Amor i supervivència a la costa francesa

El debut de Thomas Cailley com a director és molt interessant. Sense ser res de l’altre dijous, “Les Combattants” convenç. La seva és una proposta diferent. Als Cèsar va ser reconeguda com a millor Òpera Prima i també es va premiar als seus dos actors principals, Adèle Haenel i Kevin Azaïs, que estan molt bé. Un brot d’aire fresc en el cinema actual.

L’Arnaud (Azaïs) treballa amb el seu germà en una fusteria. Un dels encàrrecs que estan fent és instal·lar una pèrgola a la piscina d’una família benestant. A poc a poc, el noi es fa amic de la Madeleine, l’estranya filla de la casa. Fa coses raríssimes. Neda posant-se pes a l’esquena, es baralla amb qui pot, tritura peixos amb la batedora i se’n veu al suc... Sembla que li falti un bull. Però tot sembla tenir una explicació: Es prepara per entrar a l’exèrcit. L’Arnaud no té gens interès en les forces militars, però la Madeleine li tira molt i marxarà dues setmanes de campaments amb ella. La noia no sap que s’hi apunta... i es troben al tren.

“Les combattants” deixa clar que res és el que sembla i que la vida s’ha d’intentar viure amb una mínima tranquil·litat i, sobretot, fent allò que més t’agrada. Fa la sensació que la Madeleine s’ha obsessionat en tot el contrari. És catastrofista, està convençuda que el món s’acaba i l’únic que sembla preocupar-la és la seva supervivència. És per això que vol estar molt preparada, sobretot físicament. La pel·lícula acaba convertint-se en una història de resistència... i d’amor. Hi ha qui l’ha comparada amb “Moonrise Kingdom”, de Wes Anderson. L’Arnaud i la Madeleine també s’’escapen’ junts a la muntanya, deixant de banda tot allò que els envolta. Viuen en un món a part, sense importar-los res, més enllà d’ells i dels seus problemes.

“RED ARMY. LA GUERRA FRÍA SOBRE EL HIELO”

El millor documental que he vist en molt de temps. Parlo de “Red Army. La Guerra Fría sobre el hielo”, dirigit per Gabe Polsky. Fa posar els pèls de punta. Està centrat en l’equip d’hoquei gel batejat com l’Exèrcit Vermell, que tanta glòria va donar a la Unió Soviètica. El seu líder indiscutible va ser Slava Fetisov, al capdavant dels anomenats “Cinc Fantàstics”.

L’equip funcionava com un rellotge; això sí, sota una pressió brutal. Abans d’uns Jocs Olímpics o d’un torneig important estaven concentrats onze mesos seguits! Quan tornaven a casa, si els fills eren petits, ni tan sols els reconeixien. La majoria de jugadors sentien un odi profund cap al seu seleccionador Viktor Tikhonov, designat directament per la KGB. Se sentien molt més còmodes amb l’anterior, Anatoly Tarasov, que és qui els va ensenyar la gran part de les coses que sabien. En el tracte humà, era infinitament millor. El dia i la nit.

Per explicar-nos aquesta història, Polsky es basa en les declaracions de l’excapità de l’Exèrcit Vermell, Slava Fetisov, que actualment és ministre d’Esports de Vladimir Putin. En uns anys, va passar d’heroi a vilà. De guanyar-ho tot amb la selecció de la Unió Soviètica a ser vilipendiat per negar-se a seguir jugant pel seu país. Li havien promès, un, dos i mil cops, que, cas de conquerir un títol en concret, el deixarien marxar als Estats Units, per jugar a la NFL, però sempre li acaben endarrerint. Fins que va dir prou. Llavors, li van tancar totes les instal·lacions del país. No podia entrenar enlloc. A més a més, li van prohibir viatjar a fora del seu país; a ell i a la seva família. I no explico més.

“Red Army” és un documental que s’ha de veure, tant si t’interessa l’esport com si no. És la radiografia d’una època i d’una manera de fer i de pensar. Irrepetible.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy