brokeback Mountain” (2005). Jo em quedo, principalment, amb “End of Watch” (2012), “Enemy” (2013) i “Prisoners”, també del 2013. Aquí interpreta a un lladregot que, quasi per casualitat, es converteix en càmera de televisió freelance. No té cap formació, però en Lou aprèn ràpid. Sobretot perquè no té escrúpols i perquè s’arrisca al màxim per aconseguir diners i fama ràpida. La pel·lícula critica obertament als mitjans de comunicació que, amb l’excusa de l’audiència, són capaços de qualsevol cosa. Val tot? Qui i on s’han de col·locar els límits?

En Lou, que podríem dir que s’escorre cada cop que veu les seves imatges per la televisió, és capaç d’entrar en l’escena d’un crim i, arribat el moment, fins i tot té la barra de provocar-los. Qui recull sempre les seves gravacions, i acaba autoritzant-les, és la Nina Romina, productora d’un canal cada cop més sensacionalista. Per aquest paper, Gilroy recupera Rene Russo, coneguda per títols com “Arma Letal 3” (1992) i “Arma Letal 4” (1998). Del repartiment també destaca Rizh Ahmed, protagonista principal de la divertidíssima “Four Lions” (2010). És l’ajudant d’en Lou que, a poc a poc, va construint el seu petit imperi.

"ALMA SALVAJE"

“Alma salvaje” té dues nominacions als Oscar, una més que “Nightcrawler”. No crec que en guanyi cap de les dues. Són les de Reese Whiterspoon, en la categoria de millor actriu principal; i la de Laura Dern, com a millor actriu de repartiment. La primera està francament bé, però competeix amb Julianne Moore, Rosamund Pike, Marion Cotillard i Felicity Jones. Les quatre estan sensacionals.

Dern, la Lula de “Corazón salvaje”, em va deixar més aviat indiferent. En la seva categoria, sembla clara la victòria de Patricia Arquette, pel seu paper de mare a “Boyhood”. La Cheryl Strayed (Whiterspoon) es proposa allò tan americà de trobar-se a ella mateixa; de reinventar-se, de regalar-se una segona oportunitat. La malaltia de la seva mare (Dern) va acabar per embogir-la. Les drogues i el sexe fàcil semblaven la seva única sortida. Fins que s’adona que s’ha equivocat i molt (amb divorci inclòs) i es proposa fer un punt i a part. És per això que decideix caminar tres mesos seguits, tota sola, pel desert de Mojave. Porta una motxilla que quasi no pot ni aixecar!

El millor de la pel·lícula, que no és res de l’altre món, és la interpretació de la Whiterspoon. Els flaixos que fa servir constantment el director, ens permet veure l’actriu de Nova Orleans en diferents registres. De nena penedida, reflexiva i fins i tot una mica poruga al desert; i de dona trenca-cors, deixada i desobedient en el passat. També hi ha flaixos cap a la seva desordenada infància, tot i que aquest paper no el fa ella. Personalment, no crec que sigui necessari anar tan lluny per reinventar-se, però cadascú té les seves opcions personals. Quasi dues hores de reflexions força profundes dirigides pel canadenc Jean-Marc Vallée, pare de títols com “C.R.A.Z.Y” (2005), “Café de Flore” (2011) i “Dallas Buyers Club” (2013).

“LEVIATHAN”

Diuen que tots portem el nostre Leviatan a dins i que l’hem de dominar com sigui possible. És un monstre marí bíblic, al qual es refereix l’Antic Testament. “Leviathan” és el títol de la pel·lícula russa que opta a l’Oscar en la categoria de parla no anglesa. Té com a rivals “Relatos salvajes” (Argentina), “Ida” (Polònia), “Timbuktu” (Mauritània) i “Tangerines” (Estònia).

A falta de veure “Tangerines”, diria que “Leviathan” és la més completa de les cinc, amb el permís d’”Ida”, que també em va semblar sensacional. “Leviathan” està dirigida per Andrei Zvyagintsev, que sempre és força crític amb el govern del seu país. I això, a Rússia, mai no ha estat gens fàcil! D’ell ja havia vist la grandíssima “El regresso” (2003). De cara al públic en general, el pitjor d’aquest títol és que dura dues hores i vint-i-un minuts i que és força lenta. A mi, no m’ha importat gens ni mica. M’agraden les pel·lícules que expliquen històries. I si necessiten temps perquè s’entengui tot bé, em sembla perfecte que s'allarguin. L’ambientació de “Leviathan” és brutal i els quatre o cinc actors principals estan fantàstics.

Zvyagintsev ens parla de la corrupció en un petit poble de Rússia. Tant l’alcalde com l’església són capaços de qualsevol cosa per mantenir i ampliar el seu poder. Roman Madyanov, que dóna vida a l’alcalde, borratxo i violent, està espectacular. En el fons del seu despatx, hi ha la fotografia de Vladímir Putin. La seva víctima principal és en Kolia, que viu en una caseta aïllada, a tocar del mar de Barents, al nord del país. Volen expropiar-li i pagar-li quatre xavos, per fer-lo callar. No acabem de saber què hi construiran, però sembla clar que l'enganyenm. A més a més, allà mateix, en Kolia hi té el seu taller de cotxes. És per això que arriba de Moscou un advocat amic seu, en Dimitriy. A l’actor que l’interpreta, Vladimir Vdovichenkov, el recordo de “360. Juego de destinos”, del brasiler Fernando Mireilles.

Al cap de família l’interpreta Aleksey Serebryakov. Fa la sensació que és un home íntegre, amant del tir i del vodka, com tots els personatges de la pel·lícula, dones incloses. Podríem dir que “Leviathán” sura en vodka i llàgrimes, que estan a punt d’enfonsar-ho tot. Elena Lyadova (Lylia) és la segona dona d'en Kolia -la primera va  morir- i Lesya Kudryashova, el fill, que es diu Roman. Una de les millors pel·lícules del 2014, amb una càrrega de profunditat brutal. Explica moltíssimes més coses que la majoria de títols nord-americans. De visió obligada.

"EL CAS D'EDUARD EINSTEIN" (LAURENT SEKSIK)

Segur que no m’equivoco si dic que Albert Einstein és el científic més conegut i important del segle XX, sobretot gràcies a la seva Teoria Especial de la Relativitat (E=mc2). Per contra, si agafem com a referència “El cas d’Eduard Einstein”, sembla força clar que va ser un mal pare i un mal marit. Aquest llibre està escrit per Laurent Seksik (Niça, 1962) i publicat per Angle Editorial. Té 267 pàgines i és apassionant.

Es tracta d’una novel·la, però està basada en fets reals. Per construir la trama, en Seksik fa servir cartes, fotografies i algunes informacions periodístiques. El seu personatge central és l’Eduard Einstein, que va ser ingressat en una clínica de Zuric quan només tenia vint anys. El seu pare l’havia abandonat molt abans, quan era petit. A l’Eduard, al seu germà Hans-Albert i a la seva primera dona, la Mileva. Mentre estava internat, només el va anar a veure una vegada, quan el noi tenia 23 anys. Hi ha una fotografia d’aquella trobada, la que il·lustra la portada del llibre. Des d’aquell dia, no hi va tenir cap més relació, ni per telèfon, ni per carta... de cap manera. L’Eduard, a qui van diagnosticar esquizofrènia, l’odiava fins a punts insospitats. Deia que portar el cognom Einstein mai havia estat fàcil per a ell.

Els monòlegs de l’Eduard que ens regala en Seskik són sensacionals. Les reflexions del fill petit de l’Albert davant del seu psiquiatre m’han deixat bocabadat. Està convençut que, de tant en tant, es converteix en gos i que, pers i fos poc, li parlen els gats. També pensa que pot volar –se sent molt atret per al buit- i que una noia que viu dins seu li obliga a fer tot allò que ella vol. Malgrat tot, quan parla amb els vigilants de la clínica demostra tenir més sentit comú que moltes de les persones considerades normals. Sent un odi profund cap al seu pare i un amor incondicional cap a la mare, tot i que, quan perdia els papers, de vegades li aixecava la mà. La Mileva, que li perdona absolutament tot, dóna la seva vida per ell. Si algun cop l’Eduard s’excusa per haver-la picat, la dona li fa creure que ho ha somiat. Li diu que no seria capaç de fer-li mal. No vol veure’l patir.

L'EDUARD, TANCAT PER VIDA

Els altres dos protagonistes, més secundaris, són la mateixa Mileva i l’Albert, de qui se’n diu ben poc. El missatge més important que ens fa arribar en Seksik és que físic jueu sentia vergonya per l’Eduard. Queda clar en el final d’aquesta carta escrita per ell: “L’esquizofrènia era hereditària en la família de la meva dona, i jo no en sabia res quan m’hi vaig casar”. Terrible. L’Eduard va estar més de trenta anys a Burghölzli, tot i que va passar algunes temporades fora, primer amb la seva mare –quan estava viva- i després en una família d’acollida. “El cas Eduard Einstein” és un llibre àgil i molt intens. L’autor sap expressar perfectament els problemes del noi, la desesperació de la mare i la necessitat del pare de mantenir en secret la malaltia del seu fill. Les reflexions de l’Eduard al voltant de la vida i de la mort són sensacionals.

"M’hauria pogut podrir al Burghölzli i acabar-hi els meus dies. Per sort, em va trobar una família d’acollida. Això no substitueix ni de bon tros una persona morta, però sí que et proporciona un sostre i l’oportunitat de sortir de l’univers psiquiàtric, que no és tan hospitalari com ens volen fer creure. La família que m’acull viu en un turó dels voltants de Zuric que no anomenaré per protegir-ne l’anonimat. Hi faig estades regulars, a vegades llargues i a vegades curtes. Això no depèn de mi, sinó dels llops que ronden la casa. Quan sento udols o em sembla distingir unes siluetes que surten del bosc, em tornen a portar a la clínica. Quan no hi ha cap bèstia salvatge que pertorbi la calma de l’indret, m’hi puc quedar tant com vulgui”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy