La informació és poder (i incomoda a molts)

Demà s'estrena a casa nostra un dels títols amb més candidatures als Òscar: “Spotlight”. En té sis: millor pel·lícula, director (Thomas McCarthy), actor i actriu de repartiment (grandíssims Mark Ruffalo i Rachel McAdams), millor guió original i millor muntatge. Del repartiment també destaquen Michael Keaton i Stanley Tucci. Dura una mica més de dues hores i no es fa llarga en cap moment.

Està basada en fets reals i ens explica el dia a dia d’un grup de periodistes d’investigació del Boston Globe. L’any 2002 arriba un nou editor al diari. Després d’analitzar la situació i parlar una miqueta amb tothom, demana al cap dels Spotlight (l’equip d’investigació) que busquin informació sobre els casos de pederàstia que, segons sembla, s’han produït a la ciutat en els últims anys. El cap és en Robby Robinson (Keaton). A poc a poc, van veient que la bola es fa grossa i que els capellans implicats són un munt, molts més dels que es pensaven en un primer moment. Acabaran publicant la història?

En Robby rep pressions de tot arreu, amb l’església al capdavant, està clar. L’últim cop que van voler treure aquest escàndol a la llum, molts anys enrere, no va ser possible. A les ordres d’en Robby treballen periodistes que aniran fins on faci falta, com en Mike Rezendes (Ruffalo) i la Sacha Pfeiffer (McAdams). Saben que potser estan lluitant per una causa perduda, però no es donaran per vençuts. Stanley Tucci està sensacional en el paper de Mitchell Garabedian, un advocat que va representar a moltes de les víctimes. Indirictament o indirecte, va ajudar als Spotlight a arribar a on ells sols no podien. Una molt bona pel·lícula.

“LOBSTER”

Des que vaig veure “Canino” (2009), em vaig fer molt fan del director grec Yorgos Lanthimos. No em va decebre amb “Alps” (2011) ni amb “Lobster”, estrenada fa unes setmanes. Aquest últim títol, premi del jurat al Festival de Cannes, és impossible que et deixi indiferent. A la gala del Cinema Europeu va guanyar en dues categories: guió i disseny de vestuari.

Per sobre de tot, “Lobster” és una crítica a la societat, que sembla que ens obligui a estar casats. En un món embogit i despersonalitzat, està prohibit ser solter o vidu. Voluntàriament o no, tots acaben en un hotel on tenen 45 dies per trobar parella. En cas que no sigui així, estan condemnats a transformar-se en l’animal que han escollit prèviament. Els solters i solteres que no accepten les normes viuen al bosc, en un estat semisalvatge. Allà també amb moltes normes, igual o més ridícules que les de l’hotel. Diria que en alguns moments, Lanthimos es passa de frenada, però se li perdona, sobretot tenint en compte que intenta mantenir la originalitat que sempre el caracteritza.

L’argument és bo, però, a més a més, el director grec s’envolta de grandíssims actors. És la seva primera pel·lícula rodada en anglès. En el paper principal, Colin Farrel, que està espectacular. Fa poc que l’ha deixat la seva dona. També treballen francament bé Rachel Weisz –una de les actrius més sensuals del cinema actual-, i John C. Reilly. També es mereix una menció especial Léa Seydoux, que interpreta a la despietada líder dels que viuen al bosc. A la Léa sempre la recordaré pel paper d’Emma a “La vida d’Adèle” (2013). “Lobster” (el protagonista vol transformar-se en una llagosta si no troba parella) és una proposta diferent i interessant.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy