El llibre és un compte enrere que s'allarga uns sis mesos, entre abril i novembre. La Mei ens explica la seva història des de 185 dies abans d'un final amb alta càrrega psicològica. En primera persona. Va descomptant. A poc a poc. De manera lineal. A la Mei, que és traductora, la fan fora de la feina i ha d'intentar reinventar-se, això que figura que està tan de moda avui en dia. Decideix deixar a la seva parella a Barcelona, en Guim -amb qui diria que no van massa bé les coses-, i instal·lar-se en una masia solitària de Sorrius. Ho fa amb un únic objectiu: escriure una novel·la que li obri les portes del cel. La novel·la de les novel·les. No comptava que només arribar, passaria alguna cosa que ho complicaria tot una mica més. Si res pot anar pitjor que malament, hi anirà.
La Masia de Sorrius havia estat propietat de la família de la Mei. La seva mare, a qui mai no ha suportat, va acabar venent-la al Manel, que ara li lloga a ella. La dona es va fer famosa fent un anunci de minipimers. Zub-zub se sentia mentre ho picava tot. La mare, en Manel, en Flavi (un apicultor lletraferit) es preocupen molt per la Mei, que diuen que cada cop està més assilvestrada. Escriu i escriu, de vegades sense aturador. Cada cop més sola... I és que, per sobre de tot, la Carlota ens parla de les pors interiors, de la solitud i de les seves conseqüències. També de la força guaridora de la natura. I ho fa amb el "Solitud" de Víctor Català sempre de rerefons. Estem davant d'un llibre amb una llengua treballada, natural i amb una veu amb molt personal. Per cert, hi ha unes quantes escenes de sexe potentíssimes. Un llibre recomanable.
"Quan el camí s’ha endinsat al bosc, el vent m’ha començat a empènyer com si tingués pressa per fer-me
arribar a la casa. He avançat sota una bogeria de núvols i fulles, flanquejada pels arbres sense ulls que
m’havien vist néixer. Al retrovisor, només la gran polseguera que aixecava la meva màquina al seu pas. En
aquest lloc, els cotxes són fàbriques de nebuloses que
t’impedeixen veure el que vas deixant enrere i, amb
cada sot, el món sencer trontolla.
A la fi, ha aparegut sobre el turonet, més petita i
rònega del que recordava. Hauria volgut aparcar allà
mateix i anar-hi corrents, amb els braços estesos,
fins despullada, pujar descalça els quinze graons de
pedra, però he vist la figura d’un home amb un gossot espellifat esperant-me a dalt de l’escala i m’he
hagut de guardar l’esperit bucòlic per a un altre moment.
Era el Manel, esclar".
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada