En Nicolau juga al planter de l’Espanyol. Somia a arribar algun dia al primer equip. És un objectiu a llarg termini. De moment, en tindria prou amb fer cent tocs seguits amb la pilota... però mai no pot passar de vint. Els seus millors amics són bessons, en Pau i en Sebastià. El segon juga amb ell al club blanc-i-blau i també s’ho passa pipa amb el futbol. En Pau l’odia fins a punts insospitats. Ningú sap per què. Ell prefereix fer ollies i backfilps amb el seu monopatí. Un dia, mentre passeja pel bosc, en Pau es troba un periquito i se l’emporta a casa. Diu que el cuidarà, amb l’ajut del seu germà i del seu amic. El bategen amb el nom de Quitu i serà la mascota de l’equip.
Entre altres coses, el llibre ens diu que s’ha de treballar fort per aconseguir els nostres objectius. A l’escola i al club, en el cas dels nens que juguen a futbol. I cada cosa, al seu temps. La Georgina deixa entreveure que sempre s’ha de confiar en un mateix i no donar-li als factors externs més importància de la que tenen. Un periquito pot ser un estímul, però mai un amulet. Tenir-lo o no al costat no pot fer-te guanyar i perdre un partit. En la part final del llibre, l’autora ens relata un duel Girona-Espanyol, en el qual en Nicolau n’és un dels protagonistes. A la graderia està en Pau... i en Quitu. Per fer-ho tot més interessant, en les últimes pàgines hi apareix la Gabriela, que juga a futbol a l’equip d’en Pau. I és maca, molt maca.
“El què cal saber sobre l’Espanyol” (una petita història del club en quatre dades), la llista de presidents que han tingut fins ara els periquitos i la lletra sencera de l’himne completen “En Nicolau blanc-i-blau i el seu amic Quitu”, que segur que encantarà als joves seguidors de l’entitat.
"A mitja tarda marxem cap a casa. Estic ansiós perquè arribi el dia d'anar a entrenar. Els millors dies del món són els que hi ha entrenament o partit, però ara que ja he sopat també toca un dels millors moments: el d'anar a dormir o, més ben dit, el d'anar a somiar. Ara arriba el moment de continuar el somni allà on l'he deixat a la classe d'història. Tanco els ulls i la imaginació em trasllada ràpidament on vull anar. Segueixo fent tocs amb la pilota: un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set... i així fins arribar a cent. M'adormo esperançat".
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada