El 24 de desembre de 1969, Sutton, de 68 anys, va sortir de la presó d’Attica, després de complir-ne disset de condemna. L’endemà, dia de Nadal, el va passar amb un jove reporter i un fotògraf, a petició de la seva advocada. No podia atendre a cap mitjà de comunicació més. Segons Moehringer, l’article que es va publicar va ser poc revelador i contenia diversos errors o mentides. Llavors ell tenia 5 anys. Per això ha decidit ficcionar aquell dia; un dia per reviure tota una vida. El Robbin Hood de Brooklyn, conegut també com el Gandhi dels gàngsters, s’ho mereixia. Només l’any 1931, “L’Actor” (sobrenom que va rebre per la seva bona mà amb les disfresses) va atracar 37 bancs. Van ser quatre dècades de saquejos sense disparar ni una bala i escapant-se tres cops de la presó.
Sempre s’ha dit que la feina ben feta no té fronteres. La de Willie Sutton va ser impecable. Per aquest motiu va tenir una legió de fans brutal; i va acabar fent campanya publicitària per un banc. Un lladre promocionant l’estalvi! De portar-los de corcoll a fer-los la rosca, per diners, està clar, com sempre. A “A plena luz”, Moehringer ens explica el recorregut del malfactor per tota la ciutat de Nova York, acompanyat de Redactor i Fotògraf (no tenen nom ni article) recordant tota la seva vida. Dient (o no) la veritat. Combina els seus anys de jove amb l’actualitat, escrita al llibre en lletra cursiva. Sutton era un home llegit, molt llegit, amant de la jardineria i enamorat de la Bess fins al moll de l’os. Per bé o per mal, ella va acabar marcant la seva existència. Una bona novel·la de lladres i serenos, amb un munt de tortures policials incloses.
Moehringer té una facilitat inusual per explicar històries; per fer-les properes i entenedores, atractives al lector de la primera a l’última pàgina. Atrapa moments de realitat com ningú altre. D’ell ja havia llegit ”Open” (l’extraordinària biografia del tenista André Agassi”, ”El bar de las grandes esperanzas” i “El campeón ha vuelto".
“Poli grande lo sujeta por los tobillos. Poli Más Grande lo sujeta por los brazos. Los dos lo levantan sin esfuerzo, lo suben a la mesa, boca arriba, como un pavo a punto de ser trinchado. Entonces entran más polis en el cubículo. Hay gritos, insultos, mientras lo agarran por los hombros y lo ponen de pie. Alguien empieza a azotar a Willie en la barriga con un tubo de goma. Willie cierra los ojos y grita. Tengo derechos. Ellos le tapan la boca con una especie de mordaza que no es una mordaza. Le golpean las piernas, los muslos, las espinillas. Primero nota, y después oye, que se le parte una rodilla”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada