dissabte, de juny 14, 2014
L'eternitat pot fer-nos més pacients (o no)
Suposo que si saps que la teva vida serà eterna, pots prendre’t les coses amb molta més calma. No és el cas de l’Adam, el músic vampir que protagonitza l’última pel·lícula de Jim Jarmusch ("Coffee and cigarettes", 2003). Està empipat amb tot i tothom i no entén, per exemple, que els zombis (com bateja als humans) contaminin l’aigua i fins i tot la sang.
Visualment, “Only lovers left alive” (“Sólo los amantes sobreviven”) és una pel·lícula sublim. La música, firmada pel grup SQÜRL, també l’he trobada espectacular. Tot sembla anar a càmera lenta, però queda clar que Jarmusch ho fa amb tota la intenció del món. Com deia abans, l’Adam, a qui podríem definir com un romàntic molt disgustat, no té cap pressa -i moltes vegades ni ganes- de fer res. Es limita a compondre música, a beure la sang que aconsegueix de manera il·legal i a dormir de dia. Dura una miqueta més de dues hores, però en cap moment es fa pesada.
L’Adam viu a Detroit, en una casa aïllada i plena de trastos vells. Trastos vells i peces clàssiques, com una gran col·lecció de guitarres. La seva dona, l’Eve, està instal·lada a Tànger. La interpreta una extraordinària Tilda Swinton, que s’està especialitzant en personatges extrems: el de la vellíssima Madame M. a “El gran hotel Budapest” (2014), el de la dentuda Mason a “Snowpiercer” (2013) o el de Bruixa Blanca a la nissaga de “Las crónicas de Narnia”. No he conegut mai cap vampir però, si existissin, estic segur que serien com ella. L’última escena de la pel·lícula és sensacional!
L’Adam és en Tom Hiddleston, el Loki de “Thor” (2011). El repartiment el completen actors veterans com John Hurt (que dóna vida al dramaturg, poeta i traductor anglès Christopher Marlowe) i la jove Mia Wasikowska (“Stoker”, 2013). Té gràcia que Marlowe encara estigui viu... i sigui un vampir! Ella és la germana de l’Eve, que es diu Ava. Els portarà els problemes que ja esperaven quan, després de 87 anys, torna a aparèixer en les seves vides. Com que ja viscut un munt d’anys, l’Adam s’ha relacionat, i molt, amb personatges històrics de la talla d’en Lord Byron, Mary Shelley, Franz Schubert o el mateix Marlowe. Quan es fa passar per metge, fa servir el nom de Dr. Faust, tot i que també l’anomenen Dr. Strangelove o Dr. Caligari, que són dues clares referències cinematogràfiques.
En definitiva, estem davant d’una de les millors pel·lícules de Jarmusch, tot un festival pels sentits. Atenció amb la cançó final de la libanesa Jasmine, un festival pels sentits. “Only lovers left alive” reflexiona sobre la vida, la mort, però també de la importància de les relacions personals. Se'n va emportar el premi especial del jurat en l'últim Festival de Sitges. Molt recomanable.
"L'ÚLTIM BALL DE CARMEN AMAYA"
“L’últim ball de Carmen Amaya”, de Judith Colell, és un fantàstic homenatge a la bailaora del Somorrostro, que va morir el 19 de novembre de 1963. Tenia 43 anys. S’està celebrant el centenari del seu naixement. Va morir per problemes renals. Tenia “rinyons infantils”. La pel·lícula es va estrenar la setmana passada i dissabte la va emetre TV3 en prime time.
La Nora Navas fa de Candela, que està muntant un espectacle sobre Carmen Amaya. Està espectacular, com sempre. La Candela m’ha fet pensar en la Geni, el personatge a qui interpretava la Nora en la seva anterior pel·lícula, “Todos queremos lo mejor para ella” (2013). Les dues intenten recuperar-se, físicament i psíquica, d’un fet desgraciat. La Candela d’una caiguda a l’escenari. La Geni, d’un accident de cotxe. Des d’un punt de vista visual, “L’últim ball de Carmen Amaya” té tres potes molt ben diferenciades: Les imatges de l’actualitat -preparant el citat homenatge-, les recreades de l’època de la Carmen Amaya (en un espectacular blanc i negre, plenes de clars i obscurs) i les històriques, moltes menys, sobretot del Somorrostro barceloní.
La pel·lícula és un homenatge a la bailaora, però també a les dones que lluiten per aconseguir els seus objectius, per difícils que siguin. És el cas de la Candela que, amb moltes mancances físiques, li està costant molt ballar. M’han encantat les dues escenes de la Candela amb la fotògrafa Colita, que li explica quina era la seva relació amb la Amaya. Aquestes escenes tenen un to de documental, amb un personatge de ficció entrevistant a un de ben real. El paper del suposat Chano, palmero de la Amaya, li dóna a la pel·lícula un punt de misteri que acaba d’arrodonir-ho tot. Un cop més, ha quedat clar que Judith Colell és una experta en explicar històries humanes properes, com ja va demostrar a “El domini dels sentits”, “Nosaltres”, “53 dies d’hivern” i “Elisa K”.
"EL DO" (MAI JIA)
Sempre m’ha agradat molt la literatura oriental, amb els japonesos Haruki Murakami i Harumi Kawakami al capdavant. Del xinès Mai Jia no en sabia res. De fet, és el pseudònim de Jiang Benhu (Fuyang, 1964). És ell qui ha escrit “El do”, traduït per Núria Parés i Ernest Riera. La novel·la, una de les més addictives que he llegit en els darrers mesos, està publicada per Edicions 62 i té 414 pàgines. Ja tinc ganes de llegir més coses d'ell!
Com Murakami, Jia també ens parla dels somnis; això sí, de manera superficial, només per referir-se a les habilitats d’alguns dels seus personatges per interpretar-los. El llibre tampoc té l’intimisme de Kawakami perquè Rong Jinzhen, geni de les matemàtiques, és poc intel·ligent, des d’un punt de vista emocional. De fet, aquesta sempre ha estat la seva principal mancança, per haver estat criat lluny del seu pare i de la seva mare. Un vell mestre és qui va tenir cura d’ell, fins que algú s’adona de les seves grans possibilitats. Com que porta molts anys apartat de tot i tothom, en Jinzhen és autodidacte. Sempre havia descobert les coses per si sol. Segur que podia haver-les après més ràpidament, en un ordre lògic, sense perdre tant de temps. Ningú l’havia ajudat mai.
La vida d’en Rong Jinzhen canvia, i no em queda massa clar si realment és per bé, quan el recluta la Unitat 701, una agència d’intel·ligència dels serveis secrets xinesos. El seu problema de relacionar-se amb els altres augmenta encara més, després que no pugui parlar amb ningú de la seva feina. Ni amb la seva família. Com a matemàtic brillant, amb un sisè sentit espectacular, el fan servir per desxifrar pictogrames, cada cop més complicats. L’últim, el NEGRE, exposa el seu difícil món interior fins a límits insospitats. “El do” té una miqueta de tot: sobretot la història d’en Jinzhen explicada directament pel narrador i fragments de les entrevistes que ha fet amb alguns personatges clau, que li han permès aproximar-se a la figura del matemàtic estrella amb tot luxe de detalls.
En la novel·la també ens queda clara la pressió del comunisme xinès cap als seus habitants, vigilats de nit i de dia, per dir-ho d’alguna manera. En Mai Jia és molt bo explicant-nos històries de persones normals. Per a molts, en Rong Jinzhen és un heroi; per altres un fracassat que no sap ni relacionar-se amb la gent. Sap traslladar-nos perfectament al seu difícil món interior i parlar-nos del seu desarrelament i de la solitud que sent, fins i tot després de casar-se... en un enllaç per interessos.
"A la Xina tenim una expressió: el ferro necessita temps i esforç per convertir-se en acer. El noi és inusualment llest, és veritat, però també li manquen coneixements bàsics ordinaris. Com vostè mateix ha dit, hi ha un munt d’eines que es poden utilitzar per il·luminar el camí, i les tenim al nostre voltant, però ell no n’agafa cap... trobarà una manera estranya i poc habitual d’assolir una cosa ben senzilla. Jo penso que no ho fa pas intencionadament; és perquè no té alternativa. La seva manca de coneixements bàsics l’obliga a ser inventiu”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
He vist alguna publicitat de Only lovers left alive i pensava que era una peli per a joves. Me l'apunto, pel què expliques, pot estar molt bé!
Està molt bé, RITS. Un petó.
Jordi,
entre tots,esteu despertant la meua curiositat per " Only lovers left alive".
Estupenda ressenya,com sempre.
Un abraç.
Gràcies, TROYANA. Fins aviat.
Publica un comentari a l'entrada