La primera part del llibre és apassionant. Chevalier ens explica l’arribada de la família Goodenough als pantans d’Ohio, després de deixar Nova Anglaterra al segle XIX. Mai m’hauria imaginat que un matrimoni es pogués barallar per uns pomers. El marit, en James, vol tenir la majoria d’arbres de pomes dolces. La seva dona, la Sadie, que beu molt, prefereix les pomes per fer sidra... i aiguardent de poma. I no són petites batalles, protagonitzen una guerra total. Fa la sensació que en James estima els seus arbres per sobre de tot. Fins i tot més que als seus fills. Al Pantà Negre se n’hi moren cinc, per culpa del fred, de la humitat i de fortes febres. Cinc van sobreviure amb prou feines.
El fill més fort dels Goodenough, en Robert, marxa d’Ohio després que passi alguna cosa que marca la seva vida. Fuig cap a l’Oest per intentar fer fortuna. Canvia sovint de feina i fins i tot es passa un temps buscant or. La segona part del llibre és epistolar. Són les cartes que el noi envia al Pantà Negre per explicar a la seva família (si es queda algú) com li va la vida i què està fent. Engloba un període de setze anys. Més endavant també podem llegir un munt de cartes de la seva germana Martha. Al final, en Robert troba una bona feina, que pot fer perfectament gràcies a l’amor pels arbres que va heretar del seu pare. En James, obsessionat per les pomes, va viatjar de Nova Anglaterra a Ohio acompanyat d’unes rames del seu pomer preferit. Les Golden Pippin li agradaven més que qualsevol cosa del món. I desafiava la natura fent empelts.
Queda clar que Chevalier s’estima molt la natura. D’arbres, flors i plantes en sap un munt. O es va documentar hores i hores. O totes dues coses. Les descripcions que fa són acurades, amb molts de detalls. A les pàgines del llibre hi trobem llavors, plàntules, pins de tronc vermell i sequoies gegants i un munt de varietats més. Per acabar, dos noms de persones que van existir. William Lobb, que treballava per Veitch Nurseries. Amb el suport d’en Robert Goodenough recollia llavors i plàntules i les enviava dels Estats Units a Anglaterra. Els viatges en vaixell podien allargar-se tres mesos. L’altre és John Champan o Johnny Appleseed, un heroi popular, pràcticament salvatge, que anava riu amunt i riu avall, per la zona del Pantà Negre, venent llavors i plàntules. Va ser el primer proveïdor, i no sé si l’únic, dels Goodenough.
La història humana amb què acaba el llibre, enmig de tanta planta, li dóna a “La voz de los árboles” un gran final. No n’explicaré res.
“Casi todas las primaveras, James Goodenough injertaba unos cuantos manzanos para transformar los de sidra en manzanas de mesa, o para mejorarlos. En Connecticut, su padre le había enseñado a convertir en productivo un arbol mediocre y, aunque había efectuado docenas de injertos, seguia sorprendiéndole aquella recreación. El cuarto otoño en el Pantano Negro recogieron la primera cosecha de Golden Pippin, pequeñas y de piel más gruesa que las de Connecticut, però comestibles. James aún recordava el primer mordisco que le había dado a una, el crujido y el sabor a miel con aquel toque final de piña”.
Bona setmana a totes i a tots.
Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada