"Som una família" (Fabio Bartolomei)

Molt divertit. És el primer que em passa pel cap a l'hora de comentar “Som una família”, de Fabio Bartolomei (Roma, 1967). Està publicat per Angle Editorial i té 301 pàgines. El protagonista d’aquesta bonica i optimista història és l’Almerico Santamaria, conegut amb el diminutiu d’Al. És un nen prodigi a la Itàlia dels 70. Quan comença el llibre, any 1971, ell en té quatre. Ens ho explica tot en primera persona.

L’Al és un nen feliç, tot i que la seva família està molt escurada. Tenen el just per viure... i encara gràcies. Però la seva imaginació, i també la dels seus pares, possibilita que el seu dia a dia sigui tota una aventura. Per a ell i també per a la seva germana Vittoria. En Mario Elvis treballa de conductor d’autobús i és un gran fan del rei del rock, a qui sovint imita. L’Agnese fa coques a casa i les ven on pot. Economia de supervivència. Com que l’Al és superdotat, sempre li han dit que el seu objectiu ha de ser salvar el món. S’ho acaba creient i, en part, diria que ho aconsegueix de manera sobrada. Mai no es cansa de jugar ni de buscar solucions originals pels problemes que van apareixent, que no són pocs.

UN LLIBRE OPTIMISTA

“Som una família” és un llibre optimista, tendre i ple d’humor. No deixa de ser una crítica a la societat mundial; i en especial a la italiana. Els que manen pensen massa en ells i poc en la resta. Tot podria ser més fàcil, i més equitatiu. De fet, i com a mesura de protesta, un cop trobada la casa promesa (triguen molts anys perquè el pressupost és baix), l’Al acaba fundant el Principat dels Santamaria, amb lleis i també moneda pròpia, l’Elvis, en honor al seu pare. La família és un altre dels valors que Bartolomei reivindica de la primera a l’última pàgina. Quan el llibre corre el risc de començar a avorrir, l’autor fa un gir sensacional. Aquest gir et desorienta i aconsegueix que t’emocionis fins a arribar al final.

Sé que l’humor és complicat i molt personal, però el del Fabio crec que agradarà a tothom. La seva principal virtut és deformar la realitat, fent més evidents els problemes i les contradiccions. A més a més, cada cop que comença situant al protagonista en un any determinat, aprofita per donar quatre pinzellades sobre què va passar en aquells dotze mesos, des d’un punt de vista històric. No havia llegit res d’aquest autor, però estaré molt atent a la seva pròxima novel·la. Aquesta és molt recomanable. Molt fan del príncep Al Santamaria i de les seves idees de bomber.

“A l’ONU de taules no en falten, però de menjar no en tenen, per això funciona tan malament. No és gens difícil, davant d’un plat de patates fregides o d’un tros de pastís de xocolata es conversa millor. Per tant una primera solució podria ser aquesta: el delegat que té una proposta, abans d’explicar-la hauria de fer un dinar per a tothom. Una segona solució per millorar la qualitat de la vida del planeta podria ser l’aplicació del Criteri d’assumpció directa de responsabilitat: cada delegat que anunciés una iniciativa al consell hauria d’especificar en nom de qui parla. Del president de la República? Del rei? Del ministre de defensa? I de què es tracta? D’una intervenció armada? D’un embargament? D’un raid aeri? Sigui el que sigui, el consell de l’ONU garantirà que el conductor del primer jeep que hagi d’entrar en territori enemic, el capità del primer creuer que intercepti les naus d’avituallament o el pilot del primer caça que deixi anar una bomba serà el president, el rei o el ministre que ha tingut la idea”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy