Els somnis no sempre es fan realitat

“Días de vinilo”, de l’argentí Gabriel Nesci, és de les pel·lícules més divertides dels últims mesos. Explica la història de quatre amics, enamorats de la música, que no tenen ni la feina ni la dona que havien somiat. Comença amb el “The best friend” de The Queen i, això, ja és garantia de qualitat. M’ha recordat “La simetria de los deseos”, la sensacional novel·la de l’escriptor de Jerusalem Eshkol Nevo.

The Queen és una de les moltes referències musicals, al costat de Morrisey (“Suedehead”), Marvin Gaye (“Lets get in on), Rod Stewart (“Handbag”) o Inx (“Mistify”). També veiem les caràtules de discos de The Police, Supertramp, Pink Floyd, The Beatles i The Rollings Stones, alguns dels grups amb què he crescut. “The Blues Brothers” (1980), “E.T, El extraterrestre” (1982), “Back to the future” (1985) i “The breakfast club” (1985) són els cartells de les pel·lícules que surten en pantalla.

En Luciano (Fernán Mirás) treballa de locutor musical en una petita emissora de ràdio. Surt amb la Lila, una cantant que no li fa massa cas. Està interpretada per la guapíssima model argentina Emilia Attias. En Marcelo (Ignacio Toselli) és el John Lennon d’una banda de tribut als Beatles. Està convençut que algun dia triomfarà. Qui sap si fins i tot hi haurà un grup, en un futur no molt llunyà, que l’homenatjaran a ell. Està com una regadora! El persegueix una colombiana que es diu Yenny. Amb ell li agrada força, però de moment només hi ha parlat per telèfon. Es queda de pedra quan veu que és filla de pares japonesos... com la Yoko Ono, que diu que va acabar amb els Beatles. I el seu nom comença amb "Y". Serà una premonició? A la Yenny li dóna vida una altra model, l’Akemi Nakamura.

El grup d’amics, que se’n surten com poden, el completen en Facundo (Rafael Spregelburd) i en Damián (Gastón Pauls). En Facundo, que és el que està a punt de casar-se, treballa en un cementiri, intentant personalitzar els enterraments. En un moment assegura que “Un casament és com un enterrament , però amb el càtering més car”. També estudia que a la làpida s’hi pugui incorporar un dispositiu amb les deu cançons preferides del difunt. Tot gira al voltant de la música. A la seva xicota, la interpreta la Maricel Álvarez. Finalment, en Damián és un guionista que tampoc no acaba de trobar el camí de l’èxit. Està sense parella, després que l’abandonés l’Ana, la crítica d’art amb què sortia. Acaba de conèixer a la dolcíssima Vera (Inés Efrón).

La pel·lícula reflexiona sobre les relacions personals, la por al compromís i, sobretot, de la dificultat d’avançar, en l’amor, en la feina i en la vida, quan ens quedem estancats i ni tan sols ens n’adonem. Qui es mereix un capítol a part és el gran Leonardo Sbaraglia, que té tres o quatre aparicions estel·lars. Fa d’ell mateix, més perdut encara que la resta dels protagonistes. “Días de vinilo” és divertida, àgil i molt ben interpretada. Tot un encert.

"ENOUGH SAID"

Encara no havia tingut l’oportunitat de veure-la i m’ha agradat molt. Parlo d’”Enough said” (“Sobran las palabras”), la pel·lícula pòstuma del gran James “Tony Soprano” Gandolfini. Està dirigida per Nicole Holofcener, guinosta de sèries televisives com “Sexo en Nueva York” i “A dos metros bajo tierra”. Julia Louis-Dreyfus va estar nominada al Globus d’Or, premi que va guanyar Amy Adams.

La química entre la Louis-Dreyfus (Eva) i Gandolfini (Albert) és brutal. Tots dos estan fantàstics. Els seus personatges són dues ànimes bessones, amb moltes coses en comú. Estan separats, tenen una filla a punt de començar la universitat i han perdut la confiança en el sexe oposat, després d’unes quantes relacions fallides. Des del dia que es coneixen queda clar que, abans o després, acabaran sortint junts. Estem davant d’una comèdia rodona, que té molt més del què sembla a primera vista. “Enough said” ens parla de l’amor, de les segones oportunitats i de la importància de dir sempre la veritat, encara que de vegades costi.

Del repartiment també cal destacar la presència d’una primíssima Toni Collette (que fa d’amiga de l’Eva) i de la sempre elegant Catherine Keener (Marianne), una de les seves clientes. L’Eva fa de massatgista, sempre amb la llitera portàtil penjada a l’esquena. “Enough said” és la història d’un malentès, amb l’Eva, la Marianne i un sorprès Albert com a protagonistes. A Collette sempre la recordaré per “La boda de Muriel” (1994) i a Keener per “Cómo ser John Malkovich” (1999). Molt recomanable.

"SEDA" (ALESSANDRO BARICCO)

L’altre dia vaig veure que feien la pel·lícula per TV3 (amb Michael Pitt i Keira Knightley en els papers principals) i em van entrar ganes de llegir el llibre. “Seda”, de l’italià Alessandro Baricco (Torí, 1958), es va publicar l’any 1996. L’edició que tinc és d’Anagrama i té 125 pàgines. Es llegeix en un parell d’hores. No m’ha fet el pes. Sé que va tenir un èxit brutal i que el van traduir a un munt de llengües, però l’he trobat massa bàsic.

La història que ens expliquen és la d’Hervé Joncour, que es dedica al pròsper negoci de la seda. Quan les coses es compliquen al seu país se’n va al Japó a comprar els ous dels cucs de seda. És un desplaçamet llarguíssim, quasi fins a la fi del món. Marxa deixant sola a la seva esposa, l’Hélène, que té moltíssima paciència. En un dels seus viatges coneix una dona que, tot i viure al país del sol naixent, diu que "no té els ulls ametllats". Ho recalca uns quants cops. Podríem dir que s’enamora bojament d’ella i que mai més no la podrà oblidar. Quin és el missatge de la novel·la? Doncs que no és necessari anar tan lluny per trobar l’amor vertader. Potser el tenim més a prop del què ens pensem. Tot passa per analitzar les coses amb la ment ben oberta.

“Hervé Joncour sintió resbalar el agua por su cuerpo, primero sobre las piernas, y después a lo largo de los brazos, y sobre el pecho. Agua como aceite. Y un silencio extraño a su alrededor. Sintió la ligereza de un velo de seda que descendia sobre él. Y la mano de una mujer –una mujer- que lo secaba acariciando su piel por todas partes: aquelles manos y aquel paño tejido de nada. El no se movió en ningún momento, ni siquiera cuando sintió que las manos subían por los hombros hasta el cuello y los dedos –la seda y los dedos-, subían hasta sus labios, y los rozaban, una vez, lentamente, y desaparecían”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy