L'Éliette no va ser una nena feliç. Era bonica i cantava molt bé. Sense adonar-se'n, els seus pares van sobreexposar-la i va acabar perdent el senderi. Es va rebel·lar contra tot i tothom i es va convertir en la Phénix, solitària i poc comunicativa. Ella és una de les protagonistes d'"El cel per sobre del sostre", de Nathacha Appanah (Illes Maurici, 1973), filla d'emigrants indis. Està traduït al català per Andreu Gomila i publicat per Angle.
Els pares de l'Éliette potser es van passar de frenada. Ella, com a Phénix, potser s'ha quedat a mig revolt. Als seus dos fills, la Paloma i en Loup, els educa amb distància i fredor, tot i estimar-se'ls amb bogeria. No vol repetir les errades comeses pels seus progenitors i els deixa anar molt a la seva. A més a més, els puja tota sola. En Loup, li va posar aquest nom per donar-li urpes, acaba d'ingressar en un centre de menors. S'ha escapat de casa. Conduïa sense carnet. Tenia la intenció de tornar a veure a la Paloma, que ja fa anys que es va emancipar i viu sola. No suportava la foscor que transmetia la seva mare, amb un gran drac tatuat a l'esquena. Va decidir posar-li Paloma per donar-li ales. Després de molt de temps allunyades, en Loup els dona l'oportunitat de retrobar-se i d'intentar guarir ferides que mai no han cicatritzat. Encara és possible?
Appanah ens explica la història d'aquesta família trencada d'una manera molt íntima i deixa entreveure que sí que existeixen les segones oportunitats. Mai no és tard per canviar si l'ocasió s'ho val. La Phénix, la Paloma i en Loup han tingut molts problemes de convivència, però si l'amor i la tendresa existeixen, encara que estiguin molt amagats, poden guanyar el seu pols directe amb el dolor i la marginalitat. "El cel per sobre del sostre" és poesia pura, en homenatge a la composició que dona lloc al títol, de Paul Verlaine. Són 126 pàgines plenes d'emocions, escrites amb un estil molt pulcre i visual. L'autora relata l'entrada del Pres 16587 al centre de detenció preventiva amb una cruesa que fa posar els pèls de punta. Un centre on els nens no poden riure ni plorar. Potser és en aquests moments quan es troba a faltar la família...
"Quan li parles, a Loup, et mira als ulls però sovint no
et sent. El seu esperit té maneres estranyes de barrejar el
temps, les paraules, els actes. Recorda: el seu avi a l’acordió, el seu primer dia d’escola i el bombó que la seva germana li va donar aquell dia i si sabéssiu com aquell gust
ensucrat de maduixa li torna de tant en tant! Recorda un
gos que nedava molt ràpid al canal, haver agafat el cotxe
i conduir sense parar, el drac a l’esquena de la mare, l’arbre de Nadal de plàstic a les golfes, la cara de la germana
il·luminada per la televisió i la manera com ella es girava
cap a ell obrint un braç perquè vingués a escarxofar-se.
Recorda: l’elefant de fusta negra sobre el despatx del doctor Michel, l’olor de metall i de benzina al pati, el clot al
jardí, les seves ganes irreprimibles de retrobar la seva germana, com si tot això hagués passat el mateix dia".
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada