Constel·lacions (Blanca Busquets)

Totes les famílies guarden secrets. Alguns acaben sortint a la llum; d’altres, no. Podem pensar que tenim alguna cosa convenientment amagada, però persones properes poden estar-ne al cas i callar per respecte. Ho saben del cert més d’un dels familiars d’en Cinto, que està a punt de complir cent anys. Per celebrar l’aniversari, quatre generacions es reuneixen a casa seva, a Collserola. El dia s’ho val. Convertir-se en avi centenari està a l’abast de ben pocs.

Les quatre generacions de la família d’en Cinto són els protagonistes de “Constel·lacions”, la darrera novel·la de Blanca Busquets Oliu (Barcelona, 1961). Té 238 pàgines, està publicada per Proa i neix d’una història familiar, viscuda pel pare de l’autora. Ell és la base del personatge d’en Quim. És fill d'en Cinto i pare d'en Ramon i de la Paula, que s’acaba de separar d’en Miquel. L'avi és un enamorat de les estrelles, una passió que va encomanar-li en Carles, el seu company d’armes a la guerra. Com que va morir allà, va voler homenatjar-lo posant el seu nom a un astre, a qui parla sovint. Mai no l’ha oblidat. Tampoc a la Gracieta, una noia cubana amb qui va tenir alguna cosa més que amistat. N’estava enamoradíssim. Mai no ho ha explicat a ningú. La seva dona ja fa temps que és morta.

Un dels secrets més ben guardat és que en Quim, casat amb la Irma, filla d’un empresari tèxtil basc. Va amagar que havia estat amenaçat per ETA, igual que anys abans el seu sogre. Ell va substituir-lo en la direcció de l'empresa. Aquestes amenaces van marcar la vida de la seva família i va fer-ho trontollar tot. La història se’ns explica en capítols curts. Està narrada en primera persona per cinc dels protagonistes, en Cinto, en Quim, en Ramon, la Paula (que s'acaba de separar i té un 'amic' nou) i també la Irma, que és qui fa la intervenció final. El llibre, ple de diàlegs, reflexiona sobre la família, els secrets, l’amor, el desig, el terrorisme i també les segones oportunitats. Com és habitual, la Blanca, es dirigeix al lector de manera tranquil·la, amb frases curtes, concises i visuals. Tenia molt bon record de les seves dues anteriors novel·les, "El crit" i "La fugitiva". Després de viatjar per constel·lacions d'estels i famílies, toca esperar la propera.

“El pare s’endormisca a la butaca de la sala. Jo llegeixo el diari i, mentrestant, el vigilo de cua d’ull. És curiós que s’embadoqui sempre, i que, en canvi, quan es tracta de fer alguna cosa amb el seu besnét, sobretot, quan es tracta d’anar a mirar estrelles, es torni àgil com un adolescent. I a cent anys. Quan jo era jove, ningú no arribava als cent anys. Arribar als vuitanta ja era una quimera”. (Reflexió d’en Quim)

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy