La posada en escena és sensacional. Les imatges del riu Baztan i dels seus marges, emboirats, amb pluja, inundats per un silenci malaltís, recreen a la perfecció el que Redondo va escriure negre sobre blanc. La imatge que ens donen del poble d’Elizondo també és molt potent. La gran protagonista de la pel·lícula és la inspectora Amaia Salazar, interpretada per Marta Etura. Diria que va de menys a més. Al començament, fa la sensació que no s’acaba de creure tot el que diu; i costa d’imaginar-se-la com una dona dura i amb un passat difícil, maltractada per la seva mare. A mida que avança l’acció, t’hi vas acostumant... L’Amaia, nascuda a Elizondo, torna a casa per investigar les morts de tot un seguit de nenes que apareixen despullades als marges del riu Baztan. Potser estem davant d'un assassí en sèrie?
De la família em quedo amb la grandíssima interpretació d’Elvira Mínguez, que fa de Flora, una de les germanes de l’Amaia. Està marcada per l’odi i el tracte amb ella és pràcticament impossible. També treballa força bé Miquel Fernández, que es posa en la pell d’en Víctor, exmarit de la Flora. Per contra, no em va acabar de convèncer Itziar Aizpuru, la tieta Engrasi, que és un personatge clau. Va cuidar a l’Amaia quan era petita i, ara que ha tornat a la vall, intenta portar-la pel millor camí. Domina el tarot i creu en les tradicions celtes i en el Basajaun, un personatge de la mitologia basca, amb forma humana, el cos cobert de pèl i una cabellera molt llarga. Un dels grans reptes de l’Amaia, que intenta sobreviure en un món ple d’homes, és diferenciar tot allò que és tangible del que no ho és.
Al costat de l’Amaia hi tenim l’inspector Montes –gran Francesc Orella- i a Juan Carlos Librado “Nene”, que interpreta a Jonan Etxaide, un dels seus ajudants. També em genera dubtes. No sembla molt convençut de les grans dissertacions que fa. Em genera dubtes. Molt divertit el personatge d’Alfonso Álvarez de Toledo, comissari i escriptor. L’interpreta Ramón Varea, a qui sempre recordaré pel seu paper a “Negociador” (2014), de Borja Cobeaga. Publica a Destino, l'editorial de Redondo en castellà! Un bon gag. Entre tots ells, emprenen una lluita desesperada per intentar atrapar a l’assassí, que s’està fent fonedís. “El guardián invisible” obre la trilogia de Baztan, que completen “Legado en los huesos” i “Ofrenda a la tormenta”. A veure si aquesta primera agrada al gran públic i se’n fa la segona. El seu director, Fernando González Molina, venia de dirigir “Palmeras en la nieve” (2015).
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
2 comentaris:
Jo també he tingut oportunitat de veurela abans, els FullHD al Splau la van pasar com a peli misteriosa aquest pasat divendres. Coincideixo en que hi ha actors que ajuden i d'altres que no sembla que estiguin gaire pel tema. Jo no he llegit els llibres i no sabia res de la peli abans de veurela i potser per aixo no hem va acabar de fer gaire el pes amb aquesta barreja de realitat i ficció que no vaig entendre per no ser lectora de la trilogía... Els paisatges, com dius, espectaculars i en sí la part "mitológica" está molt ben aconseguida pero creia que seria menys invasiva, sense veure realment al Basajaun.
Si fan la segona part espero entendre millor la relació de l'Amaia amb la seva mare perque sembla que volen dir algo pero et quedes a mitges, com amb altres personatges que surten sense ton ni son, o aquesta es la sensació que jo vaig tindre.
El gag de l'editorial va ser molt gracios.
Carlota
Estem completament d'acord, CARLOTA. La relació amb la mare és aquesta, terrible. I sí, la mare es clau en tota aquesta història. A veure com respon el públic. Fins aviat.
Publica un comentari a l'entrada