Cabells de gebre (Teresa Sagrera)

Remeiera, llevadora i guaridora per a uns. Bruixa i metzinera per als altres. Parlo de la Blanca, protagonista indiscutible de “Cabells de gebre”, l’última novel·la històrica de Teresa Sagrera (Sant Pere de Vilamajor, 1966). La data a mitjans del segle XIV a Catalunya (1318-1364), en una bona part a Vila Maior. El llibre té 416 pàgines i està publicat per Columna. De la Teresa ja havia llegit "Sal roja", escrit a quatre mans amb Ramon Gasch.

La Blanca és d’aquells personatges que deixen empremta. Te l’estimes des que la coneixes i pateixes per ella, sobretot després que assassinin al seu fill. És la personificació de l’amor, de donar sense esperar res a canvi, de mirar més pels altres que per ella mateixa. És incapaç d’odiar, per molt que la maltractin o la provoquin. Està en comunió total amb la natura i només sap fer el bé als qui l’envolten. Malgrat tota aquesta energia positiva, es passa mitja vida fugint. Són molts els que l’envegen i voldrien veure-la penjada a la forca. El primer cop que la persegueixen es refugia al castell de Montsoriu, on van ensenyar-la a llegir, poc habitual en les dones de l’època. És el millor regal que li podien haver fet. Gràcies als llibres fa un gran pas endavant en les seves investigacions sobre les plantes i els poders que atresoren. A Montsoriu també coneix a Bernat II, el vescomte de Cabrera. El seu acaba sent un amor total i sense condicions, però potser massa espaiat en el temps.

A “Cabells de gebre”, Sagrera reflexiona sobre el poder guaridor de la natura, sobre l’amor, l’enveja i el compromís i també sobre l’ànsia il·limitada de poder, personificat en Bernat II, més preocupat d’acumular riqueses que de qualsevol altra cosa. Està encegat i corre el risc de perdre el món de vista. Ni l'amor que sent per la Blanca el fa reaccionar. Continua amb la bena als ulls. El vescomte acaba convertint-se en el conseller del rei de la corona d'Aragó, Pere III. La traïció i el fet de canviar d’opinió segons d’on bufi el vent –com les veïnes i veïns de Vila Maior amb la Blanca- també tenen molt de pes en aquesta història que s’acaba convertint en una gran novel·la d’aventures, amb plagues i epidèmies incloses. Tot està explicat de manera clara i concisa, amb molt de diàleg i un ritme trepidant  Els lectors també som testimonis directes de regnats convulsos i de guerres sagnants per mantenir el poder als territoris italians. El camí entre la glòria i la derrota pot canviar en qüestió de segons.

“Com un ramat de senglars, amb l’alè gelat per la còlera, van entrar al camp de pomeres, que unes quantes hores abans havien estat la temptació del pobre Joan. Van començar a esbrotar totes les branques amb una ràbia única, i com una tempesta humana moguda per un vent prenyat d’odi i de dolor arrasaren amb les seves falçs tot l’hort de fruiters. Imaginaven que en comptes de branques segaven caps, els caps dels homes que havien mort aquell infant; el cap del batlle Olzinelles, que els tenia esclavitzats, i el del senyor del Far, perquè d’ençà que el rei li havia venut part dels seus drets sobre els homes de Vila Maior, no coneixien el que era la pau. Massa sovint, i fent valer la por, els entraven a les llars i se n’enduien gallines, carn salada, pa i fins i tot el vi de les botes. Però aquella vegada havien anat massa lluny”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La família Martin (David Foenkinos)

No sé quin tant per cent hi ha de realitat i quin de ficció, però la història de “La família Martin”, de l'escriptor francès David Foenkinos (París, 1974), enganxa des del primer moment. I molt. Té 213 pàgines, està traduïda al català per Pau Joan Hernàndez i l’ha publicat recentment Edicions 62. Recordo que d’aquest autor ja havia llegit “La biblioteca dels llibres rebutjats” (2016). Se’n va fer una pel·lícula força entretinguda l’any 2019, dirigida per Rémi Bezançon.

En David, que explica els fets en primera persona, té una crisi d’escriptura. Després de diverses novel·les d’èxit, no troba cap tema que l’inspiri ni personatges interessants. És per això que decideix explicar la vida de la primera persona que es trobi al carrer quan surti de casa. I aquesta és la Madeleine, una velleta encantadora. Es refia d’ell i li obre les portes de la seva vida sense pensar-ho dues vegades. Fins i tot li parla de l’Yves, el seu amor de joventut, l’home que va marcar-la per sempre més. La dona té dues filles, l’Stéphanie –que viu a l’estranger- i la Valérie, que aviat comença a prendre protagonisme a la seva mare. Es converteix en l’eix central de la novel·la de Foenkinos. Està casada amb el Patrick –que sobreviu en una empresa d’assegurances- i té dos fills adolescents, en Jérémie i la Lola. L’autor parla sovint amb tots ells, amb l’objectiu de saber-ne les màximes coses possibles.

Aquest llibre és la crònica quotidiana d’una família qualsevol, que també podria ser la nostra, perquè no. D’una manera divertida, fresca i melancòlica, en David ens parla de tot el que els envolta. De la greu crisi amorosa que viu la parella, dels problemes d’assetjament que té l’home a la feina, dels primers amors de la Lola i del dia a dia d’en Jérémie, que inicialment no col·labora massa. Es va creuar amb els Martin per casualitat i cada cop els aprecia més. Són addictius! L’autor té l’al·licient de no saber cap on el portarà la realitat. A la ficció, l’evolució dels personatges dependria de la seva ploma. Sense voler, Foenkinos també acaba parlant d’ell i de seves coses, gràcies a les preguntes de la Valérie. Sabem que recentment va trencar amb la seva parella, la Marie, i que continua estimant-la. Un amor correspost? 

“Un cop a casa, em vaig adonar de seguida que no podria dormir. Vaig anar a remullar-me una mica la cara a la pica. Però allò no tenia res a veure amb la beguda. L’escena a casa dels Martin havia com expulsat l’alcohol de la meva sang. Observant-me al mirall, vaig haver d’admetre que mai no havia tingut traça per gestionar la il·luminació. Un atroç neó em presentava una versió cruel i pàl·lida de mi mateix. No era el moment més oportú. Dominat pel dubte com estava, hauria volgut que un rostre més acollidor em tranquil·litzés. Al contrari del que m’havia semblat al carrer, ara trobava absurd inventar-me la continuació d’unes vides reals”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'última, la més petita (Fatima Daas)

“Em dic Fatima Daas.
Soc francesa.
Soc d’origen algerià.
Els meus pares i les meves dues germanes han nascut a Algèria”.

Tots els capítols de “L’última, la més petita” comencen de la mateixa manera. Amb l’autora dient-nos com es diu i afegint-hi alguns dels trets que la defineixen. Moltes vegades els repeteix. Perquè ens quedin clars. Aquest és el seu primer llibre. Camina entre l’autobiografia i la novel·la, amb una força inusual. Té 180 pàgines, està traduïda per Manuel Forcano i és una de les apostes d’Angle Editorial per aquesta tardor.

La Fatima és la mazoziya, la més petita de les tres germanes de la família Daas. L’única que ha nascut a França. Viu al barri de Clichy. Es passa més de tres hores al dia al transport públic. Ens explica tot el que pensa en primera persona, de manera crua i sense filtres. Es defineix com a musulmana i pecadora. Ser lesbiana li pesa molt. Sovint prova d’anar amb nois, però li agraden les noies. Creia que era poliamorosa, fins que va conèixer la Nina. L’amor era tabú a casa seva –per no parlar de la sexualitat- i encadenava una parella amb l’altra, sense acabar d’entregar-s’hi. Fins i tot arribava a encavalcar-les. Viu en un món ple de contradiccions socials, religioses i sexuals. Es considera una víctima, com tantes altres joves. Immigrants dins de casa seva. Sovint es reuneix amb imams per saber quin problema hi ha en ser musulmana i lesbiana. Diu que no ho pregunta per a ella; és per una amiga...

“L’última, la més petita” ha estat tot un terratrèmol a la societat francesa perquè són molts els joves que s’han emmirallat en l’autora. Daas, que no té pèls a la llengua, es despulla completament davant del lector. Fins al punt de revelar que va fer teràpia al llarg de quatre anys. Aquest tractament, assegura, ha estat la relació més llarga de la seva vida. És asmàtica des de petita i no ha tingut una vida fàcil. Explica les seves experiències de manera simple. Sense artificis ni recursos innecessaris. Fa servir frases curtes, àgils i plenes de contingut. Frases curtes per capítols curts i molt visuals, on tot respira. Pàgines amb poca lletra i amb molt de sentiment. Fàcils de llegir. Després de gaudir i molt d’aquesta autobiografia, em quedo amb ganes de retrobar-me amb la Fatima en un altre registre.

“Em dic Fatima.
Em sap greu que no m’hagin ensenyat a estimar.

Un dijous a la tarda insulto a la professora de matemàtiques, madame Relca.
Sento una escalfor al clatell.
Ella no diu res.
És allà, davant meu, dreta, com un senyal de stop.
Recull les seves coses.
Amb una mà agafa la bossa, està a punt d’anar-se’n.
I jo allà, al seu davant.
Impotent.
Tinc la impressió d’estar fent el ridícul.
“La indiferència és el pitjor dels menyspreus”.
En dos minuts, aquesta frase va cobrar tot el seu sentit”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El búfalo de la noche (Guillermo Arriaga)

Quan escriu sobre gelosia, culpa i traïció, Guillermo Arriaga (Ciutat de Mèxic, 1958) no té rival. Després de llegir "Salvar el fuego" i "El salvaje", m’he submergit en les 236 pàgines d’“El búfalo de la noche”, novel·la publicada l’any 1999 per Belacqva. El 2007, se’n va fer l’adaptació cinematogràfica, dirigida per Jorge Hernández Aldana. El triangle passional que dibuixa Arriaga és fosc i escruixidor, amb personatges totalment desequilibrats. M'ha agradat moltíssim.

El llibre comença amb el suïcidi d’en Gregorio, que es dispara un tret a la templa. De nit, sentia un búfal imaginari roncant-li al costat de l’orella i s’imaginava papaorelles entrant-li dins del cos; contaminant-ho tot. Creia que la bogeria era molt pitjor que la mort. Ho tenen igual de clar els altres dos vèrtexs del polígon. Són la Tania, ex-parella d’en Gregorio (o encara estaven junts?) i en Manuel, actual xicot ‘oficial’ de la noia i millor amic del difunt. Tots tres –nihilistes convençuts- lluiten per sobreviure en un món marcat per l’agonia, la bogeria i la destrucció. En Gregorio no els deixa tranquils ni després de traspassar. El seu fantasma els acompanyarà eternament. Quan pateix o s’empipa amb en Manuel, la Tania té tendència a desaparèixer, a fer-se fonedissa. Ell busca sovint la companyia d’altres dones, com la Margarita, germana d’en Gregorio, o la Rebeca, una amiga universitària. Totes les relacions són malaltisses, buides i sense futur, inclosa la que manté amb la Tania.

“El búfalo de la noche” retrata amb cruesa alguns dels problemes dels adolescents actuals, que es mouen per la vida sense un objectiu clar. Per a ells, tot és gris i superficial. Des d’un punt de vista econòmic, però, la Tania i en Manuel se'n surten més o menys bé. Entre tots dos paguen mensualment una habitació en un motel, la número 803, on es troben sempre que poden. Una habitació que té molt de pes en aquesta tràgica història que m’ha fet recordar “Tòquio Blues”, la novel·la que el japonès Haruki Murakami va publicar l’any 1987. També té el suïcidi d’adolescents com a eix central. L’escriptura del mexicà Guillermo Arriaga té una força descomunal. Sempre va directe, al gra, sense donar voltes innecessàries. Fa servir sovint el llenguatge del carrer, convertint els seus personatges en persones que podríem trobar-nos fàcilment en girar la cantonada. Estem davant d'un llibre que, quan el comences, ja no el pots deixar.

“Me levanté al amanecer estragado por el insomnio. Bajé a la cocina y me serví un vaso de Leche. Nadie más se había despertado. Me puse a leer el periódico del día anterior y no hallé nada que me interesaba. Aburrido dejé el diario sobre la mesa y bebí la leche con desgano. Eran las seis de la mañana y no encontraba qué hacer.
Para matar el tiempo decidí bañarme. Mientras me desvestía miré las baldosas. Eran de color y textura semejante a las del baño de Gregorio. Gregorio de golpe lo vislumbré cayendo de espaldas con el cráneo reventado. Pude escuchar con claridad el chasquido de su cuerpo al rebotar contra el toallero, el borboteo de su sangre, su ronco jadeo de moribundo. Abrí la llave de la regadera y metí la cabeza bajo el chorro helado hasta terminar con dolor en la nuca".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Un país amb el teu nom (Alejandro Palomas)

Alejandro Palomas (Barcelona, 1967) té un univers únic i irrepetible. Qui l'hagi llegit, ho sap. No cal explicar-li res més. Qui encara no ha tingut el plaer de submergir-se entre les pàgines dels seus llibres, ja triga massa. Aquest univers ple d'amor i d'energia positiva també el trobem a la seva última novel·la, que ha titulat "Un país amb el teu nom". Té 396 pàgines i està publicat per Columna. Les seves són històries aparentment senzilles, però tenen capes i més capes i molta profunditat. Res és casual. Tot acaba lligant perfectament.

A l'"Univers Palomas" les dones són pura sensibilitat. És el cas de l'Edith, una de les narradores d'aquesta bonica història sobre l'amor, l'amistat, la solitud i, sobretot, els somnis. Si no en tens un, has de buscar-lo. Un somni, per petit que sigui, és l'única manera per viure amb harmonia i trampejar els problemes diaris. L'Edith ha superat un matrimoni complicat, la marxa de la seva filla a un país estranger i la mort de la dona amb qui compartia la vida des de feia anys i panys. I encara li queden ganes de fer coses. Passada la setantena, viu en un poble abandonat on només té un veí, en Jon, l'altre narrador d'aquesta novel·la que et fa emocionar i somriure a parts iguals. L'home, que va perdre al pare, la innocència i la infantesa quan tenia set anys, també ha patit molt, mantenint l'esperança. La seva germana Mer sempre ha estat el bastó on agafar-se quan anaven mal dades.

L'Edith, jubilada des de fa temps, portava una agència de publicitat. En Jon és veterinari i treballa en un zoològic, amb tres elefantes. Qui més el necessita és la Susi, que no acaba d'adaptar-se. Odia els zoològics, com la seva amiga Edith, però la Susi el necessita. A l'"Univers Palomas" les mares saben que ho són per tota la vida i que les seves filles sempre les tindran al seu costat, en cara que de vegades triguin a adonar-se'n. És el cas de la Violeta. La seva relació amb l'Edith mai ha estat massa fluida. De la resta de personatges d'"Un país amb el teu nom" em quedo amb la Suzume, una nena amb moltes preguntes i ganes de tenir respostes per cadascuna d'elles. Una nena que m'ha recordat al Guillem d'"El secret". Estem davant d'una novel·la àgil i visual que sabria reconèixer entre un milió. Cent per cent Alejandro.

"Han estat trenta anys en aquesta casa, vint-i-cinc de viscuts amb l’Andrea i cinc sense ella, centenars de fragments de vida continguts aquí, entre aquestes parets plenes de nosaltres. El pare deia que les cases que deixem són ciutats d’un mapa que, vist des de dalt, dibuixa una silueta que resumeix, al final del nostre pas, el que hem estat: de vegades un ull, d’altres un pulmó, una mà, un nen, una muntanya o un planeta petit, rodó com una moneda. «Són les peces d’un trencaclosques que, quan ja no hi siguem, completarà el paisatge de la nostra memòria. Sense elles suraríem, no podria ser», deia".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La vida autèntica (Montse Barderi)

Una editora de prestigi amb les idees força clares. Un empresari d’èxit un pèl superficial. I un reconegut escriptor que, quan era petit, va ser assetjat pels seus companys d’escola. Són la Roxana Segarra, en Pere Romeu i l’Oliver Bou, els principals protagonistes de “La vida autèntica”, l’última novel·la de Montse Barderi (Sabadell, 1969). Té 284 pàgines i està publicada per Columna Edicions.

En ple confinament, en Pere se’n recorda molt de la Roxana, un amor de joventut. Fa un munt d’anys que no té cap mena de relació amb ella. I li agradaria recuperar el contacte perdut. És per això que demana a l’Oliver, antic company d’escola, que es faci passar per ell i li escrigui cartes d’amor a la Roxana, amb l’objectiu d’aconseguir una cita a curt termini. Quan era una criatura, ja n’havia escrit pels nois i noies de la seva classe, a canvi d’’immunitat’. Fins llavors, sempre abusaven d’ell. El problema és que, mentre es declara en nom d’en Pere, l’Oliver també comença a enamorar-se de l’editora, una dona guapa, culta i amb molt de món recorregut. Podríem parlar, doncs, de relació epistolar d’alta volada, amb reflexions sobre la vida i la literatura. Cartes llargues i treballades que, lògicament, acaben cridant l’atenció de la seva destinatària.

“La vida autèntica” és un llibre molt interessant, amb tres protagonistes treballats i plens de matisos. Tenim a l’editora segura, que, al final, potser no ho és tant com es pensa. A l’empresari de gimnasos, fort i musculat, que busca l’amor de la Roxana; però que també podria viure sense ella. És cent per cent pràctic. Sexe, bon menjar i un munt de segones residències. I a l’escriptor, sobretot de novel·la negra, que pateix sense aturador. És gras i li costa relacionar-se amb els altres, a la vida real. Quan escriu, tot canvia... Bones reflexions sobre l’amor, les segones oportunitats, les sorpreses inesperades i també sobre l’edició. En diferents capítols, la Roxana ens explica què hi busca en un text abans de decidir si acaba publicant-lo o no. Edicions limitades, molt cuidades i, sempre que sigui possible, firmades per dones. Si soc sincer, he de dir que la Barderi m’ha emocionat. Gràcies.

“Potser si jo fes esport, és a dir, si em comencés a creure que visc en un bosc antàrtic i he de talar avets de vint metres i carretejar-los i tallar-los per escalfar la meva cabana, si realment estigués convençut que he de matar cérvols trotant a gran velocitat per la neu, agafar-los per la cornamenta i tallar-los el coll amb un ganivet serrat a les dents; si n’estigués del tot segur (i amb molta ajuda d’esteroides anabòlics), potser arribaria a tenir un cos com el de tants homes de la meva edat, ben musculats i tonificats, amb uns abdominals marcats, uns bíceps i uns tríceps que sembla que hagin de rebentar la màniga de la samarreta. Però jo només camino, com un iaio. I tots els meus amics cromanyons paleolítics em diuen que encara ens queden deu anys per estar en forma, que després ja costa més fer una mitja marató. Qui ens va parir, quan ens deixaran fer-nos grans? No ho deia, això, Miquel Àngel? El papa vol que pinti la Capella Sixtina i jo vull retirar-me, tenir el dret de fer la vida d’un home gras a la cinquantena”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Como un suspiro (Ferzan Ozpetek)

Un dinar de diumenge a Roma. Tres parelles, amb la Giovanna i en Sergio com a bons amfitrions. I, abans de començar, una sorpresa. L’Elsa, a qui no coneixen de res, truca a la porta buscant a la seva germana Adele, l’antiga propietària del pis. Fa cinquanta anys que no en sap res d’ella. Durant aquest temps, li ha enviat un munt de cartes, però totes li van venir retornades. Abans de morir, volia tornar a veure-la, com a mínim una vegada.

La Giovanna, en Sergio i els seus amics queden bocabadats amb les explicacions de l’Elsa, protagonista principal de “Como un suspiro”, l’última novel·la del director de cinema i guionista Ferzan Ozpetek. La seva pel·lícula més coneguda és “Hamam, el baño turco” (1997). El llibre està traduït al castellà per Montse Triviño i és una de les últimes apostes de Duomo Ediciones. Són 204 pàgines molt intenses sobre la necessitat d’amor, de perdó i de la recerca de felicitat. No hi falten els banys turcs, per cert. L’Elsa se’n va anar a Istanbul precipitadament i no ha tornat fins ara, cinc dècades després. Allà, s’ha fet amb l’alta societat, gaudint d’una vida plena d’homes i de luxes diversos. Però mai ha pogut oblidar a la seva germana de l’ànima... Potser ha arribat el moment de descobrir els motius que la van obligar a deixar-la de banda, després que elles dues haguessin estat inseparables.

Les tres parelles que estaven a punt de fer un bon dinar de diumenge, com quasi cada setmana, queden perplexes amb les explicacions de l’Elsa, primer; i de l’Adele, després. Gran història de misteri, d’amor i de desamor. Totalment inesperada. En un moment donat –i no descobriré per què- és aquesta última qui es dirigeix a ells, rellevant a la seva germana, amb qui no arriba a coincidir. A banda de les explicacions, el llibre també inclou les cartes escrites per l’Elsa, que mai van trobar destinatari. Com diu el mateix títol, el llibre d’Ozpetek es llegeix com un sospir. A Itàlia, se’n van fer quatre edicions en només una setmana. És amè i té uns personatges centrals molt ben dibuixats, amb qui connectes des d’un primer moment. Les dues germanes, ja molt grans, deixen als sis joves en un claríssim segon pla, convertint-los en simples espectadors. En resum, un bon compendi sobre una vida plena d’anhels i de nostàlgia. Fins i tot del que podria haver estat, segons unes altres circumstàncies.

“Ha abierto la puerta de golpe, sin mirar quién ha llamado al timbre. Estaba convencido de que iba a encontrar a sus amigos, pero en el rellano se topa con una señora de unos setenta y tantos años, de cuerpo un poco rechoncho por la edad. El pelo, teñido de rubio, le cae hasta los hombros, pese a que deja entrever unos preciosos pendientes antiguos. Lleva un elegante vestido de lino de color azul petróleo, que le ciñe la figura robusta aunque sin marcar demasiado. Luce un collar de ámbar y sujeta entre las manos un elegante bolso bordado. Tiene el rostro surcado de arrugas, pero Sergio apenas se fija porque lo han cautivado los ojos de aquella mujer, verdes y magnéticos, delineados con una raya un poco irregular de kajal”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Esclaus del desig (Donna Leon)

"Esclaus del desig" és el trentè llibre de Donna Leon (Nova Jersey, 1942) amb el comissari venecià Guido Brunetti com a protagonista. Té 33 pàgines, està traduït al català per Núria Parés i l'ha publicat Edicions 62. Aquest cop, en Brunetti i la seva ajudant, la napolitana Claudia Griffoni, investiguen a dos joves venecians que van deixar dues noies nord-americanes, ferides greus, a l'entrada de l'hospital. Tots quatre havien patit un accident quan navegaven en una llanxa per la Llacuna.

En Brunetti s'assabenta de l'incident llegint el diari i es pregunta per què els joves van fer omissió del deure de socors. Es van  limitar a deixar a les noies a l'entrada de l'hospital i a fugir cames ajudeu-me. Què volien amagar? Per sort, localitzen ràpidament a en Filberto Duso i a en Marcello Vio, que és qui sembla amagar més secrets. Parlen amb ells uns quants cops. A la comissaria i també al carrer, amb més tranquil·litat. Aviat descobreixen que en Marcello té una relació de dependència molt forta amb el seu tiet, per a qui treballa des de fa uns quants anys. Té una empresa de transport que participa en activitats nocturnes sinistres. Fins i tot en el tràfic il·legal de persones? De dia, el que fan és aparentment normal. La policia posarà els seus cinc sentits per intentar treure'n l'entrellat.

En Brunetti és una persona normal que treballa en casos més o menys normals. Això és el que més m'agrada de les novel·les que ell protagonitza. No es força cap situació. Les coses passen amb naturalitat. Són reals com la vida mateixa. Res de grans complots ni de girs espectaculars per engalipar a un lector àvid de novetats. Les converses que té el comissari amb la seva dona Paula -divertidíssima- i amb els seus dos fills podrien produir-se en qualsevol casa. Parlen una mica de tot. Sense entendre's sempre, està clar. Ell és un home pacient, intuïtiu i sense por al ridícul. Ho demostra perfectament quan es disfressa per entrevistar-se amb algun sospitós. Aquest cop, els seus rivals són astuts i despietats. Per fer-hi front, necessitarà un munt de col·laboradors fidels.

"Abans de posar-se l’americana, va dubtar de combinar-hi una armilla, però només de pensar en la calor que havia fet el dia abans va decidir que no calia: confiaria en el bon temps de finals de tardor. A la cuina, va mirar si hi havia una nota de la Paola a sobre la taula, però no hi va trobar res. Era dilluns, o sigui que no tornaria a casa fins a última hora de la tarda. Es passaria el dia al despatx de la universitat, teòricament per parlar amb els doctorands als quals supervisava la tesi. A la Paola li encantava que els estudiants l’anessin a veure tan poc sovint, d’aquesta manera podia estar tranquil·la i feliç al seu despatx, preparant classes o llegint. Així és la vida de l’erudit, va pensar en Brunetti".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La virgen negra (Ilaria Tuti)

Faig una mirada enrere, i arribo a la conclusió que “La virgen negra” és la novel·la negra més complexa que he llegit darrerament. Està escrita per la italiana Ilaria Tuti (Gemona del Friuli, 1976) i publicada per Alfaguara. La traducció al castellà és de Carlos Gumpert. Complexa perquè al llarg de les seves 500 pàgines hi ha trames, subtrames i un munt d’informació; molta d’ella vinculada amb els habitants de Val Resia.

Els dos principals protagonistes són la comissaria Teresa Battaglia i un dels seus ajudants, Massimo Marini. Battaglia, que té uns seixanta anys, pateix una malaltia que li està fent perdre la memòria, a marxes forçades. Ho ha ocultat al seu equip i als seus superiors. Per tenir una idea de qui és i què fa, s’ho apunta tot en un petit diari que mai no deixa enlloc. En un dels canells, porta una polsera amb el seu nom, per si se n’oblida. En Massimo té un difícil món interior, sobretot per culpa dels maltractaments del seu pare. L’apallissava a ell i també a la seva mare, quan era petit. Els dos policies fan una gran parella. Completament diferents, però units per un fil invisible impossible de trencar. El seu últim cas és el de “La ninfa durmiente”, un quadre de l’any 1945 pintat amb sang humana. El seu autor, l’aclamat Alessio Andrian, no ha tornat a parlar des de llavors. És un mort en vida.

El quadre de “La ninfa durmiente” el troba un parent de l’Alessio, que és la persona que té cura de l’home des de fa temps. La peça no està firmada. És per això que el porta a un galerista, per confirmar-ne l’autenticitat. Després d’estudiar-lo detingudament, arriben a la conclusió que, per pintar-lo, el seu autor va sucar els dits en el cor d’una dona que encara bategava. Va assassinar-la l’Alessio? El cas acaba sobre la taula de la comissaria Battaglia, que farà tot el que està a les seves mans per resoldre’l com abans millor. Té un sisè sentit que la fa única i irrepetible. Setanta anys després, caldrà remoure consciències; i obrir ferides que semblaven tancades per sempre més. Una bona part de la investigació se centra a Val de Resia, a la frontera entre Itàlia i Iugoslàvia. Un poble, dominat per un fort matriarcat, que lluita per la seva supervivència. Amagant un munt de secrets. Fred, boira, boscos espessos i una pregunta clau: existeix el gen del mal? 

“Teresa observaba el mundo sin sentirse ya parte de él, pero lo miraba desde una ventana diferente, sus ojos estaban clavados en otro patio y la luz era la de un día recién horneado.
También el miedo que sentia era nuevo: se había pasado toda la noche preguntándose si su sospecha de estar siendo seguida no sería en realidad un efecto de la enfermedad que la estaba transformando en una persona desconocida para sí misma”. Fobias, paranoias, manías: ¿era eso lo que quedava de su futuro antes de que el alzhéimer borrase toda emoción y todo recuerdo?
No había sido capaz de darse una respuesta y, mientras tanto, el miedo parecía haberse convertido en un bolo de carne: presionaba en su interior, deformando la percepción que tenía de ella misma”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Atlàntic (Josep Lorman)

Amb “Atlàntic”, el geògraf Josep Lorman (Barcelona, 1948) fa un gran homenatge als escriptors de novel·les d’aventures que el van enlluernar quan era jove, com és el cas de Charles Dickens, Herman Melville, Alejandro Dumas, Mark Twain, Jack London o l'irrepetible Robert Louis Stevenson. El seu també és un bon llibre d’aventures, amb el qual es va convertir en finalista del Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica. Són 671 pàgines d'acció, sense pauses, publicades per l'editorial Columna.

Tot comença a la costa occidental d’Àfrica, l’any 1842. Allà coneixem a l’abominable Emili Ferrer, un mataroní que capitaneja el Tritón, un vaixell negrer. Ha comprat esclaus i els porta cap a l’Havana, on espera vendre’ls a bon preu. Remordiments, cap ni un. Un d’aquests esclaus, en Djembo, de l’ètnia fang, s’ho mira tot amb resignació. Està convençut que el seu futur està escrit i que el guien els seus ancestres. Potser un d’aquests avantpassats és qui el connecta amb el grumet Marc Badía, també de Mataró. S’ha enrolat amb vaixell sense saber massa bé per què. El que té clar és que serà la primera i l’última vegada... si aconsegueix tornar a trepitjar port. La tripleta principal la completa en Simon Flaherty, el jove alferes d’origen irlandès que navega amb el Charleston. És la fragata de guerra anglesa que aborda el Tritón i porta a la majoria de la tripulació a Sierra Leone, acusats de tràfic d’esclaus.

“Atlàntic” té un ritme frenètic. Sempre passen coses interessants, que vius amb emoció al costat dels seus intrèpids protagonistes. És un bon llibre d’entreteniment, amb l’amistat com a eix vertebrador. Poden passar els anys, però la relació que mantenen en Djembo, en Marc i en Simon és inalterable. A prova de bombes. Siguin on siguin. Independentment dels quilòmetres que els separin. La novel·la és un cant a la llibertat i a l’amor, amb la Roser i la Cynthia robant el cor del grumet i de l’alferes, respectivament. En Djembo, que té molt èxit amb les dones, tampoc no para quiet. Les viu de tots els colors, perdent la llibertat cada dos per tres. Poc s'ho podia esperar quan va arribar, de rebot, al Saint George's School... Esclaus, abordatges, traïcions, intents de comprar silencis, suborns, escapades, caçadors de recompenses, penediment... en aquesta obra amb olor de salnitre hi ha una mica de tot.

 
“Engrillonats de dos en dos, els van treure del tancat a trenc d’alba i els van conduir a l’embarcador de la factoria. Allí els esperaven dos bots i, entre crits, malediccions, cops i fuetades, els van anar traslladant al vaixell, que fondejava a una milla de distància. Djembo i Ekala anaven junts, quaranta centímetres de cadena els unien pels turmells, tots dos mantenien una actitud conformada; havien tingut temps d’aprendre que era millor callar i obeir que resistir-se. L’única cosa que se’n treia, de resistir-se, era ser apallissat fins a l’extenuació, com aquell wòlof estès sobre les posts de l’embarcador amb una bretxa al cap i l’esquena ensangonada pels cops de tralla”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Las doncellas (Alex Michaelides)

“Las doncellas” és una novel·la negra d’alta volada; esquitxada de filosofia clàssica i convertida en una tragèdia grega de grandíssimes dimensions. La firma el xipriota Alex Michaelides (1977), que també és autor de “La paciente silenciosa”. Està traduïda al castellà, a quatre mans, per Laura Manero Jiménez i Laura Martín de Dios i publicada per l'editorial Alfaguara. Són 321 pàgines apassionants, amb molta emoció i un munt

de girs inesperats. Addictiva.

La Mariana, terapeuta especialitzada en grups, té 36 anys, és d’origen grec i viu a Londres. Catorze mesos enrere, va perdre al gran amor de la seva vida. En Sebastian va morir ofegat en una platja de l’illa de Naxos. Hi havien anat a descansar i a intentar engendrar un fill, que mai no acabava d’arribar. La Mariana mira d’ajudar als altres, però no està en pau amb ella mateixa. Encara arrossega els fantasmes d’un passat que costa d’assumir, amb la difícil relació amb el seu pare i la inesperada marxa d’en Sebastian al capdavant. Tot empitjora amb la trucada de la seva neboda. La Zoe és l’única família que li queda. Li explica que acaben d’assassinar brutalment a la Tara, la seva millor amiga a la universitat de Cambridge. No s’ho pensa dues vegades i se’n va cap allà per donar-li el seu suport incondicional.

Però la Tara no és l’única noia morta a ganivetades... N'hi haurà més. Les víctimes pertanyen a “Las doncellas”, el selecte grup d’alumnes d’Edward Fosca, professor de filosofia clàssica i molt interessat en les tragèdies gregues. Totes són guapes, riques i de bona família. Des d’un primer moment, la Mariana sospita de l'acadèmic; sobretot després de trobar postals escrites en grec clàssic, exigint sacrificis, entre els objectes personals de les mortes. Està convençuda que va sere ell qui va enviar-les. Estem davant d’una novel·la molt agraïda, de fàcil lectura i que avança amb seguretat, sense trampes innecessàries. La narració és molt àgil, amb un munt de personatges torturats pel seu complicat món interior. L'autora cita sovint a Alfred Tennyson, poeta real de l’era victoriana que va estudiar a Cambridge, com la Tara i la mateixa Mariana. Després d’alguns capítols, s’inclouen les interessants reflexions de l’assassí, que va tenir una infància terrorífica. Tot està molt ben estructurat. Gran encert.

“Habían pasado casi catorce meses desde entonces, desde la muerte de Sebastian, pero en muchos aspectos Mariana seguía allí, atrapada todavía en la playa de Naxos, y allí estaría para siempre.
Se encontraba atascada, paralitzada. Igual que lo estuvo Démeter cuando Hades secuestró a su querida hija, Perséfone, y se la llevó al inframundo para que fuera su esposa. Superada por la pena, Démeter se derrumbó. Se negó a moverse, o incluso a que la movieran. Permaneció inmóvil sin hacer nada más que llorar, y a su alrededor el mundo natural lloró con ella: el verano se convirtió en invierno, el día se convirtió en noche. La tierra cayó en un duelo, o mejor dicho, en la melancolía”.

Bona setmana de totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Sal (Emma Riverola)

En Manuel Lomas era el ‘periodista total’. Estava enamorat de la seva professió. Vivia per ella. La feina sempre passava per davant de tot. Però res dura per sempre. En hores baixes, ara malviu fent de community manager. Decebut amb tot i tothom. Resignat i escèptic. A l’expectativa... En Manuel és un dels grans protagonistes de “Sal”, d’Emma Riverola (Barcelona, 1965). El llibre està publicat per Edicions 62 i té 208 pàgines.

La novel·la, molt interessant, reflexiona sobre el periodisme i com ha evolucionat (o degenerat) en les últimes dècades; sobretot des de la sobreexplotació de les xarxes socials. En l’actualitat, qualsevol té la possibilitat d’’informar’, encara que no tingui els coneixements necessaris. La suposada immediatesa, per sobre de qualsevol altra cosa. Les fonts, sagrades en el passat, passen a ser secundàries. La cultura del rumor, al poder. Però per sort, queda gent amb ganes de fer bé le seves tasques, si algú sap tocar-li el voraviu. És el cas d’en Manuel, a qui la irrupció de la Núria a la seva vida el fa ressuscitar, periodísticament parlant. Es tracta d’una professora de filosofia i activista mediambiental amb ganes de canviar el món. El problema és que no pot fer-ho sola. Necessita ajuda de professionals i no de xitxarel·los.

“Sal” ens parla de periodisme, però també de corrupció política i mediambiental. Parar la mà... i tancar la boca. Mirar cap a un altre costat. La Núria investiga el ‘negoci’ de les mines de potassa del Bages, amb un rerefons fosc com el carbó. Per treure’n l’entrellat, demana la col·laboració d’en Manuel, a qui contagia de la seva vitalitat i idealisme. Ell té dubtes, però el fet de poder redimir-se personalment el motiva força. Periodisme, corrupció i amistat. En Manel compta amb la col·laboració d’alguns dels amics d'aquells de 'tota la vida', com en Sergi i la Pepa, casats fins fa poc. Ara, el periodista s’allita amb ella, perjudicant notablement la relació amb ell. Però tot es pot arreglar, si se’n té ganes. “Sal” és un llibre viu, amb els ingredients de la novel·la negra, que es llegeix amb celeritat. Personatges reals, molt ben treballats, que cauen simpàtics des d’un primer moment. Recomanable.

“El Manuel repassa els missatges rebuts els darrers dies, només un parell de la Pepa. En el primer li pregunta com està. Vint-i-quatre hores després el convida a respondre quan li vingui de gust. Una manera elegant d’anunciar que no li escriurà més fins que doni senyals de vida. Just li entra un missatge del Sergi. Només una imatge: el cartell d’una escola de boxa amb matrícula gratuïta. La broma li desperta el primer somriure del dia. Una esquerda. S’inicia el desgel”.

Bona setmana a totes i a totes.

@Jordi_Sanuy

Per què ser feliç quan podries ser normal (Jeanette Winterson)

“Per què ser feliç quan podries ser normal” és el títol de l’últim llibre de Jeanette Winterson (Manchester, 1959); i ve de la soprenent pregunta que li va fer la seva mare adoptiva després de dir-li que s’havia enamorat perdudament d’una dona. No volia que la tornés a veure mai més. Per cap concepte. Aquestes memòries -amb un total de 257 pàgines- estan traduïdes al català per Dolors Udina i publicades per Periscopi. Gràfiques i reveladores. 

