Quatre habitatges. Quatre famílies ben avingudes. Una bona comunitat a l’Oslo més burgès. Situació idíl·lica. La situació canvia quan assassinen en Jørgen, periodista d’investigació. El troben abocat d’esquena sobre l’ordinador del despatx, amb un tall al coll. La seva dona i la seva filla havien anat a passar el cap de setmana a una cabana. Des que arriba la policia, se centra a buscar al culpable entre els mateixos veïns. Segur que tots ells tenien algun motiu per matar-lo... Ja d’entrada descarten que ho hagi fet algun estrany... La narradora de la història és la Rikke, que tenia una relació molt ‘especial’ amb el difunt. Està casada amb l'Åsmund i té dos fills, l’Emma i en Lukas. Com la resta de veïns, no s’acaba de creure que el mal estigui tan a prop d’ella. Per què, pensant-ho bé, a la Rakke podem descartar-la. O també és sospitosa i ens està enganyant?
“La comunitat” és una novel·la addictiva, d’aquelles que comences i és molt difícil deixar. És del mateix estil que “La psicòloga”, amb què Flood també va atrapar al lector, convertint-se en tot un èxit de vendes. És molt més que un assassinat. L’autora reflexiona en veu alta de temes tan interessants com la maldat –que tothom porta a dins, per sort la majoria ben adormida-, la infidelitat, la mentida i la culpa. També deixa clar que, de vegades, sabem ben poques coses de les persones que conviuen amb nosaltres i ens envolten. A més a més de viure el dia a dia dels protagonistes, entre alguns capítols, podem llegir parts del llarg e-mail que la Rikke va enviar a la Fredly per explicar-li tot el que havia viscut amb en Jørgen. La Fredly, antiga amiga de joventut, és una de les policies que comença a encarregar-se del cas. Per cert, la portada del llibre és preciosa. Amb molta classe.
“Aquesta nit la casa no està tan silenciosa. Sento la Merete a dalt. Ella tampoc dorm. Jo amb prou feines ho he intentat, he perdut la fe que acabi funcionant. Estirada al llit, no faig sinó donar voltes. L’Åsmund ronca minuts després de recolzar el cap al coixí i sento una fiblada d’enveja, com si sols tinguéssim una quantitat limitada de son per repartir-nos i ell se n’hagués servit cobdiciosament sense deixar-me’n gens ni mica. Em dono per vençuda a dos quarts de dues, perquè quin sentit té”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada