Poques coses diré sobre el llibre, perquè s’ha de llegir. Tan si es corre com si no. La passió amb què s’explica s’encomana i la pots tenir pel running, el ciclisme o qualsevol altre esport o faceta de la vida. Jo m’hi sento totalment identificat. Fa dos anys que corro i somric i m’emociono amb les seves reflexions. Ho he viscut tot d’una manera semblant, amb una emoció encomanadissa. Diu l’Empar que la gent que corre riu més, i hi estic completament d’acord. També subscric que no et planteges quedar-te a casa, tan si fa molta calor, plou o fa molt fred. En el meu cas, els dilluns, els dimecres i els divendres toca sortida. I punt. I diumenge, si hi ha una cursa a prop, tirada llarga. Si diluvia o neva, està clar, potser és millor descansar.
L’Empar va escriure aquest llibre perquè li va demanar l’editorial Columna. No ho veia gens clar, però van convèncer-la amb un dorsal i el desplaçament pagat a la Marató de Nova York, diuen que la millor del món. A “De què fuges, qui et persegueix” explica les sensacions que va tenir fent aquesta multitudinària cursa. Ho complementa amb les cròniques que en el seu dia ja va publicar al diari Ara. També dóna informació sobre les maratons que ha fet a Barcelona i les mitges de Barcelona i Granollers, la de la meva ciutat, que jo ja he fet dos cops. Per instruir-nos sobre els seus inicis també fa referència a “Dos anys en la vida de la Flora Camí”, un dels comptes inclosos en el seu anterior llibre, “Tot això ho faig perquè tinc molta por”. Força autobiogràfic.
Després de llegir aquest llibre coneixem una mica més a l’Empar. La seva passió pel vi, per la música, per la poesia... Com diu ella mateixa, són coses que poden emocionar-la fins a punts insospitats. També descobrim quins són els seus companys i companyes d’entrenament –tot i que molts cops prefereix córrer sola- i les rutes que fa habitualment. És veritat que les persones que correm som molt pesades i que, sense adonar-nos, parlem pels descosits. Que si tinc aquesta cursa, que si intentaré baixar d’aquest temps, que si estic encantat amb les meves vambes i no canviaria de marca per res del món (ella New Balance, jo Brooks), que si el rellotge m’ha marcat un temps mínim de 3:11 en una sèrie, que si prenc aquest gel recuperador... Només ho entén qui ho pateix, qui ho viu intensament. Jo no sé si fujo d’algú ni si em persegueixen o no, però tinc la sana intenció de continuar corrent.
“Algú dirà (i amb raó) que tot això que explico, aquestes èpiques nicieses, podria explicar-les si només passegés. És cert. Però mentre pugui correré, perquè córrer m’apropa de manera diferent a les coses. Quan torno de córrer estic eufòrica. M’agrada anar de pressa. De què fujo? De tot. Qui em persegueix? Tots els altres. Per què? Per si de cas. Si corro per un camí, el camí és meu, és una cosa semblant a la possessió física. Al canibalisme (ho dic teòricament)”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada