La cinquena novel·la de Javier Castillo (Mijas, Màlaga, 1987) és addictiva, igual que les anteriors. La Miren és periodista d’investigació. S’ha fet famosa al Manhattan Press, que ha deixat temporalment per escriure un bestseller sobre el cas d’una noia desapareguda. Hi va treballar molt de temps i el coneix bé. Està en plena campanya de promoció. En Jim fa de professor de periodisme en una universitat. La Miren era una de les seves millors alumnes. A l’home el van fer fora del diari on treballava i ara fa un potcast setmanal des de casa seva. Quan menys s’ho esperaven, el destí els torna a reunir, després de força temps sense tenir cap mena de contacte. A Nova York, l’any 2011, tornaran a caminar junts. L’aparició d’una noia de quinze anys crucificada, dispara totes les alarmes.
Aquest cas podria estar relacionat amb el de la desaparició de la Gina Plebbles. En una de les presentacions del seu llibre, la Miren rep un sobre amb una foto a dins. Algú li deixa sobre la taula, sense que se n’adoni. S’hi veu una adolescent amb les mans lligades. Hi ha escrit el nom de la Gina i la data de la desaparició, l’any 2002. I fins aquí puc explicar... “El juego del alma” és un thriller que es converteix en un joc pels seus protagonistes. Un joc qui sap si mortal i a contrarellotge, amb final incert. Castillo transita entre la fe i l’engany; amb una institució escolar ultrareligiosa en el rerefons. També juga amb la fina línia que, de vegades, separa l’amor del dolor. I ens ho explica tot d’una manera molt àgil i sense paraules innecesàries. Passen coses en tot moment. El llibre està publicat per Suma i té 528 pàgines.
“Troto con dificultad. Cada paso es una aguja afilada atravesándome el costado. El camino largo y oscuro por el que me arrastro solo conduce a Rockaway Beach, una larga y ancha playa golpeada por el viento y azotada por el hambre voraz del océano, frente al parque Jacob Riis. No hay nadie a estas horas. No ha amanecido todavía y la luna menguante ilumina con tristeza las huellas de pisadas en la arena. Miro atrás y también alumbra en negro intenso los finos hilos de la sangre que dejo tras de mí con cada paso. Al menos el inspector Miller podrá reconstruir mi último recorrido. Ese es el pensamiento de alguien que va a morir asesinada: qué quedará para identificar al asesino. Restos de ADN en las uñas, sangre de la víctima en el coche. Una vez me mate, me llevará a algún otro lugar y habré desaparecido del mundo para siempre. Tan solo permanecerán mis artículos, mi historia, mis miedos”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada