diumenge, de maig 27, 2012

Si són salvatges, qui en té la culpa?


Continua el debat sobre l'educació. A 'Monsieur Lazhar' se centraven, principalment, en el paper dels mestres. A 'Els nens salvatges', de Patricia Ferreira, la crítica es fa extensiva als pares, que tenim l'última paraula. Els protagonistes principals, l'Àlex, en Gabi (Albert Baró) i la Oki, són realment salvatges? I, en cas que ho siguin, de qui és culpa? A vegades és massa fàcil tirar la pedra i amagar la mà.

Salvatges o no, el que sí són els tres adolescents, que es guanyen l'espectador des del primer minut, són incompresos i inadaptats. L'Àlex, interpretat sensacionalment pel 'Polseres vermelles' Àlex Monner, és un noi, amics dels seus amics, que mai ha tingut el suport de casa seva, encara que la seva mare (a qui dóna vida l'Ana Fernández) ens vulgui fer creure el contrari. A banda d'en Gabi i de la Oki, l'única que l'entén és una jove orientadora escolar. Per sort, ella encara no està corrompuda, com la resta del sistema. La Júlia -sensacional l'Aina Clotet- és l'única que s'adona que la passió de l'Àlex pels grafits és reconduïble.

Podríem dir que en Gabi està obsessionat amb el kick boxing... però mentiríem. Qui perd el cul per aquest esport de contacte és el seu pare, amo del gimnàs on el nano entrena sense mesura. Possiblement, el seu pare centra totes les seves frustracions en ell. Vol que aconsegueixi allò que, en el seu dia, potser se li va escapar de les mans, sense adonar-se'n. La Oki és de bona família. El seu pare tampoc sap on va. Es capaç d'esbroncar-la perquè no estudia i, al dia següent, regalar-li una moto. Sort en té de la seva mare, una gran Clara Segura, que sembla que fa tot el que pot.

ES MANTÉ L'EMOCIÓ FINS AL FINAL

'Els nens salvatges' és d'aquelles pel·lícules que porten a la reflexió. No n'hi ha prou amb asseure's davant de la pantalla del cinema, escoltar allò que ens expliquen i marxar. Cal pair-la, com un bon àpat, i en acabat treu-re'n conclusions. A més, la directora madrilenya Patricia Ferreira aconsegueix que l'emoció es mantingui fins al final. Queda clar que algú -no sabem qui- està interrogant l'Alex, en Gabi i la Oki. Queda clar que n'han fet alguna de grossa, però tampoc sabem què. Ni tan sols sabem si algun dels tres és mort...

La incògnita es manté gràcies a tot un seguit de flashbacks que serveixen per acabar de desorientar l'espectador. Per si fos poc, algunes de les escenes, com la de la baralla, les veiem des de diferents punts de vista. Per cert, a mi, que visc a Granollers, m'ha fet molta gràcia reconèixer la zona del camp de futbol de l'Atlètic del Vallès, que és on es van enregistrar totes les escenes de 'parc', on el trio protagonista es reuneix i l'Àlex pinta alguna de les seves obres d'art. La música, de Pablo Cervantes, també ajuda a donar-li cert aire de misteri en aquest recomanable drama urbà.

No m'oblido de la Marina Comas, que fa molt creïble a la Oki. Com ha crescut aquesta noia des que la vàrem veure a 'Pa negre' (2010)! Crec que ho té tot per triomfar en el món del cinema. En definitiva, 'Els nens salvatges' és una altra gran pel·lícula catalana. Ja us asseguro que si s'hagués fet en un altre país els elogis serien constants. Com que és de casa, molts no la valoraran prou. Greu errada, des del meu modest punt de vista. Està ben feta, ben interpretada i fa pensar una miqueta. Què més li podem demanar?

'DUES VIDES' (JOAN PIQUÉ)

És molt fàcil parlar d'un llibre sense haver-lo llegit. Jo no ho faria mai! Per aquest motiu aquesta setmana he escollit 'Dues vides', de Joan Piqué, pare del jugador de futbol del Barça i, qui sap, si futur sogre de la Shakira. Se n'han dit moltes coses. La presentació, ara fa uns mesos, va ser multitudinària, amb la presència del central blaugrana i de la cantant colombiana inclosos. Està publicat per Edicions 62 i té 336 pàgines.

El primer que puc dir és crea addicció. Pot semblar un tòpic, però l'agafes i ja no el pots deixar anar fins que te l'acabes. És un llibre molt visual, vertiginós, amb un protagonista principal, en Marc Serra, que et cau bé des d'un primer moment. Un consell: és important llegir la novel·la sense saber massa cosa més. D'aquesta manera, l'impacte encara és més gran. Només diré que és fàcil posar-se en la pell del protagonista i patir amb al seu costat. Fins i tot preguntar-nos què faríem en un cas similar...

No només en Marc et roba el cor. També l'infermera que es creua en la seva vida i el germà d'aquesta, un personatge espectacular. 'Dues vides' no és un llibre amb grans artificis literaris, però enganxa com pocs. El final, del qual no explicaré res, és francament bo. A mi me'l va recomanar l'Helena García Melero -amiga i companya als 'Matins' de TV3- i no m'ha decebut. Per cert, m'han explicat que hi haurà segona part i potser pel·lícula, ja que diverses productores nord-americanes ja li han mostrat el seu interès a l'autor. Felicitats!

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

25 comentaris:

TRoyaNa ha dit...

Jordi,
tinc moltes ganes de veure-la des de que vaig saber de la seua existència gracies al blog de Scotty.
El tema m´interessa molt així que ja et contaré.
Em pareix un poc trist això de que la peli no es puga valorar tant per no estar feta fora.
Bsts

ricard ha dit...

Tinc moltes ganes de veure "Els nens salvatges". Una abraçada.

Manderly ha dit...

Creo que cuando la vea tendrá que ser en uno de esos días en que hay que estar'preparada' para verla porque debe de ser dura y como dices, hay que digerirla.
Espero poder verla pronto.

LU ha dit...

La película, tengo ganas de verla; pero lo que me ha hecho mucha gracia es el libro, del posible futuro suegro de Shakira. Me encantan esas lecturas que no puedes soltar. Me la apunto.

Crític de cine ha dit...

La tinc pendent!!! A veure si durant aquesta setmana tinc l'oportunitat d'anar-la a veure perquè em moro de ganes.

Elfreelang ha dit...

Sembla una bona pel·lícula....i si pot dur a reflexionar sobre l'educació i la família benvinguda reflexió, en els temps que ens ha tocat pensar és imprescindible...del llibre me'n alegro que sigui interessant...de moment la llarguíssima llista de llibres pendents per llegir m'impedeix afegir-lo bona setmana! abraçada1

Josepe Machado ha dit...

A mi la película m'ha agradat també, tot i que el petit punt thriller que agafa cap al final crec que no li senta gens bé. Amb tot i això la peli té unes grans interpretacions i tres protagonistes espectaculars. És un bon retrat de molts dels pares d'avui en día. Una abraçada!

CDS ha dit...

La quiero ver. A ver si la pillo en castellano. Un abrazote.

rits ha dit...

Tothom en parla tan bé d'aquesta pel·lícula! serà qüestió d'anar-la a veure.

Del llibre, reconec que en tenia prejudicis. No me n'hauria interessat mai, xò sembla interessant.

tetealca ha dit...

Creo que la mayor parte de las veces, detras de estos adolescentes problematicos esta la ineptitud de los padres para la educacion, o por lo menos para estar a su lado, comunicarse y darles cariño. me gustaria ver esta pelicula.
Un abrazo

U-topia ha dit...

Tinc ganes de veure la pel.lícula encara que d'adolescents estic ben servida :)

I el llibre, l'apunto... no l'hauria comprat mai.

Ptnsss

Sergi ha dit...

Caram, caram, el pare d'en Piqué? Això sí que no m'ho imaginava. Però bé, en parles molt bé i m'ha interessat. Ja l'he apuntat per una futura despesa en llibres. Que a més, si ho diu la Melero, tu, se li haurà de fer cas!

El porquet ha dit...

Jordi, acabes de fer un apunt interesantíssim. Has donat valor a dues creacions que moltíssima gent ja hagués descartat pel fet de ser d'on són, o pel fet d'haver estat escrita per qui ho ha estat.

A vegades ens deixem endur per una sèrie de prejudicis que no fan més que fer-nos perdre coses molt interessants i de les que podem aprendre.

Molt bon apunt, Jordi. Gràcies!

Chipi Chipi ha dit...

Quiero ver esa peli de los salvajeeees!!!!!


Un gran abrazo y como siempre un gusto leerte en mi blog!

Muahhh♥

Eva ha dit...

Voldria saber com has vist la figura dels pares. No et sembla que queden una mica desdibuixats? O potser la directora tractava justament de casuar aquest efecte?
Gràcies Eva

Anònim ha dit...

Curiosamente Jordi, ayer leí -creo que a Carlos Boyero- pero no lo puedo asegurar, y en cierto modo ponía verde todos los intentos de esta directora madrileña. Ambiciosa pero llena de tópicos. ¡Ya sabes que tengo la costumbre de informarme antes de ver cine!
Es curioso lo que dices del libro de Joan Pique, nunca pensé en leerlo, ahora, he tomado nota de él.
Buena semana para ti,
Un beso

Laura T. Marcel ha dit...

Em sembla interessant la teva doble proposta. Feina tindré per trobar espai i temps, però ho intentaré.
De la peli ja en parlarem quan la vegi. La meva visió en aquest moments pot ser molt crítica, com a mestra de pre-adolescents salvatges que sóc i mare d'adolescents encara més salvatges . No sé en quin costat em veuré més reflectida.

Jordicine ha dit...

Doncs, com sempre, espero amb molt d'interès la teva opinió, TROYANA. El tema de la valoració per ser una peli de "casa" és molt personal... i potser equivocat. Petons i fins aviat.

Una abraçada, RICARD.

Dura de contenido, pero no visualmente, MANDERLAY. Ya nos contarás!

A mí el libro me ha gustado, LU. Te lo digo sinceramente. Quizás es porque me esperaba poco. No sé. La verdad es que lo he leído de un tirón. Un abrazo.

Ja ens diràs, ALBERT. Darrerament coincidim força. Aviam aquest cop. Una abraçada.

Fa reflexionar molt, ELFREELANG! I el llibre passa molt bé. És fàcil de llegir i entretingut. Una abraçada.

Dons estem d'acord, BCNdays. No és una peli rodona, però està interpretada magistralment. Una abraçada.

Un abrazote, BOMBERO.

Aviam què et sembla, RITS. El llibre és interessant. T'ho asseguro. Un petó.

Estamos de acuerdo en todo, TETEALCA, como siempre. A ver si tienes la oportunidad de verla. Un abrazo.

Jordicine ha dit...

Jajaja. Bon comentari, LAURA UVE. Jo tampoc l'hauria comprat mai. Bé, de fet me'l va deixar l'Helena. Petons.

Jo tampoc, XEXU. Ja he dit que el llibre no té grans recursos estilístics, però passa molt bé. La Melero em va demanar que el llegís, al final em va convèncer i he de reconèixer que m'ha agradat. Una abraçada.

Doncs gràcies, EL PORQUET. Tot i això, em puc equivocar. Potser veus la peli o llegeixes el llibre i no en diuen res. Jo per això no opino si no puc fer-ho de primera mà. Una abraçada i fins aviat.

A ver si puedes, CHIPI CHIPI. A mí también me gusta verte por aquí. Besos.

Jo crec que és voluntari, EVA. Sabem quatre coses, però potser són suficients. Els pares de l'Àlex tenen problemes econòmics i estan més preocupats per sortir-se'n que pel seu fill, al que deixen molt de costat. La mare crec que treballa en un altre lloc quan surt del bar. El pare d'en Gabi està obsessionat amb l'èxit del seu fill. De la mare pràcticament no se'n parla. I dels pares de la Oki en sabem poc, però queda evident la tendència, no? El pare tracta a la filla, millor o pitjor, depenent de cóm li ha anat la feina i la mare, tot i que ho intenta, crec que no es massa propera. No ho sé. Penso que tenim informació suficient, com a mínim per saber que cap dels sis va pel bon camí. Hi estàs d'acord? Gràcies a tu, EVA.

Me lo imagino. Lo que decía antes. Algunos críticos se mueven mucho por impulsos, por amistades... les gusta llevar la contraria, alabar lo que no le gusta a nadie... Por suerte, todos somos libres de tener nuestra opinión y, como tú y yo sabemos, casi siempre estamos de acuerdo al valorar una película, CAMY. Así que... hazme caso a mí! Jajaja. Yo no quiero informarme antes de ir al cine, porque pueden condicionarme. Y sí, el libro de Piqué pasa muy bien. Besos.

Doncs la teva opinió serà molt interessant de conèixer, LAURA T. MARCEL. Una abraçada.

Deric ha dit...

La pel·lícula sembla interessant, però no sé si la veuré. En tot cas és ben cert que la responsabilitat d'aquests joves és de tots plegats.

Caram, no m'esperava una crítica així d'aquest llibre perquè quan vaig veure la presentació, vaig pensar que amb lo difícil que és publicar avui en dia, si no fos el pare d'en Gerard, segurament no hauria tingut ni una mil·lèssima part de l'atenció que ha tingut, idependentment del fet que sigui bo o no, com no l'he llegit no puc opinar. De totes maneres continuo amb la mateixa reflexió, si no fos el pare de qui és, li hauria publicat una editorial tan forta?

Anònim ha dit...

Un film que ha tingut molts premis i tinc moltes ganes de veure!

Cada generació sempre ha vist la següent com una degeneració de l'espècie, des dels gregs. Jo crec que la joventut actual és tan salvatge o tan poc com totes els anteriors.

jomateixa ha dit...

La peli em sembla que no l'aniré a veure, tinc dues preadolescents a casa i em fa por veure el futur.
El llibre, me n'has fet agafar moltes ganes. En tinc uns quants esperant, però potser faré que aquest es coli una mica i el llegiré primer.

Javier Simpson ha dit...

Pues la peli me tira bastante porque el tema de la educación me interesa y porque El alquimista impaciente me pareció una buena peli de cine negro-policíaco. Me parece que Patricia Ferreira tiene dotes para dirigir. Intentaré ver esta peli, sobre todo porque, como ya sabe nuestro amigo David, a mi el cine español que se viene haciendo últimamente por lo general me defrauda, aunque siempre hay algo por ahí que merece mucho la pena; después pasa desapercibida a nivel internacional, como comentas de esta peli, y eso es una pena. Tal vez la buena distribución juegue un papel importante en esto del cine.

Un saludo, Jordicine. Muy buena entrada.

Mario Salazar ha dit...

Tengo presente la película desde que ganó el premio a mejor película en el festival de cine de Málaga que seguí en parte por blogs amigos, espero verla y descubrir el cine catálan. Un abrazo.

Jordicine ha dit...

De tots, DERIC, tens raó. Possiblement, no li hauria publicat... No ho sé. A mi em va costar molt agafar-lo, però passa bé. Senseartificis literaris,
que quedi clar. Una abraçada.

Possiblement, res ha canviat massa. Ho veig com tu GLAMBOY 69. Si veus la peli, ja em diràs. Una abraçada.

Doncs espero la teva opinió, JOMATEIXA. M'interesa molt. Un petó.

A mí no siempre me defrauda, JAVIER SIMPSON. Siempre hay cositas que valen la pena. Ahora, de memoria, recuerdo el 'Extraterrestre' de Vigalondo, que me gustó mucho. Tampoco estaba mal 'Mientras duermes' ni 'Pa negre'. Eso sí, hay más fiascos que aciertos. El cine francés y el alemán --que me encanta-- nos pasan la mano por la cara. 'El alquimista impaciente' no la tengo en mente, en estos momentos. Ahora me informo. Gracias por tus palabras, y un abrazo.

Pues ya me dirás, MARIO SALAZAR. Un abrazo.