Enterrar a un nen com a símbol de vida

Encara no havia tingut l’oportunitat de veure-la. Parlo d’”El hijo de saúl”, que va guanyar l’Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Se’n va emportar aquest premi i uns quants més. És el debut cinematogràfic de l’hongarès László Nemes. També debuta, i de quina manera, Géza Röhrig, que dóna vida al protagonista. Tot passa l’any 1944, al camp de concentració d’Auschwitz.

En Saúl (Röhrig) sobreviu com pot dins del camp d’extermini. És jueu i, de moment, s’ha escapat d’una mort segura mort perquè forma part d’un sonderkommando, que s’encarrega de cremar els cadàvers dels presoners gasejats. A més a més, els toca netejar les càmeres. És una fugida cap endavant. Saben que, en mig any, els canviaran per uns altres i correran la mateixa sort. No hi ha supervivència possible. Enmig d’aquesta bogeria, en Saúl descobreix a un nen a qui el gas no ha matat del tot. A petició dels kapos, un metge l’acaba d’ofegar. També li demanen que, quan pugui, li faci l’autòpsia. Volen saber d’on surt aquesta resistència inesperada.

A partir d’aquest moment, en Saúl s’obsessiona amb el cadàver del nen, a qui desitja enterrar com abans millor. Es converteix en el seu pare. És per això que busca un capellà entre els presoners. Vol que s’encarregui d’oficiar el seu funeral. Fer-ho és l’única manera de demostrar-se que ell encara està viu i que el futur de la humanitat no està perdut del tot. No seré jo qui digui que “El hijo de Saúl” no és una bona pel·lícula, però potser estar un pèl sobrevalorada. La fórmula funciona; però quan portem tres quarts d’hora tot es repeteix massa i perd pistonada. Passen els anys i segueix fent molt mal veure la crueltat que hi va haver a camps com el d’Auschwitz. Imperdonable.

"PRINCESA"

També debuta al cinema el director de Corea del Sud Lee Su-jin. “Princesa” és una pel·lícula complicada... per voluntat pròpia! Su-jin dóna la informació amb comptagotes. És per això que costa tant descobrir perquè van canviar a la Han Gong-ju d’escola a mig curs. S’intueix, però fins al final no sabem què li va passar i per què va haver de fugir intentant canviar de vida.

A la Gong-ju l’interpreta una sensacional Chun Woo-hee. El seu és un personatge ple de matisos, que evoluciona a mesura que avança la història. Comença poruga, tancada en ella mateixa. Amb el pas del temps aconsegueix obrir-se una mica, tampoc no massa. Potser serà una mica més feliç, o menys desventurada, gràcies a la Eun-Hee (Jung In-sun). S’adona ràpidament que la seva companya de classe necessita ajuda i intenta fer-li costat, tot i que tampoc no es deixa. In-sun també està francament bé. “Princesa” va guanyar el premi a la millor pel·lícula al Festival de Rotterdam.

No hi ha escenes violentes, molt habituals en el cinema coreà, però pel tema que tracta és igualment dur. Quan la traslladen, la Gong-ju se’n va a viure a casa de la mare d’un dels seus professors. Els seus pares, que la tenen abandonada, estan il·localitzables. En la seva nova escola intenta oblidar un passat que, per desgràcia, potser acabarà atrapant-la de nou. La noia és víctima d’uns fets que no puc explicar. Cal descobrir-ho a poc a poc. La societat, moguda per interessos obscurs, prefereix culpabilitzar-la a ella. El final de “Princesa” és poètic i espectacular, com la veu de la protagonista quan canta. Molt recomanable.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy