1795. La germandat (Niklas Natt och Dag)

Diuen que els pitjors queden lliures, ara i sempre. Per intentar impedir-ho, en Jean Michael Cardell i l'Emil Winge tornen a unir esforços. Estan obsessionats a atrapar a l'esmunyedís Tycho Ceton, el mal fet persona. És l'ideòleg de l'assassinat de l'esposa de l'Erik Tre Rosor i de totes de les desgràcies d'ell, que va acabar en un sanatori. Després que es cremés l'orfenat de la Vila del Corn, amb un centenar de nens morts, en Ceton queda arruïnat i sense protecció.

Amb "1795. La germandat", el suec Niklas Natt och Dag completa l'addictiva trilogia d'Estocolm, després de "1793. El llop i el vigilant" i "1794. El foc i el minotaure". El final està a l'altura, tot i que les primeres pàgines m'han costat una mica. És imprescindible haver llegit els dos primers llibres, i tenir-los presents, per poder gaudir també d'aquest tercer.  Recordem que en Cardell és un veterà de la guerra contra Rússia. Té un braç de fusta i treballa de guàrdia. Ara està socarrimat, després d'intentar salvar de l'incendi als dos fills de l'Anna Stina Knapp, fugitiva de la presó de la Casa de les Filadores. Sempre n'ha estat enamorat. L'Emil, germà del difunt Cecil, col·labora amb la policia. Havia begut molt i albirava fantasmes per tot arreu...

La nostra parella d'antiherois busca en Ceton, antic traficant d'esclaus, sense massa èxit. L'assassí filantrop torna a tenir suport d'alguns dels membres de la germandat dels Eumènides, molt ben connectats amb el poder establert. Tampoc no troben a l'Anna Stina, destrossada després de la mort dels seus fills. La noia té una llista amb els noms de les persones que van fer costat a Armfelt, favorit del benaurat rei Gustau, en la fallida conspiració contra el poder establert. El nivell de maldat d'aquest llibre és infinitament inferior als dos anteriors, encara que en Ceton continua fent salvatjades en aquest Estocolm nauseabund i sense pietat. Novel·la negra-històrica potent i ben escrita Tota un rara avis. Té 459 pàgines, està traduïda per Jordi Boixadós i publicada per Proa.

"La llum fereix en Cardell als ulls. Així és com comença. Estreny les parpelles, enlluernat, i s'ha de posar els braços davant del front per tapar-se, tot i que camina per la banda del reguerot, que queda a l'ombra. Després és l'oïda la que falla. Del renou constant de la ciutat se n'eleven bruscos sons cap al cel: el grinyol d'una roda de carro que gira sobre el seu eix ressec, el repic d'una peça de ferro solta contra les llambordes; el xiscle d'alegria o bé d'auxili d'una noieta. El fan enretirar-se de cop, no pot defensar-se'n, saltironeja com si estigués espantat, atreu les mirades igual que atreuen els sonats i els trompes. No li ha passat mai res de semblant. Busca la protecció de la seva habitació, es ruixa amb aigua d'una guerra, s'arremanga les mànigues de la camisa per examinar-se la ferida".
 

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy