El llarg silenci dels botxins (Alfons Cama i Saballs)

Sempre s’ha dit que qui perd els seus orígens, perd la identitat. Encara és pitjor no saber d’on vens, i haver viscut enmig de llargs i feixucs silencis. Amb poques veritats, moltes mentides i secrets inconfessables. S'obviava tot allò que, d’alguna manera, podia tacar l'honorabilitat familiar. Arribat aquest punt pots conformar-te amb el que tens, o investigar i atendre’t a les conseqüències. Mai saps què pots trobar...

D’històries amagades voluntàriament ens en parla Alfons Cama i Saballs (Calonge, 1952) a “El llarg silenci dels botxins”. El llibre té 356 pàgines i està publicat per l’editorial Trípode. Dos fronts bèl·lics, la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial, i dos personatges centrals, la Sílvia Tibau i l’Albert Novák. Ella vol saber qui va matar al seu besavi, després de trobar el seu anell de casament al Mercat de les Puces de París. Ell no té massa interès en saber què va fer el seu avi, scharfürher de l’exèrcit alemany a la França ocupada. Són parella, però tenen visions molt diferents de la vida i de com s’ha d’afrontar un passat esquiu. Com podem llegir més d'un cop, "els morts no senten els plors".

Fa la sensació que l’Alfons ha escrit aquest llibre des del cor. El dedica “a la tia de França, el cosí Floreal i a tots els que van haver de fer el mateix camí de l’exili”. L’autor no jutja. Es limita a explicar-nos els moviments de la Sílvia i de l’Albert. Troba igual d’oportú remoure el passat que no fer-ho. Alguns moviments poden portar conseqüències. Poc es podia imaginar l’Elisabeth que la seva mare, la Clara, era una refugiada espanyola i que el seu avi podria ser el culpable de la mort del besavi de la Sílvia. Era millor saber-ho o continuar vivint en la inòpia? Reflexió que també pot fer-se l’Albert. Vol saber realment qui era el seu avi? I arribat el moment, faria públiques les seves atrocitats? Estem davant d’un llibre interessant, ben documentat, àgil i molt visual. Tot un encert. 

“Feia dies que la seva mare plorava. Ella mai no l’havia vista plorar. Tenia deu anys i no recordava haver-la vista plorar. A la nena, li feia vergonya que els veïns del carrer notessin com les llàgrimes li rodolaven cara avall. Tan segura de si mateixa com passejava pel poble fins feia poc; sempre amb ella agafada de la mà. Sobretot durant aquells últims anys en què la guerra ho havia condicionat tot; des que el Comitè Antifeixista d’Artigues passà a dominar la vida pública del poble i el seu pare va ser regidor de l’Ajuntament. Coses de gent gran que ella no entenia, ni volia 18 entendre. Només sabia que la maleïda guerra se’ls emportava de casa”. 

 @Jordi_Sanuy