"Doble vida" no són dos llibres. És un, i es pot començar pels dos costats, sense cap ordre establert. En un -portada amb el fons blau-, la versió de la Sílvia, escrita per l'Àngels Bassas (Figueres, 1971). En l'altra, color taronja, les explicacions d'en Robert, firmada per Salvador Macip (Blanes, 1970). Cap dels dos personatges ens enganya. Estan en plena concordança, i els seus raonaments es complementen. El llibre (165 + 136 pàgines) està publicat per l'editorial Columna i és àgil, amè... i sobretot molt tòrrid. Crema!
En Robert té la vida solucionada i és, aparentment feliç. Està casat, té dos fills i viu a Marsella, on s'ha convertit en un cirurgià estètic de molt prestigi. Va marxar de Barcelona amb una mà al davant i una altra al darrere, però va saber jugar molt bé les seves cartes. Entre altres coses, casant-te amb la filla del propietari de la clínica on treballa i que ha fet créixer. Quan la coneixem, la Sílvia no té parella. És pediatra, treballa en un CAP i el seu fill pateix un trastorn de l'espectre autista. Tots dos van estudiar junts, es van fer un únic petó en la festa de graduació i, després, quan ell marxava, va passar una cosa que van interpretar de maneres molt diferents. Ella, no ho ha acabat de superar mai. Ell, sempre li ha tret importància.
Vint anys després, la Sílvia i en Robert es troben en un sopar d'exestudiants de medicina. Tots dos hi van perquè saben que l'altre també ho farà, sense tenir cap contacte previ. El temps ha passat, però sembla que encara s'atrauen. L'Àngels i en Salvador ens expliquen aquest retrobament i els mesos posteriors amb molta gràcia. Són com dos nens petits a qui els reis els ha portat un regal nou i preciós. La seva és una relació per Whatsapp, amb viatges intermitents, veritats, algunes mentides, dubtes i, sobretot en el cas d'ell, de molta estratègia. La vida dona segones oportunitats? Cal aprofitar-les, arribat el cas? "Doble vida", el títol no pot ser més revelador, aconsegueix que, ràpidament, et posis en la pell dels protagonistes. El final m'ha semblat brutal. Tot un encert.
"Quan encara no m'he refet de l'espant de veure aquelles cares marcades pel pas del temps que han estat exposades en una dura contingència, com si la meva mirada s'aturés com una mosca aterrant les potetes davant del vidre del mòbil, el veig a ell: Robert Matamala Sostres".
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada