Desconeguts en un tren (Patricia Highsmith)

Feia molt de temps que una novel·la no em generava tanta angoixa. "Desconeguts en un tren", de la nord-americana Patricia Highsmith (1921-1995), és una autèntica bogeria. En cada moment, intueixes què passarà, però, així i tot, és impossible deixar de patir. Jordi Martín Lloret, que ha traduït el llibre al català per Viena Edicions, ja em va avisar a Twitter: "compte amb en Bruno, que és molt persuasiu". Més que ningú altre, diria jo.

En Bruno és un jove consentit, sense ofici ni benefici, que viu dels diners de la seva família. Viatge sovint amb la mare i odia al pare, a qui voldria veure mort. Només d'aquesta manera, tindria independència econòmica total. Un dia coincideix en un tren amb en Guy, un arquitecte molt prometedor,  a qui ja comencen a mencionar als diaris. Es posen  a parlar, com aquell qui res, i en Bruno aviat descobreix que el seu interlocutor està a punt de divorciar-se. Qui sap si la seva dona podria convertir-se en un obstacle per a ell i la seva carrera ascendent. De cop i volta, en  Bruno li proposa un doble crim perfecte: s'encarrega d'eliminar a la Miriam i, a canvi, ell mata al seu pare. Dos assassinats sense motius, sense mòbils aparents, sense proves...

En Gay el pren per boig i decideix oblidar-se d'en Bruno per sempre més. Poc després, però, troben la Miriam morta en estranyes circumstàncies i el món perfecte de l'arquitecte s'enfonsa a l'instant. Intueix que el culpable és en Bruno, encara que no vol acabar-s'ho de creure. És per això que comença una fugida cap endavant, plena de mentides, de mitges veritats i d'un patiment extrem. Embolica que fa fort. El desconegut del tren pot arribar a l'extrem de demanar-li que realment mati al seu pare? I enmig dels dos  homes, l'Anne -la nova parella d'en Guy-, que sembla que acabi de baixar de la figuera, i en Gerard, un detectiu  honest que mai no defalleix. Llibre addictiu i trepidant que Alfred Hitchcock va portar al cinema al 1951, l'any després de la seva publicació. ME-MO-RA-BLE.

"El tren tallava l’aire amb un ritme furiós i irregular. S’havia d’aturar en estacions petites i no gaire espaiades, on esperava un moment amb impaciència i, en acabat, tornava a atacar la praderia. Però el progrés era imperceptible. La praderia només s’ondulava, com una immensa manta rosada que algú agita de tant en tant. Com més de pressa anava el tren, més alegres i burletes semblaven les ondulacions. 

En Guy va apartar els ulls de la finestra i es va acomodar al seient. 

En el millor dels casos, la Miriam endarreriria el divorci, va pensar. Potser ni tan sols volia el divorci, només diners. Se n’arribaria a divorciar mai?"

@Jordi_Sanuy