La senyora Winterson era una dona autoritària i cruel. Impossible ser més negativa. L’apocalipsi arribava cada cinc minuts i res podia impedir-ho. Tot havia de sortir malament o encara pitjor. Res bé. El pare pintava poc o gens. La Jeanette es va passar mitja adolescència castigada, a la carbonera o a l’escala de fora de casa. Sense explicacions. Fins que va decidir marxar i refugiar-se en els llibres. Anava constantment a la biblioteca. S'havia proposat llegir tota la literatura anglesa, per ordre alfabètic d'autores i autors, de la A a la Z. Sort en va tenir. Per no parar boja. Tot i faltar-li l’amor dels seus pares adoptius, va poder sortir endavant. Mai no va rendir-se. Se sentia un esperit lliure i buscava fora tot allò que no trobava a casa. En un moment determinat, va acabar vivint dins d’un cotxe, envoltada de llibres i de les quatre coses estrictament necessàries.

Estem davant d’unes memòries entretingudes, colpidores i molt emocionants, que giren al voltant del poder dels llibres. Diu que sempre ens consolen i ens fan una mica més savis. Amb literatura i amor, tot és possible. Per molt que es compliqui. Algunes parts d’aquesta obra són molt divertides, com quan l’autora explica una de les històries d’horror preferides de la seva mare, amb un nen que mor congelat dins d’una nevera. Es pregunta per què l’ajuntament se’n va emportar als altres fills de la família enlloc de l’electrodomèstic. Humor negre en estat pur. També és molt interessant quan comença a buscar a la seva mare biològica i topa, una vegada i una altra, amb un munt d’obstacles burocràtics. De Winterson ja havia llegit "La passió" i “Frankisstein”. Estaré pendent als seus propers llibres.

“Crec en la ficció i en el poder de les històries perquè ens permet parlar noves llengües. No se’ns silencia. Tots nosaltres, quan patim un trauma greu, vacil·lem, tartamudegem; el nostre discurs té pauses llargues. Queda encallat. Recuperem la llengua a través de la llengua d’altres. Podem recórrer al poema. Podem obrir el llibre. Algú ha estat allà en nom nostre i n’ha explotat les paraules.
Necessitava paraules perquè les famílies infelices són conspiracions en silenci. Qui trenca el silenci no serà mai perdonat. Ell i ella ha d’aprendre a perdonar-se”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Lo que la marea esconde (María Oruña)

Amb “Lo que la marea esconde”, María Oruña (Vigo, 1976) fa el seu particular homenatge a les novel·les d’assassinats d’’habitació tancada”, que van tenir molt èxit, sobretot, a principis del segle XX. L’escriptora gallega comença tots els capítols amb el paràgraf d’una d’elles, la majoria escrites per la inoblidable Agatha Christie. El llibre, d’una gran qualitat, té 414 pàgines i està publicat per l'editorial Destino. Addictiu de la primera a l’última pàgina. Molt recomanable.

La víctima és la presidenta del Real Club de Tenis Santander, Judith Pombo. Era una dona poderosa, admirada i odiada a parts iguals. Una mica més odiada que admirada, per ser fidels a la realitat. De fet, la nit que la van matar, totes les persones que estaven amb ella a la goleta “La Giralda” tenien algun motiu per fer-ho. Estava a punt de compartir sopar amb la seva secretària, un extenista de fama internacional, un jugador en la modalitat de cadira de rodes, el president i una vocal de la federació càntabre, el president de la confederació d’empresaris locals i dos socis d’honor del club santanderí, l’italià Marco Fiore i la seva dona, l’adinerada Rosana Novoa. Tots són sospitosos. Però no els únics. Pombo apareix morta dins d’una cabina del vaixell, amb la porta tancada per dins. Ningú ha pogut entrar ni sortir-hi...

L’encarregada d’intentar resoldre aquest assassinat d’’habitació tancada” és la tinent de la Guàrdia Civil Valentina Redondo, a qui ja coneixem de la trilogia “Puerto Escondido”. Encara està superant la pèrdua del seu fill i la separació de l’Oliver, la seva parella. Aquest és un cas complicadíssim. Entrevista als possibles culpables un munt de cops, al principi sense treure’n res en clar. Per tancar alguns dels capítols, l’autora ens explica l’última conversa de la Judith amb cadascun d’ells i els motius personals que podrien tenir per eliminar-la. Estem davant d’un thriller elegant i molt ben estructurat que sembla voler dir-nos que l’assassinat perfecte no existeix i que, en una investigació, qualsevol petit detall pot acabar sent decisiu. Oruña ens ho explica tot d’una manera molt gràfica i un ritme frenètic, amb el món del tenis, la Copa Davis i el Gran Slam der rerefons. Un encert majúscul.

“La mayoría de los días del mundo transcurren solo para ser olvidados, pero hay instantes que lo cambian todo, que desdibujan lo que somos para obligarnos a ir por otros caminos. Tal vez, quién sabe, estos momentos reveladores sean cosas del destino y resulte completamente imposible esquivar el hachazo que ha de romper lo que éramos. ¿Cómo saber si podríamos haber evitado los giros drásticos que han volcado nuestras vidas? Llegar tarde a una cita, llegar demasiado pronto, cruzar la calle en el peor momento, tomar una mala decisión, tomar una buena. ¿Cómo saber si somos nosotros los que decidimos nuestro destino o si éste, independiente a nuestra tenacidad, ya está inexorablemente marcado? Porque ¿es posible evitar una tragedia? Cuando le sucedió a Valentina no hubo señales previas, y tampoco amaneció entre sombríos y pegajosos presagios”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'abisme (Carla Gracia)

"Tots tenim un motiu per caure" resa el subtítol de "L'abisme", l'últim llibre de Carla Gracia (Barcelona, 1980). Pel cap baix, l'Octavi Fontseca en té tres: el seu matrimoni s'ensorra, la seva filla l'ignora i ell es troba en plena sequera creativa, incapaç d'escriure res. El temps se li escola entre els dits i el seu passat gloriós comença a quedar massa lluny. La caiguda de la seva mare, que el va abandonar quan era petit, és literal; des de dalt d'un penya-segat.

L'Octavi es va fer a ell mateix. Sense mare. Sobrevivint a la porteria amb olor de resclosit que regentava el seu pare. Amargat. Malgrat tot, va aconseguir  convertir-se en un escriptor d'èxit, en la veu de tota una generació. Sol. Sense ajudes externes. Però tot el que puja acaba baixant i ara és al fons del pou. El salvavides li arriba de mans del seu editor, que li fa una proposta temptadora. Li ofereix publicar amb el seu nom el manuscrit d'un altre autor, amb premi literari inclòs. Li assegura que el secret quedarà entre tots dos i que mai ningú no en sabrà res. Ha de renunciar a tots els seus principis i acceptar-ho? O és millor seguir esperant una inspiració que se li està fent esquiva de manera indefinida? Aquesta és una pregunta que, lògicament, també es fa el lector... De nou l'èxit i els diners, o seguir el camí d'un més que possible oblit?

Però el llibre no és l'únic tema que amoïna a l'Octavi. La tornada a escena de la seva mare, que es va empassar una pedra abans de morir, també el treu de polleguera. Aquesta maleïda pedra amaga secrets d'una vida que creia oblidada i que, aquest cop sí, intentarà desentrellar. Mai no és massa tard. "L'abisme", publicada per Univers -248 pàgines-, ens parla de la fina línia que separa l'èxit del fracàs, de les relacions personals difícils i de la capacitat d'alguns per aconseguir allò que volen a qualsevol preu, sense preocupar-se dels danys col·laterals. És una novel·la que també fa una interessant critica del món editorial. Rep una mica

tothom: escriptors, editors, premis 

i també una crítica literària vinculada al nostre protagonista des de petita. La nena

rica i el pobre fill del porter. Una narració àgil i visual que t'atrapa des d'un primer moment. Recomanable.

"La seva mare havia arribat a ocupar tant espai a la seva vida que ara, mentre trepitja l'asfalt del carrer cap a l'hotel, mentre es posa a lloc la corbata i es tanca una mica l'abric perquè fa fred de tardor, sent que ha recuperat un espai propi, conquerit amb valentia. Es diu que ha fet bé, que ha donat la seva herència i l'ha invertit. Té les mans buides i no sent passos darrere seu, ningú el busca ni el persegueix. Per un moment es pregunta com havia pogut viure la seva mare amagada, entre secrets. Se li fa estrany pensar que aquella dona dels ulls verds va morir per una pedra, per la tossuderia de mentir al seu amant, a tothom".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El salvaje (Guillermo Arriaga)

"El Salvaje", del mexicà Guillermo Arriaga (1958) m'ha deixat esmaperdut. M'ha impactat igual o més que "Salvar el fuego", que vaig llegir fa uns mesos. Són novel·les colpidores, plenes de força i allunyades de qualsevol convencionalisme. Els seus personatges sempre viuen al límit, amb sentiments extrems i poca por a perdre. El llibre és llarg, 694 pàgines i està publicat per l'editorial Alfaguara. En cap moment es fa pesat, perquè sempre hi passen coses interessants. En Juan Guillermo, el coneixem quan té uns 14 anys, és un protagonista impossible d'oblidar, per molt temps que passi.

Quan comença el llibre, el noi, que fa de narrador, ens diu que tota la seva família morirà en poc temps: els pares, el germà, l'àvia, el gos i els dos periquitos. La seva serà una lluita contra la mort, amb la ràbia, la venjança i la desesperació circulant a gran velocitat per l'interior de les seves venes. Sobretot la venjança, ja que el seu germà Carlos, que venia morfina i LSD de manera il·legal, va ser assassinat per un grup de joves fanàtics religiosos. Estan liderats per l'Humberto i maten en nom de Déu. En Juan Guillermo no para boig de miracle. Sort en té del suport incondicional d'un domador de lleons, l'Avilés, i de la seva xicota, la Chelo. La noia l'estima molt, però sovint se'n va al llit amb altres homes. A ell, se'l mengen els gelos.

La banda de l'Humberto està armada, són experts en arts marcials i compten amb la col·laboració inestimable d'en Zurita, comandant de la policia judicial. La corrupció en persona. Enmig de la desesperació, en Juan Guillermo adopta en Colmillo, un llop que uns veïns estaven a punt de sacrificar per la seva brutalitat. Paral·lelament, també coneixem l'Amaruq, que persegueix de manera obsessiva a un llop pels boscos del Yukón, al Canadà. L'ha batejat com Nujuaqtutuq i estan units per un fil invisible. Bogeria, mort i, com en el cas d'en Juan Guillermo, també desesperació. Al final, Arriaga farà convergir les dues històries en un final sublim, d'aquells que et deixen els ulls negats. Algunes conclusions clares: tot té un preu, l'amor i l'amistat són dos béns molt preuats i la venjança no sempre és l'única sortida. Una novel·la catedralícia. Poesia urbana d'alt voltatge.

"Me siento frente al espejo. No me veo a mí, sino a él, a Juan José, mi gemelo. Nos hablamos. Él me cuenta de la oscuridad, yo de la luz. Él me cuenta de lo que no llegó a ser, yo le cuento de lo que he sido. Él me describe el mundo desde adentro, yo se lo describo desde afuera. Él me mira desde un cuerpo sin heridas, yo le miro desde un cuerpo herido. Juan José lidia con la muerte. Yo lidio con la vida. Juan José se detuvo. Yo... ¿avancé? En Juan José permea el silencio, en mí el bullicio. Yo sueño, él es sueño". (Les desgràcies d'en Juan Guillermo van començar fins i tot abans de néixer).

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Simón (Miqui Otero)

La vida dona moltes voltes. Tantes que, quan te n’adones, potser tornes a estar en el punt de sortida. Un gir total. 360 graus. Això sí, amb moltes experiències acumulades. De la vida, que de vegades és molt puta, i de llibres, de molts llibres, ens en parla Miqui Otero (Barcelona, 1980) a “Simón”, de Blackie Books. 447 pàgines monopolitzades per en Simón, sempre envoltat per novel·les de cavalleria; i a l’ombra del seu cosí idealitzat.

Coneixem en Simón quan té 8 anys, criant-se darrere de la barra d’un bar del barri de Sant Antoni de Barcelona, el “Baraja”. El porten el seu pare, la seva mare i els seus tiets. Per desgràcia, entre les dues famílies, els Rico Merlín (dues germanes casades amb dos germans) hi ha massa deutes pendents. Un dels homes és del PSOE; l’altre, franquista. Emigrants gallecs. Al seu cosí, una mica més gran, en Simón el té en un pedestal. Fins que desapareix, sense dir-li ni ase ni bèstia. La famosa nit de "las azoteas"... A partir d’aquest moment, s’obsessiona a trobar-lo. I ho fa amb el suport de la seva amiga de l’ànima, l’Estela, la noia del cabell verd. En Simón s’enamora poc i malament. Amb l’Estela mai no arriba a tenir-hi res. Gràcies a algun contacte i a les seves habilitats, el nostre antiheroi acaba en una escola de cuina i, amb el pas dels anys, prova sort en un restaurant de luxe.

Però tot el que puja acaba baixant, sobretot si et guanyes l'enemistat d'algú amb poder. “Simón” és una novel·la molt entretinguda, amb un protagonista a qui és fàcil apreciar. El veiem evolucionar al llarg de trenta anys, com també evoluciona la seva estimada Barcelona. Partint de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics. Els llibres que llegeix el porten molt lluny, sense moure’s de casa. A ell li hauria encantat ser Scaromouche. Otero sembla voler dir-nos que les segones oportunitats existeixen i que, aquestes, no poden desaprofitar-se. Sota cap concepte. A través de la mirada més o menys neutra d’en Simón també passem pel Procés, per l’1 d’Octubre i pels atemptats de La Rambla de Barcelona. Un llibre que ens parla de llibres, també de vell, i que és una vida sencera. I una partida de billar.

"Simón, sin saber articularlo, se sentía a todo galope como ese tipo que iba mucho al cine. Un  día, la película era tan rematadamente mala que, por primera vez en su vida, decidió abandonar la sala mucho antes de los créditos finales. Salió a la luz, caminó un par de calles, vio lo que éstas le ofrecían y decidió volver a entrar en el cine. Si la película era mala, la vida era bastante peor. Y si la realidad era así, si insistía en no devolverle a su primohermano y en negarle a Estela, Simón volvería a refugiarse en los libros, aunque ya no creyera tanto en ellos como antes".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Todo modo (Leonardo Sciascia)

Coincidint amb el centenari del naixement de Leonardo Sciascia (Agrigent, 1921 – Palerm, 1989), Edicions 62 ha publicat una de les seves novel·les més cèlebres: “Todo modo”. És curta, només 160 pàgines, i està traduïda al català per Assumpta Camps. S’ha definit com un clàssic incontestable del segle XX. Escrita el 1974, ha aguantat perfectament el pas del temps. És tota una reivindicació de l’ètica política.

Sciascia col·loca als seus personatges en un misteriós hotel-ermita, enmig d’un bosc de roures i castanyers. Allà hi ha reunida la flor i la nata de la política, l’indústria i l’església italiana. Al control de tot i tothom, Don Gaetano, un capellà amb poder il·limitat. El respecten i li fa cas. En principi, el retir no està obert a ningú que no hagi estat convidat prèviament, però hi acaba participant un nouvingut. Ho fa en qualitat d’’espectador’. Es tracta d’un cèlebre pintor i escriptor que arriba a l’hotel per casualitat i que es converteix en el narrador de la història. El que havia de ser un cap de setmana tranquil acaba esdevenint en tragèdia, amb un munt d’assassinats sense resoldre. Bona metàfora sobre el repartiment de poder i dels seus efectes corrosius. Qui estigui lliure de culpa, que llenci la primera pedra.

“Todo modo” ens parla de la necessitat d’equilibri en la política, on tothom calla i intenta treure’n el màxim partit. Callar abans que no et facin tancar la boca a tu. Després de la presentació dels personatges i dels fets, la novel·la es torna negra com el carbó, amb uns investigadors que no avancen massa. Sort en tenen del pintor, que posa una mica de seny en una situació que acaba sent kafkiana. De la novel·la de Sciascia se’n va fer una pel·lícula, amb Marcelo Mastronianni fent de Don Gaetano i Gian Maria Volontè com a M, el pintor. Bon ‘assaig’ sobre el repartiment del poder i les seves conseqüències.

“Vaig sortir a fora: més enllà de l’esplanada, cap al bosc. A mesura que m’allunyava de l’hotel, els arbres esdevenien més frondosos, i l’aire més fresc i amb més olor de reïna. La solitud era perfecta i m’entretenia pensant en tanta perfecció, i en la llibertat amb què en gaudia, quan entre els arbres vaig entreveure com un llac de sol i uns colors que s’hi movien. M’hi vaig acostar amb precaució. A la clariana, al sol, hi havia unes dones amb biquini. Eren sens dubte les de l’hotel, de les quals m’havia parlat el capellà jove. Cinc en total. M’hi vaig acostar més, silenciosament. Elles també callaven: quatre, estirades sobre tovalloles de rus de colors alegres; una, en canvi, asseguda, immersa en la lectura”.

Bona setmana a totes i a tots.

 
@Jordi_Sanuy

Tema libre (Alejandro Zambra)

Dissabte al matí, ordenant una de les llibreries de casa meva vaig trobar “Tema libre”, d’Alejandro Zambra (Santiago de Xile, 1975). No sé com ni quan hi va arribar. Però no fa massa, això segur, perquè l'editorial Anagrama el va publicar el mes de maig de l’any 2019. M’ha sorprès molt positivament. És curt, només té 135 pàgines, però hi ha molt material i de grandíssima qualitat. De lectura imprescindible per tothom que es dediqui a l'apassionant món de la traducció. Em quedo amb ganes de llegir més coses d'ell.

El xilè medita públicament sobre la creació literària, i com ha evolucionat amb l’arribada de les màquines d’escriure, les elèctriques i els ordinadors, cada cop més complets. Encara hi ha, però, autors que prefereixen seguir escrivint a mà. Ho consideren més pur. El llibre comença amb tres conferències llegides pel mateix autor a la universitat. L’última va batejar-la “Tema libre”, que acaba convertint-se en el títol global del llibre. Explica que començar a escriure des de zero és tota una aventura. El xilè també reflexiona al voltant de la paraula amb ficcions, assajos i cròniques diverses, citant sovint a l’escriptor portuguès Fernando Pessoa. I ho fa passant per diversos països i ciutats, com per exemple Santiago de Xile, Nova York, Mèxic i Buenos Aires, a qui declara el seu amor incondicional.

Zambra diu que està d’acord amb l’escriptora i traductora Kate Briggs quan destaca la naturalesa novel·lesca de la traducció literària. M’ha agradat l’exemple que posa per parlar de la relació entre l’original i la traducció: “Preguntarle a un escritor qué le parece la traducción de su libro a una lengua que conoce solo parcialmente es como preguntarle a un perro qué tal estaba la comida del gato”. L’accent que mantens quan canvies d’idioma, el fet de ser estranger, l’avortament, la paternitat i l’educació –l’autor és pare recent- són altres dels temes que es tracten en aquest llibre on s’aprofita pràcticament tot. “La balada del pulpo trilingüe”, que serveix per tancar l’obra, m'ha semblat brillant.

“Hace tiempo que quería escribir un ensayo como este, virtualmente infinito, exclusivamente integrado por hilachas de pensamiento sobre palabras, acentos y traducciones. Puras historietas de sobremesa, montadas a pulso incierto de acuerdo con un criterio discutible; más o menos algo que quisiera leer a lo largo de una tarde de ocio puro, hasta con algunas pauses para dormitar entre uno y otro fragmento. ¿Por qué no lo escribí antes? ¿Por qué intento convencerme de que el impulso de escribirlo, aquí y ahora, es natural? ¿Por qué quiero terminar cuanto antes estas notes de por sí interminables, como si tuviera que leerlas mañana mismo ante no sé qué clase de audiencia?”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy

Copèrnic (Miquel de Palol)

Miquel de Palol (Barcelona, 1953) té un estil personal i fàcil de reconèixer. No s’assembla a ningú més. Se’n riu de tot i tothom sense complexos, creant uns personatges malparits i sense pèls a la llengua. Ho va deixar molt clar a "Què!" i a "Mònica Mir" i ara repeteix a “Copèrnic”, publicat per l’editorial Proa. Són 256 pàgines molt divertides, amb en Toni Radiguet fent embogir a familiars, amics i metges. Bon experiment sobre la personalitat i el subconscient.

Estem davant d’un llibre, molt divertit, que reflexiona sobre el fet d’estar viu i les seves conseqüències. L’amor de parella, les infidelitats, les relacions amb els fills i fins i tot la malaltia i la mort passen pel sedàs de Palol, agressiu i contundent, com sempre. Una bona sàtira sobre la imbecil·litat de la naturalesa humana. En Radiguet ja està de tornada de tot. Passa de la dona, dels amics –a qui cada cop hi veu més defectes- i dels fills, que ja fan la seva, sense cap necessitat de donar-li explicacions. La vida li fa un gir radical quan li surt un gra al clatell; un gra que acaba tenint personalitat pròpia. Fins al punt de prendre el control de la situació. Aquest ‘ser sobreposat’ és capaç de fer-li fer coses que en Radiguet ni s’hauria atrevit ni a pensar.

“Copèrnic” és el nom que Miquel de Palol escull per batejar la protrusió del nostre protagonista. El que comença sent un simple gra s'acaba transforma en un problema de difícil solució. I en un cas clínic d’interès mundial. Els metges van completament perduts. Desconeixen que li pot arribar a passara al pobre home, pare de família acomodat i exemplar. Inicialment, li van dir que no es preocupés. Ara ja no saben què explicar per regalar-li una mica de falsa tranquil·litat. Tot està articulat al voltant d’un fet insòlit i totalment irreal. Per cert, l’autor fa una picada d’ull a en Dídac, el locutor de Ràdio Vilablareix que, amb el pas dels últims anys, ha entrevistat pràcticament a tots els escriptors i escriptores catalans.

“La responsabilitat és un joc que es juga en camp contrari. Sort que a mi ja no m’afecta. Triomfar situant-se per sota és la jugada de poker que permet fer imaginar als altres que no mostres quant per sobre hi estàs. No he copsat si estava obligat a agradar-me la idea que la Clara i jo pensàvem el mateix, la relació idealitzada dels temps d’estudiants (dins d’uns límits), tot i que ella diu que va ser molt al final de la carrera, i com la va liquidar, argumentant de forma (també) volgudament difícil de creure que jo li feia por, que soc massa per ella (ara deu ser al revés, amb els anys ha posat, força bé, cal reconèixer-ho, alguns quilos i foscor viril a tot el cos tret dels cabells, que s’ha enrossit, com totes en aquesta edat, per amagar els blancs), que per una experiència (ara en diríem aventura) havia estat bé, però li calia un home més tranquil i fiable, amb una certa garantia de ser un espòs equilibrat —devia voler dir «fidel» però no va gosar tant— i un bon pare pels fills”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy