dijous, d’octubre 22, 2020

Tsunami (Albert Pijuan)


Llegeixo la definició de “tsunami” i em serveix perfectament per definir l’escriptura d’Albert Pijuan (Calafell, 1985). Està plena d’ones massives, d’esllavissaments i d’impactes. Acaba sent devastadora, irreverent; i trenca amb tot allò que és acadèmic, carrincló i previsible. Et deixa sense respiració. Amb “Tsunami” ha guanyat el XXX Premi Ciutat de Tarragona de Novel·la Pin i Soler. Està publicat per Angle i té 267 pàgines.

Sense tenir res a veure, aquest “Tsunami” m’ha fet pensar en "Ciutat de Mal", de Jaume C. Pons Alorda, el llibre premiat l’any passat. També té molta mala llet i passatges amb un alt contingut sexual. Explícit. Només hi ha punts a part per acabar els capítols i els punts i seguit es poden comptar amb els dits d’una mà, i encara me'n sobra algun. Les pàgines estan plenes de lletres, sense ni un espai en blanc. Tot és excessiu i desmesurat, com la vida dels tres cosins protagonistes, que l’any 2004 tenen 18 anys. Es troben a Sri Lanka, l'illa de les meravelles, en un dels hotels del Grup Serrahima, propietat dels seus pares. És una mansió colonial portuguesa, del segle XVI, completament restaurada. Luxe asiàtic. En Víctor, en Sebastià i en Lambert cauen malament des de la primera pàgina.

Els seus pares s’ho han guanyat tot a pols. Els fills són uns impresentables. Es gasten els diners de la família en festes, alcohol, drogues i intentant lligar amb turistes, sense massa èxit. Abusen dels singalesos que treballen a l’hotel sense miraments i els denigren fins a punts insospitats. Si el monitor de busseig pugués parlar... Un tsunami els fa marxar a corre-cuita. Tretze anys després, dos dels cosins es troben en un altre hotel del grup Serrahima, a Puerto Vallarta. En Lambert, que hi arriba acompanyat per la Nu –un personatge brutal, en tots els sentits-, ha de dir-li al Víctor que no pot seguir dirigint aquest espectacular hotel mexicà. Ha de canviar d'aires. Tot el que passa aquests dies és surrealisme en estat pur, demència, esquizofrènia, un festival de llum i color.

L’any 2024 els tres cosins es tornen a trobar, de nou a Sri Lanka, ara amb l’objectiu de deixar enrere el passat. La culpa els rosega per dins des d’aquell llunyà 2004, sobretot a en Sebastià. El tsunami de Pijuan és real i psicològic, les dues coses alhora. La submissió dels treballadors del Grup Serrahima contrasta amb la superioritat i el despotisme dels cosins, que formen una família en constant destrucció. Vigila, que fa baixada. En definitiva, un llibre diferent, creatiu i amb un gran sentit de l'humor. Feia temps que no reia tant llegint.

“Beuen pinya colada i diuen que aquest paradís algun dia serà seu, podrien haver-ho dit com si volguessin aplacar la incertesa, com a auguri o com a promesa, però ho manifesten com una observació insubstancial, ningú es qüestiona que el sol surti cada dia, Aquest paradís serà nostre, diuen, tot i que fan com si ja fos seu, i de raons no els en falten, les úniques persones, els únics homes que ho podrien desmentir, els mateixos que ho podrien impedir, es troben reunits al despatx que es veu darrere del balcó principal i aquests tres homes són els primers interessats que els tres nois es prenguin aquest fet com a natural, tant com ho és caminar sobre dues cames, els nois diuen que serà seu però fan com si ja ho fos, o això és el que desprenen les seves instruccions, requeriments, ordres i suposicions,”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

2 comentaris:

XeXu ha dit...

Vaig llegir fa molts anys 'El franctirador' i diria que em va agradar prou. Però amb la descripció que fas del llibre nou queda descartat. No m'atrau ni el plantejament, ni el gamberrisme que li atribueixes, i m'angoixen les planes completament cobertes de lletra, necessito respirs de tant en tant. No, aquest no el llegiré.

Jordicine ha dit...

A mi m'ha agradat molt, XEXU,