"La noia de la pluja" (Sergi Purcet Gregori)

Egoisme, protecció i culpa. Amb aquestes tres paraules en tinc prou per definir tot el que gira al voltant dels dos principals protagonistes de "La noia de la pluja", de Sergi Purcet Gregori (Barcelona, 1978). M'he llegit les 202 pàgines d'una tirada. El pròleg és de Salvador Macip i l'ha publicat Aurifany Editorial. És la primera novel·la de l'autor, fan confés, com jo, del japonès Haruki Murakami.

És egoista l'Albert, un jove advocat barceloní de 33 anys. Però no és l'únic. També es mouen per interès propi, sense pensar massa en els altres, la Júlia i en Carles Domènech. Amb ella comparteix estones de sexe i alguna cosa més, però sense cap compromís, cadascú a casa seva. Ell ha estat el seu padrí al bufet on treballa. Mentre les coses van bé, tot són flors i violes... A l'Albert ens els dibuixa com un pijo cregut, amb diners i amb poques o cap ganes d'escoltar als altres. Ell és el centre de l'univers... i li encanta. A la banda dels protectors, els altruistes, hi ha, sobretot, en Joan. Però també la seva xicota, la Mari, i una altra dona de la qual no en diré el nom, per no esgarrar l'argument. Això mai!

A partir d'aquí, i per no explicar coses cabdals de la història, només puc dir un parell de coses més. La primera és que la noia de la pluja, que dóna títol al llibre, marca un abans i un després en la vida de l'Albert. A mitja novel·la ja en sabem comes diu, però tampoc no crec que sigui necessari revelar-ho. La veu un dia tota molla, com si busqués alguna cosa per terra, com allunyada de la realitat, i li costa moltíssim treure-se-la del cap. És més, diria que mai ho aconsegueix del tot. Les seves aparicions casuals tampoc no ajuden. Ha arribat el moment de deixar de pensar en un mateix i de preocupar-se per una altra persona... encara que sigui per primera vegada en molts anys?

PERSONATGES PLENS D'EMOCIONS

Purcet ens presenta uns personatges plens d'emocions, que estimen, odien, ploren, riuen i, involuntàriament o voluntària, també fan i es fan mal. Egoisme, protecció i, sobretot, culpa, un pecat amb el qual no és fàcil viure. Sempre que sigui possible, s'ha d'expiar. A "La noia de la pluja" queda clar que s'han d'escollir molt bé les amistats, o deixar que ens escullin. Un bon amic no et dóna cocaïna per pasar un mal tràngol; t'ofereix casa seva i una espatlla en la qual plorar.  Al més pur estil Murakami, l'autor ens posa la banda sonora d'algunes escenes, amb Depeche Mode i The Smashing Pumpkins. També hi ha alguna referència literaria, a Henning Mankell, i cinematogràfica, com "El show de Truman". Té alguna cosa a veure aquesta pel·lícula amb el protagonista del llibre? Per saber-ho, s'ha de llegir. Està escrita de manera senzilla, àgil i directa.

"Estava sent dura amb mi, sentir-me a dir assassí se'm clavava molt profundament, però ella em portava dotze anys d'avantatge a l'hora d'assumir aquella mort, aquells fets tan nefastos dels quals jo era responsable. Necessitava una mica de comprensió, per mi era tot nou i, per ella, era un passat remot. Així li ho vaig dir, però em va seguir tractant d'egoista, era evident que el pas del temps no havia fet l'efecte desitjat, ja que no és el temps el que cura les ferides, sinó el que fem nosaltres amb el temps que tenim".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy