Més sobre l'addició al sexe!

Les pel·lícules sobre d’addició al sexe estan de moda. “Thanks for Sharing” (aquí s’ha traduït com “Amor sin control”) està entre la duresa de “Shame” (2011) i la benevolència simpàtica de “Don Jon” (2013). El debutant Stuart Blumberg no tracta el tema amb massa profunditat, però en marca les línies. Són quasi dues hores de bones intencions.

Els personatges que lluiten contra l’addicció al sexe són quatre; tres homes i una dona. Ells estan interpretats per Tim Robbins (un actor que sempre m’ha agradat molt), Mark Ruffalo (més convincent del què és habitual), Josh Gad i ella una espectacular Pink. El repartiment el completen Joely Richardson, Gwyneth Paltrow (sofertes parelles dels dos primers) i Patrick Fugit, fill del matrimoni que formen Robbins i Richardson.

En Mike i l’Adam (Robbins i Ruffalo) són dos dels alumnes avantatjats (o quasi professors) d’un grup de teràpia per deixar enrere l’addició al sexe. Ells ja porten molts anys amb el problema més o menys solucionat; i ara se n’encarreguen d’ajudar als més joves, com en Neil (Gad) i la Dede (Pink). Però fa la sensació, tot i les seves bones intencions, en Mike i l’Adam haurien de pensar menys en els altres i tallar d’arrel les mancances que encara no han estat capaços de deixar enrere. En Mike segueix barallat amb el seu fill (amb un passat tortuós) i l’Adam continua tenint problemes per relacionar-se amb les dones. Sempre creu que, si torna a practicar sexe, pot tornar a caure al fons del pou, ara definitivament.

M’imagino que l’addicció al sexe ha de ser terrible. Els malalts no van en transport públic (la perdició quan més lluny millor), no miren la televisió, no llegeixen revistes... qualsevol preocupació és poca. Si realment és així, ho desconec, ha de ser duríssim. En el personatge d’en Neil és on queda més clar. El seu cas és espectacular. La pel·lícula no és res de l’altre món, però et fa reflexionar una mica, que sempre és interessant.

"EN UN LUGAR SIN LEY"

Millor fotografia a Sundance i integrant del “Top 10” de pel·lícules independents del National Board of Review. Parlo d’”Ain’t Them Bodies Saints” (“En un lugar sin ley”). Es tracta del primer llargmetratge de David Lowery, amb Rooney Mara, Casey Affleck, Ben Foster i Keith Carradine en els papers principals. Està datat als anys 70, a Texas, als Estats Units.

Amb una fotografia espectacular, firmada per Bradford Young, Lowery ens explica la trista història d’un fugitiu. Es diu Bob Muldoon i s’escapa de la presó per veure a la seva dona i a la seva filla, que encara no coneix. El van tancar després d’un atracament, en què va sortir ferit un policia, accidentalment. El tret no el va disparar ell. Va ser la seva xicota, la Ruth Gutrie, a qui va decidir cobrir les espatlles. Ja estava embarassada i va creure oportú incriminar-se ell.

El seu retorn no serà fàcil. Els anys han passat i són molts els que creuen que el millor és que en Bob deixi a la seva família tranquil·la. Ha fet tard per donar marxa enrere. Els personatges de la parella estan molt ben dibuixats perquè el patiment de tots dos travessa la pantalla. És una història molt visual, plena de silencis, que et desperta tots els sentits. Una història de perdedors que no renuncien a res mentre poden. Molt recomanable.

"STELLA CADENTE"

Definir aquesta pel·lícula no és gens fàcil. Podríem dir que és un divertimento en tota regla? Parlo d'"Stella cadente", que aquí s'ha traduït com "Estel fugaç". Està dirigida per Luis Miñarro, que ha fet el guió amb Sergi Belbel. Ens explica el breu regnat d'Amadeu de Saboya a Espanya, l'any 1870. Al monarca l'interpreta un gran Àlex Brendemühl. I no era un paper gens fàcil!

He arribat a la conclusió que és una pel·lícula per veure amb la ment oberta. És històrica, sí, però interessa més la personalitat del rei que el seu mandat, que queda en un segon pla. Amadeu de Saboya tenia les idees clares i moltes ganes d'imposar-les, però no va poder-ho aconseguir. Sota el pretext que acabaven de matar al General Prim, no el van ni deixar sortir de Palau. Visualment, la pel·lícula és molt potent, amb música, sobretot francesa, dels anys 1960 i 70. També té un alt contingut sexual, destacant l'escena en què l'ajudant del rei (a qui dóna vida Lorenzo Balducci) es masturba amb un meló.

Del repartiment també destaquen Lola Dueñas (que fa de cuinera del Rei) i Bárbara Lennie, la reina Maria Victoria. Des d'un punt de vista del contingut, la pel·lícula és força avorrida, ja que passen ben poques coses destacades. Potser és la idea de Miñarro, traslladar a l'espectador com va ser, d'avorrida, l'estança d'Amadeu de Saboya en terres espanyoles.


"FRANCISCA DA FÁTIMA" (ROSA MARÍA CALAF")

“Vidas en progreso” és una col·lecció de biografies que ens apropa la vida de dones asiàtiques perserverants i entusiastes, amb esperit de superació i un lideratge clar. De moment, n’hi ha cinc d’editades. Les autores són Carmen Posadas, Ángeles Caso, Mara Torres, Almudena Grandes i Rosa María Calaf. Se'n busquen més! Els llibres, fets amb fins solidaris, només tenen unes 25 pàgines escrites i unes quantes fotografies, en la part central.

Ho dic perquè, aparentment, el llibre és molt gruixut. El què passa és que la majoria de les pàgines estan en blanc. Segons Rosa Maria Calaf, amb qui vaig coincidir fa uns dies, el 25 aniversari de la revista “Garbuix”, estan en blanc perquè cadascú hi escrigui allò que cregui convenient, la seva vida fins i tot. Calaf (és la que he llegit jo) ha fet la biografia de Francisca de Fátima, del Timor Oriental. Hi va néixer quan encara era colònia portuguesa i va viure, en primera persona, la invasió d’Indonèsia. També va ser testimoni de la declaració d’independència, que es va cobrar un munt de víctimes.

Per sobreviure, després que el seu pare quedés impedit, va cultivar arròs i va recollir cacauets. La veritable història de la Francisca comença quan, després de 34 anys en el poder, cau el dictador indonesi. És en aquest moment quan s’intensifica la seva lluita, a través dels fets i les paraules, per intentar acabar amb les desigualtats socials. Rosa María Calaf ha visitat la majoria de països del món. Si no recordo malament, 172 dels 184. I, com a corresponsal o enviada especial de Televisió Espanyola, ha informat des de quasi 100. Va néixer a Barcelona, és llicenciada en Dret i Periodisme i té un màster en Institucions Europees i Ciències Polítiques.

Bona setmana a totes i a tots

@Jordi_Sanuy