"Puresa" (Jonathan Franzen)

Les parelles extremes, amb l’amor i l’odi convivint a parts iguals; l’idealisme juvenil, la culpa que rossega per dins l’assassí i el poder il·limitat i malaltís d’internet. Són quatre dels temes que Jonathan Franzen (Western Springs, Illinois, 1959) tracta, magistralment, a “Puresa”. En català, l’ha publicada Empúries, amb traducció de Ferran Ràfols Gesa.

La protagonista central de la novel·la, que té 773 pàgines, és la Pip Tyler, que es converteix en el vincle d’unió entre tots els personatges. Viu en una casa ocupada a Oakland, amb uns amics anarquistes, i fa la sensació de ser una mica esquerpa i molt cínica. No sap qui és el seu pare; i la seva mare està com un llum. La dona viu en una cabana, enmig d’un bosc, pràcticament amagada de tot i tothom. Queda clar que la Pip és l’eix central de la vida de l’Anabel, tot i que mai ha estat sincera amb ella. S’ha negat, un i mil cops, a dir-li de qui és filla. El misteri és gran: just després de tenir-la, va decidir canviar d’identitat.

Quan parlo de parelles extremes em baso sobretot en dues. La que formaven l’Anabel i el pare de la Pip (que no puc revelar qui és, faré com l’Anabel, però per diferents motius) i la de l’Andreas Wolf amb l’Annagret. Són parelles que comencen amb un amor total i acaben amb un odi infinit... sense que l’amor desapareixi. O fins i tot es manté? És tan difícil viure junts com viure separats. A l’Anabel jo l’hauria aguantat un parell de dies, com a molt. Llunàtica, manipuladora, insegura i amb una visió de l’art conceptual que posa els pèls de punta. Es passa mitja vida rodant un documental sobre el seu propi cos. La parella de la Laila amb el seu marit, un escriptor postrat en una cadira de rodes, també és complicada. Mai és tot o res. Mai és blanc o negre.

L'ASSASÍ SEMPRE TREU EL CAP

Costa de creure que algú sigui capaç de matar a una altra persona. Tampoc explicaré qui ho fa a “Puresa” però sí que puc dir que arrossega la culpa tota la vida. Ell (o ella) i totes les persones que, directament o indirecta, van participar en l’assassinat que relata el llibre. M’imagino que saber que portes el mal a dins és tota una responsabilitat. Perquè ho saps... És aquell “Assassí interior" (la seva doble personalitat) que assalta, de tant en tant, a un dels protagonistes. A banda de la Pip i de la seva mare, hi ha dos grandíssims personatges més: l’Andreas –citat anteriorment- i en Tom Aberant. El nom ja diu molt d’ell. Tots dos es van conèixer a Berlín, després de la caiguda del mur, i hi ha un parell de coses que, tot i la distància, els mantenen units de per vida.

L’Andreas es va fer famós després d’entrar a la seu central de la Stasi i emportar-se el seu polèmic expedient. Denuncia la repressió que hi havia a l’antiga República Democràtica Alemanya. Ara està al capdavant del Projecte Sunlight, que gestiona i revela informacions secretes de tot el món. Està instal·lat a Bolívia, envoltat de dones guapes. Totes l’adoren. Té l’ego molt gran i es creu més professional i llest que en Julian Assange o l’Edward Snowden, als qui Franzen cita uns quants cops al llibre. En Tom dirigeix un diari digital. El seu periodisme es base en la investigació, encara que no hi hagi paper pel mig. L’Andreas filtra sense esforços; en Tom indaga els temes a fons, fent equip amb la Leila, la seva xicota. La dona comparteix la vida amb ell i amb l’escriptor paralític alhora. En cases diferents, a estones.

Més enllà de les parelles extremes i (m'he deixat voluntàriament la relació de l'Andreas amb la seva mare), de l’idealisme i de la culpa, Franzen reflexiona i, molt, sobre el periodisme i internet. Queda claríssim que prefereix el "de veritat" i no el succedani que inunda la xarxa, sense fonts clares, sense contrastar. L’autor de “Les correccions” i “Llibertat” alerta dels riscos d’internet, que ho acaba controlant tot i tothom. Deixa caure que el que abans feia l’Stasi ara es feina de Google. L’Andreas, per exemple, acaba més preocupat per la seva imatge a les xarxes socials que per la real. Per què alguns telegrafien la seva vida minut a minut? Facebook, Twitter... Franzen també ens diu que els diners tenen el valor que li vulguem donar. És més fàcil renunciar si en tens molts, està clar.

"EL PODER DE LA MANIPULACIÓ"

"Puresa" (Purity) és el nom de la protagonista, que va amunt i avall del món sota la manipulació d'uns i pels altres, tot i tenir un caràcter fort. Es diu Purity "Pip" i creu en la puresa, com a mínim com a principi bàsic. Estem davant d'un llibre dens, amb uns salts temporals brutals i en el qual els personatges secundaris apareixen i desapareixen com bolets. S'ha de llegir amb tranquil·litat i atenció màxima, Serà, sens dubte, uns dels grans èxits d'aquesta temporada. Totalment recomanable.

"Volia ser un bon exemple feminista i donar a la Pip l'empenta que ella no havia tingut a la seva edat. La ironia d'internet, li va dir mentre dinaven, és que ha facilitat moltíssim la feina del periodista. Pots buscar en cinc minuts el que abans trigaves cinc dies en descobrir. Però internet també està matant el periodisme. El periodista que fa vint anys que fa la ronda, el que s'ha treballat unes fonts de confiança, el que sap destriar que és una història del que no, és insubstituïble. Google i Accurint et poden fer sentir molt intel·ligent, però les millors històries surten quan trepitges el terreny. Un contacte fa un comentari de passada, i de cop i volta t'adones de quina és la història de debò. És el moment que em sento més viva. Quan sec a l'ordinador només estic viva a mitges".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Per cert, aquest bloc de cinema i llibres, "PARANOIA 68", va néixer el 31 d'octubre de l'any 2006. Ja han passat nou anys! Moltes pel·lícules i llibres referenciats. I moltes coses més per explicar, espero. Som-hi...